Patrimoni

Ubi sunt (De visita a Cantagallet)

A la ciutat dels ponts, Alcoi, direcció carretera de la Font Roja, a les 8 del matí i per dotze hores seguides, Cantagallet obri les seues portes. No oblide vestir-se per a l’ocasió i perfumar-se de mirra. En entrar, una gruta aclapara les mirades. Vostè la voltarà. Un àngel portador d’ànimes espera la seua arribada. És un autèntic palau d’esbargiment. Contemple aquesta vall coberta de les flors del crisantem.

Panteó familiar Agustí Gisbert (1903). Projecte de Vicente Pasqual Pastor, cripta de José Cort Merita i disseny de Fernando Cabrera Cantó. Escultura Àngel del Silenci de Llorenç Ridaura Gosálbez, d’estil modernista Nouveau. Cementeri Municipal d’Alcoi Sant Antoni Abat. Foto: Irene E. Santacreu Cortés,

Vostè caminarà entre els diversos estils arquitectònics i escultòrics que guarda aquesta ciutat plàcida: l’eclecticisme, els historicismes, el modernisme de tall Nouveau i Secession, el neoegipci, l’Art Decó, el racionalisme, l’avantguarda i d’altres que s’estenen fins el segle XXI. Els nínxols també tenen autèntiques obres d’art en les tàpies. Li presente els historiadors de l’art Lluís Vidal Pérez i Elisa Beneyto Gómez, els qui guiaran la seua persona per no perdre detall dels monuments funeraris. Si bé, la visita especial a la necròpolis, per raó de Tots Sants, tindrà lloc el 7 i el 8 de novembre: Cementeri Monumental d’Alcoi.

Abans de continuar, convé advertir-li els símbols funeraris que hi ha per ací. Haig de confessar que jo no sóc cap professional de la qüestió i que, si ve amb mi, segurament em passaran desapercebuts i els oblidaré més avant. Convé tindre un projecte i no divagar massa per aquests paratges. No tots tenim tampoc la mateixa sensibilitat i, a més a més, els temps ara són complicats. Tot açò és important perquè el viatge el començarà acompanyat però l’acabarà tot sol.

Ací, tot vol dir alguna cosa. Vorà àngels de pedra que sostenen rellotges de sorra o bé rellotges de sorra alats: tempus fugit. El temps passa de pressa i corrents; no para ni torna enrere. Una simpàtica calavera reflectix el futur ineludible, no ho oblide: memento mori. Pulvis et umbra sumus. Un mussol simbolitza la malenconia trista de la retirada a la nit més obscura en solitari. Potser reconeixerà les tres virtuts teologals esculpides, les al·legories personificades: la Fe (amb la bena als ulls que la caracteritza a Europa des del segle XVII), l’Esperança (amb l’àncora marina) i la Caritat (sempre demanant). La religió catòlica ens dóna la promesa d’una altra vida al Cel.

També vorà algun àngel amb la torxa invertida per il·luminar l’animeta del difunt. Tal vegada reconeixerà algun querubí o bé algun àngel custodi perquè va armat o duu algun escut. Es trobarà amb un vell conegut amb una dalla. No oblide que vostè també forma part de la collita. I, si para atenció, se n’adonarà del querubí, un cabet de xiquet angelical amb dues aletes, elevació de l’enteniment.

Quant a la vegetació, els xiprers simbolitzen la unió del Cel i la Terra. Són els arbres per excel·lència dels cementeris catòlics i occidentals; herència de Grècia i Roma. Sempre estan verds. També trobara flors, a banda dels crisantems: lliris, assutzenes, gladiols, roses, clavells i clavellines… Per Tots Sants, aquesta popular ciutat es plena de gent carregada de belles flors oloroses per als seus difunts. Quan cau la nit, encenen les espelmes pensant d’ajudar les ànimes dels difunts a trobar el camí. L’aroma de la cera d’abella és deliciós.

Tot plegat, és una qüestió de la consciència i les preocupacions de les acaballes.

Els murs d’aquesta ciutat també abracen el clergat…

Recinte del clergat (1905). Projecte de Timoteu Briet. Disposa d’una capella pública. Cementeri Municipal d’Alcoi Sant Antoni Abat. Foto: Irene E. Santacreu Cortés
Recinte de religioses (1925). Projectat per Vicent Pasqual. Alberga les restes de les germanes de totes les combregacions alcoianes. Foto: Irene E. Santacreu Cortés (octubre 2020).

…i els qui no es confessen catòlics. Aquests últims estan sepultats a la zona civil del cementeri. Penseu-lo tot ple de margarides. La veritat és que la zona civil no és tan monumental, no ho és gens, però és un raconet agradable amb les seues originalitats i resulta simpàtica:

Un pitafi del cementeri civil. Cementeri Municipal d’Alcoi Sant Antoni Abat. Foto: José Miguel Santacreu Cortés

Aquest esculpit és el més sobri. Judici infame que vas patir aleshores i prejudicis que encara suportes, abandonat a les vel·leïtats de les masses. El Crist crucificat remarca el preu que va pagar el Fill de Déu per redimir-nos dels nostres pecats. Així se’ns recorda el sacrifici suprem fet per Crist i també l’amor que Déu sent per nosaltres. Però, pensat des d’un punt de vista més humà, pobre home. Ha estat un gran revolucionari i pensador. Per a mi, ha estat el millor fins avui al Mediterrani europeu almenys. Què hagués estat de nosaltres sense els seus preceptes? Una cosa diferent.   

La descomposició d’una societat s’expressa per la decadència del seu heroi?

També trobarà un símbol força important en la tradició cristiana: Λ i Ω, principi i fi de totes les coses, significació que també té a vore amb la corona fúnebre, circular. Aquesta representació de Déu també podrà apreciar-la acompanyada de símbols o monogrames com la de Crist el crismó, l’ungit, segons les lletres gregues Χ i Ρ superposades o bé HIS, Jesucrist en hebreu, a banda de la creu cristiana amb sudari o sense, símbol per antonomàsia del cementeri.

Quin creu vostè el seu gran pensador i revolucionari i on és ara? Quina ha estat la seua transfiguració?

Just darrere el panteó de la família Doménech Giner, un poquet a la dreta, ix el panteó de la família José Semper (1901). Projecte de Jorge Vilaplana Carbonell. Estil neogòtic. Cementeri Municipal d’Alcoi Sant Antoni Abat. Foto: Irene E. Santacreu Cortés (octubre 2020)

Aquesta és similar a una penitent sense atribucions celestials, tota ensobinada:

Tomba de la família de Salvador García Botí (1911). Projecte de Vicent Pasqual Pastor i de l’escultor Eugeni Carbonell. Estil modernista Nouveau. Cementeri Municipal d’Alcoi Sant Antoni Abat. Foto: Irene E. Santacreu Cortés

Si vostè retorna a l’avinguda dels xiprers, segurament tornarà a desviar-se perquè l’atraurà la fossa general. Probablement acabarà per no diferenciar la zona distingida; és natural. Allà hi ha gent soterrada des de molt antic.

Fossa general (des del 1889). Cementeri Municipal d’Alcoi Sant Antoni Abat. Foto: José Miguel Santacreu Cortés (agost 2018).

Hi ha famílies i generacions perdudes i gent oblidada i sense nom en la pedra. Tot i haver-me preocupat de traure els cognoms i els anys de cada difunt de les sepultures, hi ha d’ells que no he pogut fer-ho. Em sap greu i els demane perdó.

L’avinguda dels xiprers va directa a l’ossari:

Ossari del cementeri. Cementeri Municipal d’Alcoi, Sant Antoni Abat. Foto: Irene E. Santacreu Cortés (octubre 2020).

Sobre l’ossari anònim s’alça una construcció, el cenotafi (1990), dissenyada per José Briet i V. Manuel Vidal. També servix de memorial. Ara per ara, trobarà Ovidi Montllor, Eduardo Latorre Campo i Isabel-Clara Simó. Pel que fa al cantant Camilo Sesto, no hi és ací, reposa amb els seus pares.

A l’esquerra, unes escales empinades duen a un altre indret: el panteó militar. Va estar un autèntic drama, l’accident ferroviari d’Ontinyent del 1922. Allò va ser tot un esdeveniment a Alcoi, perquè aleshores hi havia militars. Els cadàvers tenien un aspecte espantós quan els treien dels vagons estellats. Les víctimes, en arribar a Alcoi, les traslladaren en camió des de l’estació a l’Hospital Municipal. Les infermeres de la Creu Roja convertiren una de les sales de l’Hospital Municipal en capella ardent.

Hi ha d’altres militars al panteó però vostè tampoc no podrà llegir els seus noms i cognoms perquè el temps ha erosionat la pedra i els ha esborrat. També hi ha qui descansa a la vora d’aquest sector prestigiós reservat als morts en la guerra.

Quina tristesa. Ací calen roses roges i clavells nacionals.

Parcel·la dels militars (1910). Sepulcre dels militars que faltaren a causa de l’accident ferroviari del 1922 Cementeri Municipal d’Alcoi, Sant Antoni Abat. Foto: Irene E. Santacreu Cortés.

La vista de les muntanyes s’alça sobre els murs del cementeri.

Els monuments funeraris estan fets per la commemoració fúnebre. Tanmateix, pot ocórrer que les escultures i les arquitectures l’enlluernen i potser els noms li passen desapercebuts. Hi ha un tal Louis-Vincent Thomas que fa una reflexió a partir del curtmetratge Les statues meurent aussi. Parla del doble final de l’art negre: la destrucció iconoclasta o lligada als greuges del temps i la comercialització degradant. Thomas considera que un objecte mor quan deixem de mirar-lo d’una manera viva.

De les pompes fúnebres a la degradació de la tanatomorfosi i els focs follets, si no l’incineren; després, la transfiguració; finalment, l’oblit i l‘adveniment d’una nova vida.

Nínxols del carrer sant Jordi (des del 1889). Construcció estàndard. Cementeri Municipal d’Alcoi, Sant Antoni Abat. Foto: José Miguel Santacreu Cortés (agost 2018)

Quantes vivències i peripècies guarden els murs d’aquesta ciutat silent. Hi ha tragèdies dignes dels grans clàssics, espectaculars i inspiradores d’obres pictòriques.

A les catacumbes trobarà Agustí Albors Blanes, Pelletes. Va protagonitzar l’arrastre de la Revolució del petroli. D’ací la fama dels alcoians de ser uns arrastralcaldes. El van nugar a un carro i el van arrossegar per tot Alcoi fins a caure-li la pell a tires en el mes de juliol del 1873. Uns diuen que li van tallar el cap; uns altres, els testicles. Dels fets se n’assabentà fins i tot Bakunin. Siga com siga, a l’hora del judici, allà ningú va vore res ni sabia res. Van jutjar a un centenar. Va ser terrible.

Com serà que a un el tapien per a sempre? Tancat en una sepultura freda i podrit en una soledat profunda i eterna. Poses vostè en el lloc dels tapiats dels nínxols que cauen o de noms esborrats. Li agradaria això, a vostè?

Les campanes toquen; és l’hora d’anar-se’n. Les portes es tanquen. Una gran creu senzilla i solitària presidix a l’horitzó. És l’únic que albira en les seues nits més obscures.

Irene Elisa Santacreu Cortés
Irene Elisa Santacreu Cortés: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close