Arts visuals

Un adéu a Xavier Grau

“Quan es mostrà amb dits de rosa l’Aurora,

filla de l’alba, avui Xavier, perdut en la fosca,

la teva llum t’acompanyarà en la teva

darrera travessia. Bon viatge, amic. Mai l’oblidarem. Mai”

                               Ferran Garcia Sevilla, 30 de maig de 2020

Tal vegada Xavier Grau va conrear un sol i únic tema: la pintura com autoretrat. Ell era un artista sota el signe de Saturn i la seva pintura va ser el desdoblament d’un món obscur i caòtic, però al mateix temps dotat d’una espurna -com diu el seu gran amic, Garcia Sevilla- que il·luminava les coses. Reclòs i voluntàriament aïllat de la vida social i mundana, responia al clixé de la bohèmia descontrolada. Pocs, molt pocs van advertir que Xavier Grau era d’una fina intel·ligència i d’una profunda elegància. És a dir, com a persona i com artista, ell era portador d’un missatge de claror pel qui el sabés escoltar i veure.

Xavier Grau: Vulcano, 2008.

Un episodi que marca el seu punt de partença com artista és la seva vinculació a uns pintors aragonesos que aleshores giraven entorn de Barcelona: el grup Trama, originalment compost per José Manuel Broto (1949), Gonzalo Tena (1950) i Javier Rubio (1952). Aleshores practicaven una pintura radical i minimalista, inspirada en el grup francès SupportSurface (1966-1972): un art ensimismat que es pensava com reflexió sobre la condició i els límits del llenguatge de la pintura. Broto, Rubio i Tena amb Xavier Grau presenten una exposició programàtica en la galeria Maeght, la més potent de Barcelona d’aquells moments, el 1976, amb el suport d’AntoniTàpies que engega així una polèmica pública a la premsa contra el conceptual el qual es planteja, precisament, contra la tradició de la pintura.

Panoràmica de l’exposició “Celebració de la pintura” al Reial Monestir de Santa Maria de Veruela, 2008.

Una aposta per la pintura, aquest és el món de Xavier Grau. Val a dir, però, que abandonarà ràpidament la inspiració, diguem-ne, SupportSurface i a finals dels anys setanta ja defineix el que serà el seu llenguatge a partir d’aleshores: una pintura que aparentment -només aparentment- es vincula a l’expressionisme abstracte, és a dir una pintura del gest espontani. Llavors -amb l’efervescència de la pintura als 80’s– Xavier Grau assoleix una gran projecció i reconeixement. Des d’aleshores, els temps han canviat, però malgrat tot la presència de Xavier Grau -darrerament de la mà del galerista Miguel Marcos– ha estat constant i permanent.

L’artista Xavier Grau i el galerista Miguel Marcos a la galeria Miguel Marcos de Barcelona.

La seva pintura no és, però, espontània ni té res a veure amb l’expressionisme abstracte. És una expressió del dolor. Cada peça, cada quadre era una guerra a mort, una experiència de sofriment. El més fàcil, -explicava Xavier Grau- era fer el primer traç sobre la tela, el terriblement difícil era continuar, fer el segon, el tercer, el quart traç… i així successivament per tal d’acabar i donar sentit a l’obra. Aquesta és la batalla secreta de Xavier Grau: cada pinzellada està meditada o calculada a la recerca d’una idea d’unitat, equilibri o coherència. I qui miri amb atenció, observarà que la seva obra té la marca de provatures, correccions, assajos constants, que no són sinó el testimoni de la seva lluita. Les composicions complexes refetes una volta i una altra, la xarxa caòtica -fecundament caòtica- de pinzellades, les superposicions de capes de pintura que deixen intencionadament entreveure rectificacions manifesten el combat heroic de l’artista. Però, tal vegada també es pot interpretar com una radiografia del seu univers interior.

Si; efectivament Xavier Grau que a la matinada del 30 de maig va fer el seu darrer combat, respon aquella idea de l’artista com heroi que roba el foc -o sigui la llum- als déus i paga amb dolor i càstig la seva ofensa.

Jaume Vidal Oliveras
Jaume Vidal Oliveras: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close