Arquitectura

Triple decímetre

Cada feina acaba desenvolupant un vocabulari propi i sovint intransferible que serveix per definir i transmetre amb precisió totes les coses relacionades amb el seu camp d’expertesa: elements, context, eines o conceptes tenen un mot que els distingeix de les altres perquè no són exactament com les altres. La medicina necessita anomenar tots i cada un dels ossos, muscles o teixits del cos humà per saber de què s’està parlant, i el cirurgià necessita tenir un nom per a cada estri al quiròfan per poder entendre’s amb exactitud amb els seus ajudants. L’herbolari o el boletaire també necessiten ser precisos en la seva distinció de les diferents espècies. Hi pot anar la vida.

A vegades s’ha volgut relacionar el desenvolupament d’un llenguatge professional amb una voluntat elitista, quan no directament proteccionista, per la seva qualitat críptica o obstrusa. I s’ha criticat com un dèficit democràtic, impropi d’una societat oberta. Aquesta crítica té sentit quan parlem de la relació cap enfora d’una professió: és inacceptable que les lleis o les sentències, per exemple, no s’escriguin en un llenguatge comprensible sense que renunciïn a la seva precisió (i hi ha moviments en molts països per normalitzar el llenguatge jurídic). O que un metge no expliqui planerament i rigorosament al seu pacient el que li passa.

Però és inevitable que en la recerca, en el desenvolupament o en la discussió dins d’una professió es faci servir el seu vocabulari propi. De fet, és inacceptable una simplificació d’aquest vocabulari perquè implica una limitació del camp de coneixement, una mena de tornar enrere en l’evolució de la professió, un empobriment. I està passant avui que, amb la pèrdua generalitzada de rigor dels estudis superiors, amb la progressiva homogeneïtzació dels processos de producció i la seva consegüent dependència d’unes poques patents, i amb el creixent predomini dels criteris de les companyies asseguradores en les preses de decisió d’aquelles qüestions que poden tenir repercussions legals, l’especificitat del coneixement professional s’està perdent.

En aquesta qüestió, en arquitectura hi ha hagut històricament onades d’anada i tornada. Els ossos humans han estat sempre els mateixos, al menys des d’Hipòcrates. Però els elements constitutius de les edificacions han variat segons les èpoques i segons les regions, en funció del desenvolupament de la tècnica* i de la voluntat formal*. Al Renaixement es recuperen elements de la tradició grecorromana, i amb ells les seves denominacions, que s’havien perdut a l’Edat Mitjana, per perdre al seu torn tot allò que es va desenvolupar en l’”estil modern”, és a dir, el gòtic*. A més del lèxic es van recuperar (o això creien els arquitectes renaixentistes) mètodes, proporcions, elements, formes i instruments que es van posar al servei d’una nova concepció de l’arquitectura, la ciutat i la societat.

El que havia estat una transmissió de mestre a deixeble que assegurava no només la comunicació del coneixement sinó també un cert blindatge professional que limitava la competència, esdevé una altra cosa. La proliferació de llibres propiciada per la impremta va ser crucial per estendre amb rapidesa aquest coneixement i arribar a un públic més ampli. La figura del diletant apareix llavors: una persona culta, i que viu de rendes, que adquireix un estatus de creador no pas perquè se l’hagués guanyat a peu d’obra seguint els camins establerts pels gremis, sinó perquè llegeix els tractats de Vitrubi*, Serlio o Palladio*, com abans a la Xina s’havien difós en llibre les ensenyances de Lu Ban*. El llenguatge i els rituals críptics dels maçons (els mestres d’obres medievals) ja només serviran com excusa per escriure novel·les de misteri.

A vegades passa, però, que de manera inexplicable s’obliden mots del vocabulari professional en menys d’una generació, tot i que les coses a què fan referència siguin ben vigents. Succeeix amb el triple decímetre, l’instrument de mesura per excel·lència sobre la taula d’un arquitecte encara ara. Però és un mot perdut, o gairebé: aquest regle graduat amb mil·límetres i mitjos mil·límetres i de 30 centímetres de llarg (d’aquí el nom) s’usa, però ja no té nom propi, no ja entre els estudiants, sinó entre molts arquitectes. És clar que el seu predomini s’ha vist molt afectat per la digitalització de la professió, que gairebé ja no dibuixa a mà. Però el seu declivi va començar abans que els ordinadors ocupessin lloc a les taules de treball, amb la invenció d’un estri pervers “només apte per a mandrosos” (José Antonio Coderch* dixit): l’escalímetre.

Per això resulta doblement insultant que als diccionaris se li dediqui tan poc espai al noble triple decímetre, i que a l’escalímetre en canvi se l’anomeni ‘regle d’arquitecte’. Pitjor encara: que alguns confonguin un i altre i a tot li diguin escalímetre. La qualitat heroica del triple decímetre, apta només per a iniciats, i que d’alguna manera connectava el seu ús amb els sabers ancestrals dels mestres medievals, era que calia fer servir càlculs mentals per mesurar a diferents escales fent servir només el rang natural del sistema mètric decimal. Ara, però, és evident que ni els càlculs mentals tenen bona premsa, i només es fan servir en aplicacions mòbils lúdiques d’autoajuda per mantenir el cervell aproximadament despert i en forma. Vés per on.

Enric Massip-Bosch
Enric Massip-Bosch: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close