Exposicions

Tribut a la València canalla, provocadora i contracultural

Com en altres indrets de l’Estat, la València dels últims anys del franquisme i la transició a la democràcia va fer escampar l’espessa boira del règim a través de la cultura, una contestació a allò establert a través dels llenguatges artístics alternatius. L’IVAM recupera aquella València contracultural de les dècades del 1970 i 1980 en una exposició que recorda Joan Monleón, el cinema de Carles Mira, la contestació literària de Lluís Fernández i Amadeu Fabregat, l’escena punk i anarquista, l’art plàstic en els marges o figures trencadores com la d’Anastasia Rampova.

“Contracultura: utopia, resistència i provocació a València”
IVAM Institut Valencià d’Art Modern
Fins al 17 de Maig del 2020

Un mateix esperit, compartit amb altres indrets, de transgressió, provocació i canvi per desfer l’espessa i pútrida boira del franquisme però passat pel tamís valencià del carnaval, l’esperit faller i la recerca de la identitat. Una singularitat resumida en un dibuix que l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) ha escollit com a icònica de l’exposició, el crani d’una calavera amb el pentinat de fallera i la paraula “Radioactivitat” en el front.

El comissari de la mostra “Contracultura: utopia, resistència i provocació a València”, Alberto Mira (Alzira, 1965), escriptor, estudiós del cinema i professor a l’Oxford Brookes University, fa una acotació cronològica que va des del maig del 1968, per fixar una data emblemàtica, fins al final de la dècada del 1980, quan l’esperit transgressor i underground va anar aigualint-se i desapareixent, substituït pel “gust socialdemòcrata que va acabar amb la contracultura”, segons la fenomenal definició de Jordi Costa. Un fenomen amb concomitàncies amb el que va passar arreu de l’Estat.

Imatge de sala de l’exposició amb fanzines i publicacions alternatives.

“Quines eren les nostres especificitats? La festa, la identitat, la llengua, l’estètica fallera, el contrast entre l’horta i la ciutat”, explicava el comissari durant la presentació de la mostra. D’alguna manera, la mediterrània creativa i festiva que el règim havia contribuït a encimbellar i glorificar es va tornar en contra en algun moment, va donar lloc a quelcom clarament contracultural.

Comptat i debatut, el comissari definia la mostra de l’IVAM com “una reivindicació de la contracultura. Tot el que ens va donar està ací i forma part de tots nosaltres”, va assegurar Mira. I va fer un subratllat especial de la dècada del 1970, el període a cavall entre les raneres del franquisme i l’arribada de la democràcia, “quan quasi tot estava per fer”. “Soc bastant historicista en els meus estudis, no crec que les coses apareguen de sobte”, advertia, en referència a la llavor sembrada durant el maig del 68, però va subratllar que “els anys 70 és un dels períodes més fascinants de la història d’Espanya”.

“És una exposició necessària”, assenyalava el director de l’IVAM, José Miguel G. Cortés, “un tribut a una gent a la qual no se li ha donat la importància que mereix. Sense el seu treball, estic convençut que la nostra vida seria molt més lletja i avorrida”, va dictaminar, tot i ressaltant el que van fer totes aquelles generacions d’artistes per “obrir-nos la ment i trencar barreres”.

De l’Equip Crònica a Rampova

Les set seccions de la mostra comencen amb l’apartat “La contra dels marges”, dedicat als artistes plàstics i a les lletres. Ací es pot veure Aquelarre 71, de l’Equip Crònica, un atractiu joc amb els còmics de superherois. O les jogasseres creacions de José María Gorris, com ara Fallera empalmada, obres que mostren els intents de trencament i de llançar mirades amb intencionalitat política des del món de l’art. La mateixa voluntat innovadora que veiem en la pel·lícula experimental d’Antonio Maenza Orfeu quan filma en el camp de batalla, del 1969, demostració de les moltes manifestacions creatives en contra del corrent que bategaven en el subsòl valencià.

Imatge de sala de l’exposició.

Aquells foren anys, també, de molta efervescència i voluntat d’innovació en l’àmbit de les lletres. Aires de ruptura representades en la mostra per obres com Assaig d’aproximació a “Falles folles fetes foc” (1973), d’Amadeu Fabregat, primer Premi Andròmina dels Octubre, o L’anarquista nu (1979) de Lluís Fernández, Premi Prudenci Bartrana de novel·la. El recentment desaparegut Rafel Ventura Melià, Rafa Gassent o Isa Tròlec serien també noms importants del rupturisme literari a partir de la dècada del 1970.

No és casualitat que moltes d’aquelles obres literàries pivotaren al voltant del món de les falles, una qüestió que ocupa una de les seccions de la mostra, “La festa contra la domesticació o Bajtin a València”. Ací veiem la tensió que es produeix entre un règim que controlava i instrumentalitzava la festa i uns nous actors que introdueixen uns altres enfocaments. Això es reflecteix, des del punt de vista del relat, en episodis com la brutal polèmica provocada pel número especial que la revista Ajoblanco va dedicar a la festa.

Actitud carnavalesca que té correlat també en la innovadora Falla King Kong, de la qual se’ns mostra la corrosiva portada per al llibret de falla feta per l’artista Micharmut. Ho tenim també en còmics com El Gat Pelat, o en la translació de l’esperit àcrata i desinhibit en manifestacions com el cinema de Carles Mira: la mostra inclou la projecció en gran format d’escenes emblemàtiques de Con el culo al aire (1980), protagonitzada per Ovidi Montllor, o Que nos quiten lo bailao (1983), amb un Joan Monleón estel·lar i desfermat.

En aquesta panoràmica, altrament, no podia faltar el que s’anomena amb punteria com a “còmic dissident”, amb un moment relativament fundacional com les tires de Lupe Veloz (1969), la moderna aportació de l’Equip Realitat, amb la creació d’ una mena d’heroïna pop que grinyola entre la greixosa realitat social espanyola de l’època. Sement sobre la qual apareixen propostes com el còmic El polvorón polvoriento (1977), clarament influït pel còmic underground nord-americà de dibuixants com Robert Crumb, propostes que ja circulaven en l’Espanya que va espolsant-se a poc a poc la caspa dels muscles i els esperits.

La secció “Mirades contra el patriarcat”, una de les més atractives de la mostra.

Moltes d’aquelles manifestacions, aclaria el comissari, no operen políticament en contra del franquisme, d’una manera directa, sinó que funcionen al marge del règim. En uns altres casos, les lluites són clarament contra l’ordre establert, com ara la penetració de propostes estètiques que planten cara descaradament al patriarcat i a les quals es dedica un dels apartats més atractius visualment de la mostra. Com en altres casos en què es mostra obra plàstica, l’IVAM ha recorregut a fons propis, com ara la Sèrie Misses d’Ángela Garcia, del 1975, una reflexió àcida sobre la imatge de la dona fixada al llarg del temps. Espai també per a les reflexions sobre el cànon de bellesa d’Isabel Oliver. L’espai està presidit per una emblemàtica i explícita pintada que es podia llegir aquells anys pels carrers de València: “Somos personas no coños con patas”. Empoderament abans que el terme fera fortuna.

L’exposició té un cert sentit col·lectivista, la de fer veure que la contracultura valenciana d’aquells anys té multiplicitat d’actors, des dels artistes comentats a fanzines, cartells reivindicatius, o iniciatives de més abast, publicacions com ara Carteleria Turia o Valencia Semanal, que aixopluguen emfàticament tots aquests moviments. Així i tot, la mostra ressalta especialment l’itinerari d’Anastasia Rampova, artista i transformista que es definia amb molta gràcia com un “Polster-gay”, algú “genèticament farandulera i biològicament actriu”. “Que cal ocupar una nau? Okupem una nau espacial. Besos paranormals”, deia en un dels seus textos. A Rampova, amb tot el sentit del món, se li dedica una sala a banda, en la qual el visitant accedeix a la ingent activitat en camps com el collage, el còmic, el disseny o el cabaret, per no esmentar el seu activisme social i cultural en programes com “La pinteta rebel” (novament, la inspiració fallera), que s’emetia en Ràdio Klara, un espai llibertari al qual caldrà dedicar algun dia una mostra.

La mostra es tanca amb una suggeridora sala dedicada al transformisme, als locals segurament amb esperit més canalla i alternatiu de la València d’aquell període. Abans, hi ha un pertinent espai dedicat a la cultura punk i llibertària, no tan potent com a Euskadi, Madrid i Barcelona, però que va tenir actors com les bandes Interterror, La Resistència, Generació 77 o els primers Seguridad Social. La presència d’aquesta subcultura és inqüestionable, però la visualització del fet musical des d’una perspectiva oberta i global presenta algunes llacunes en la mostra. D’una banda, perquè limita l’impacte de Monleón al seu vessant actoral i oblida la impagable tasca contracultural feta amb Els Pavesos i Merxe Banyuls. I tampoc es valora un àlbum referencial d’aquella època i clarament contracultura, el Brossa d’ahir (1977), de Pep Laguarda, tal vegada l’esdeveniment musical més transcendent i influent en termes de contracultura dels anys que abasta l’exposició.

Xavier Aliaga

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close