Art World

Toulouse-Lautrec al Grand Palais: la modernitat perdurable

Hi ha artistes tan influents, l’obra dels quals s’ha incorporat d’una manera tan integral al bagatge visual i cultural d’una època o d’una societat, que corren el perill que tant d’èxit se’ls acabi girant en contra.

Toulouse-Lautrec, resoludament modern
Grand-Palais. París
Fins al 27 de gener del 2020

És el que li passa a Henri Toulouse-Lautrec (1864-1901), un artista tan popular, autor d’una obra tan vista i icònica, que els espectadors poden tenir la impressió de ja conèixer-lo massa a fons i no tenir la necessitat, per tant, de veure’n cap més exposició, o de donar per conegut tot el seu univers plàstic. Això significaria, entre altres coses, cometre l’error de considerar prescindible la monumental i esplèndida exposició Toulouse-Lautrec, resoludament modern, que ara mateix es pot veure al Grand Palais de París. És la primera gran retrospectiva que la capital francesa dedica a l’artista des del 1992 i, per poc que es pugui anar a veure-la, perdre-se-la seria un error imperdonable.

Henri Toulouse-Lautrec: Au Moulin Rouge (1892-1895)

En realitat, els grans artistes no s’esgoten mai, ni encara menys són reduïbles a quatre clixés més o menys precisos o més o menys tronats. En el cas de Toulouse-Lautrec, els tòpics que el defineixen són la seva biografia de bohemi empedreït, condicionat per un cos contrafet i per una salut fràgil que el va dur a la tomba amb només trenta-set anys, i la seva joiosa obsessió per capturar, amb els formats i les maneres més modernes imaginables, la bellesa, l’alegria anticonvencional, la vitalitat, el desordre, la llibertat i l’erotisme desenfrenats que regien el mític –i mitificat– Montmartre de finals del segle XIX. I compte: tots aquests tòpics són veritat, és clar que sí, però només són una part de la veritat, i segurament la més superficial, sobretot si donem per bona la idea que, en un artista, només la seva obra és autènticament substancial.

De bohemis que es cremaren la salut gaudint de les nits montmartrianes, i que adoraren d’una manera sincera o sòrdida o perversa les prostitutes que es mal guanyaven la vida per les tavernes i els carrers del barri, i que flirtejaren i jugaren amb les ballarines dels cabarets, i que begueren durant anys fins a altes hores de la matinada, i que pintaren el món nou que veien néixer i dels quals ells mateixos n’eren atabalats protagonistes, de bohemis d’aquesta mena, deia, va haver-n’hi a balquena durant les últimes dècades del segle XIX i durant la primera del XX.

Henri Toulouse-Lautrec: La Roue (1893)

Només Toulouse-Lautrec –i uns pocs més, però no d’una manera tan personal, proteica i fulgurant com ell– va aconseguir deixar testimoni plàstic de tot aquell ambient i alhora va contribuir a donar-li forma. Perquè, això, convé no oblidar-ho: nosaltres sabem com era aquell Montmartre perquè Toulouse-Lautrec el va pintar i el va dibuixar, però també perquè, amb les seves pintures, els seus pòsters, els seus cartells, les seves il·lustracions per a revistes i la seva actitud de vitalista iconoclasta, va crear-lo. No és que Montmarte i Toulouse-Lautrec siguin incomprensibles l’un sense l’altre: és que l’un sense l’altre no haurien estat tal com van ser.

L’exposició del Grand Palais, concebuda com un d’aquests blockbusters de qualitat que garanteixen l’assistència de tota mena de públics al museu i que ha estat coproduïda pels Museus d’Orsay, de l’Orangerie i del Grand-Palais, amb la col·laboració del Museu Toulouse-Lautrec d’Albi, s’obre d’una manera quasi inevitable tractant-se de Toulouse-Lautrec. Ho fa contraposant la pintura titulada El bosc sagrat estimat per les arts i per les muses, de Pierre Puvis de Chavannes, una obra del 1884 que representa una escena edulcoradament bucòlica on es veuen un temple grec, dos àngels que toquen l’arpa i un grup de figures femenines estatuàries, amb la versió irreverent que va fer-ne Toulouse-Lautrec el mateix 1884, que bàsicament va reproduir el mateix escenari però s’hi va pintar a ell i als seus amics irrompent-hi vestits amb indumentària moderna i en actitud arrauxadament burleta.

Henri Toulouse-Lautrec: Retrat de Vincent Van Gogh (1887)

Descarada i atrevida, aquesta paròdia de Puvis de Chavannes és una manera contundent i graciosa de presentar el que significaren Toulouse-Lautre i els seus col·legues artistes en l’art i la societat parisenques –europees– de finals del segle XIX. Contra els models arnats i pretensiosos d’un art engolat, culturalista i academicista, i també contra les convencions hipòcrites d’una burgesia conservadora i intel·lectualment bàsica i prima, Toulouse-Lautrec i els artistes de Montmartre arboraren els estendards de la irreverència ideològica, de la llibertat moral i de costums, de la vivacitat expressiva, de la recerca de nous temes i de l’exploració de la creativitat mitjançant noves tècniques i formats. Rimbaud havia dit que calia ser “absolutament modern” i aquella tropa d’artistes varen ser-ho, a pesar de tot i contra quasi tot.

Amb un desplegament d’obres de primera magnitud, que abasta totes les èpoques –des de la primera joventut fins als darrers temps ja agònics, passant per totes les fases de la seva atribolada però festiva maduresa–, que inclou tots els temes –retrats de models femenines, escenes de cabarets i cafès bulliciosos, escenes de circ, retrats de cavalls i retrats d’amics…– i que no deixa de banda cap format ni cap tècnica –pintures a l’oli, cartells publicitaris, dibuixos, esbossos, il·lustracions per a revistes…–, l’exposició dona una panoràmica completa i rica d’una trajectòria molt breu però molt intensa i fecunda.

Toulouse-Lautrec: Rousse (La Toilette)  (1889) 

L’exposició inclou nombroses obres mestres: Rousse (la toilette), on s’hi pot veure una de les cabelleres pèl-rojes més incitants de la història de l’art, també una de les esquenes més glorioses; diversos retrats de Jeanne Wenz i de Carmen Gaudin (dues de les muses predilectes de l’artista); un retrat de Van Gogh en què es veu l’artista holandès assegut a la taula d’un cafè i irradiant un esclat de color groc per tota l’escena; l’imprescindible Au Moulin Rouge (1892-1895), cedit per l’Art Institute of Chicago; l’oli sobre cartró titulat Seule, una meravella d’intimitat delicada i impúdica, en què es veu una dona mig desvestida que està estirada sobre un llit, abandonada a un son plaent, potser extàtic, del qual no sabem si l’ha provocat un cansament feliç o una droga molt forta; l’oli i tempra també sobre cartró titulat La Roue, en què la faldilla d’una ballarina conté tot el vertigen de l’univers… Posats a destacar, m’inclino per dos retrats de Jane Avril, una pintura a l’oli perfectament acabada i acolorida i un dibuix deliberadament esquemàtic, furiós i elegant i atrafegat, en què les formes i els perfils són resolts a còpia de gimnàstiques i esvalotades línies. Són dues obres magnífiques, que es magnifiquen mútuament vistes una al costat de l’altra.

En conjunt, les obres esmentades, així com tantes altres presents a l’exposició del Grand Palais, permeten comprovar, un cop més, que els resultats del talent versàtil, jovial i sempre humanament empàtic de Toulouse-Lautrec resisteixen perfectament el pas del temps i continuen en plena forma. Era, el de Lautrec, un talent sostingut per la força àgil d’un dibuix sempre enèrgic i vivaç, per l’encant d’un colorisme sempre imaginatiu i per la perspicàcia d’una mirada que va saber veure on era la modernitat emergent i que, a més de tenir el talent de retratar-la, va tenir el coratge aventurer de fondre-s’hi i d’ajudar a crear-la.

Pere Antoni Pons

Articles relacionats amb Grand-Palais. París

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca