Llibres

Un antiquari explica el seu ofici i el seu món

Reconec que me’n vaig endur una certa decepció inicial quan, ja amb el llibre entre les mans, vaig adonar-me que Art trobat, de l’antiquari Artur Ramon Navarro (Barcelona, 1967), no eren unes memòries professionals ni un assaig personal i narratiu sobre el seu ofici sinó un conjunt de relats literaris, només vagament inspirats per fets reals o basats llunyanament en personatges verídics.

Reconec també que la decepció se’m va anar passant a mesura que llegia i m’adonava que, encara que el llibre no sigui un estudi explicatiu convencional sobre un ofici del qual en sé molt poca cosa però que com a apassionat de l’art em produeix una curiositat enorme, sí que serveix per aprendre com funciona el món dels antiquaris, quin tipus de fauna hi pul·lula, quins són els comportaments, les maniobres comercials i les actituds que més hi abunden, i quines algunes de les anècdotes més sonades, rocambolesques i estranyes que s’hi poden viure.

Coberta del llibre “Art trobat. Històries d’antiquaris” d’Artur Ramon. Fotografies de Jordi Baron.
Editorial Comanegra. Barcelona, 2020.

Amb això no pretenc dir que les virtuts literàries del llibre siguin desdenyables. L’autor té una prosa treballada, que no abusa dels artificis retòrics pomposos del neòfit que vol demostrar que és capaç de fer literatura. És una prosa que flueix amb senzillesa, amb algunes descripcions vistoses, una prosa que vehicula informació en cada frase o cada paràgraf i en què abunden les frases sentencioses però clarificadores, com per exemple aquesta: “Un antiquari és un caçador d’obres d’art, algú que busca i segueix les peces obsessivament fins que les aconsegueix. No les mata, les cobra. I en l’exercici de la caça, de la possessió, s’amaga el plaer”.

Des d’un punt de vista narratiu, estructural, de construcció i conducció de la història, és allà on els contes –o les estampes– més fluixegen. Són dramàticament força plans –no sol haver-hi l’imprescindible joc de tensions i distensions, d’escenes i transicions i cops d’efecte que donen intensitat, equilibri i expressivitat a la història que se’ns explica–, els personatges solen ser d’una sola peça, els arguments solen desplegar-se d’una manera en general previsible i, a més, moltes de les històries són rematades per un gir final amb moralina, és a dir, tenen un biaix explícitament didàctic. Una història adverteix sobre la importància de la honradesa, una altra sobre els riscos de la indiscreció, una altra sobre els perills de la ingenuïtat, una altra sobre els ridículs del nou-riquisme, una altra sobre els avantatges de tenir un coneixement exhaustiu de l’art i de la història, una altra sobre el mal gust que sol acompanyar la fatxenderia dels col·leccionistes més superficials i pretensiosos…

Imatge interior del llibre “Art trobat. Històries d’antiquaris” d’Artur Ramon. Fotografia: Jordi Baron.

I, tanmateix, cap d’aquests defectes és letal per al llibre perquè, en última instància, tots els contes –o històries, o estampes, o anècdotes– serveixen per entendre millor, tal com he dit abans, l’ofici d’antiquari, la fauna que el pobla i els comportaments que hi són més o menys habituals. Si al lector això li interessa, el llibre li interessarà: segur. En aquest sentit, el pròleg és d’allò més instructiu perquè, més enllà d’alguna generalització infundadament apocalíptica sobre el desinterès general de la gent d’avui per la cultura, Artur Ramon hi dona claus per entendre –i per apreciar– com treballen ell i els seus col·legues. També hi dona raons –és l’orgull de qui practica un ofici que ja practicaven els seus avantpassats– per posar-ho en valor.

La cita que ara reproduiré demana ser llegida com la reivindicació apassionada d’una vocació i d’un ofici: “Els antiquaris som els últims connoisseurs capaços de despertar obres que dormen el son dels justos. […] M’agrada el terme que fan servir els anglesos per definir aquestes peces: les anomenen sleepers, obres dorments, trouvailles, tant se val, es tracta d’obres d’art, especialment pintures, que fa molt de temps que van ser expulsades de la història, van quedar desconnectades, extraviades, perdudes, desposseïdes de vida, en coma”. El bon antiquari, el que sap buscar els tresors ocults, el que té un olfacte fi i la mirada inquisitiva per reconèixer-los, és el que compareix al lloc oportú en el moment adequat per rescatar, a un preu convenient, aquell objecte preuat de l’oblit, el que pot posar-lo en valor i, és clar, el que sap fer-ne negoci.

Vet aquí algunes de les coses que el lector aprendrà sobre l’ofici d’antiquari llegint Art trobat. Que una de les motivacions principals i més nobles d’un antiquari és la d’anar fent, igual que els seus clients, una col·lecció personal i pròpia, amb la gran diferència que “els antiquaris tardem menys a dispersar-la”. Que l’enveja i la competitivitat malsana són, com pertot i sempre, omnipresents dins el gremi: hi ha antiquaris, diu l’autor, que gaudeixen més “matant vendes que venent”. També hi aprenem que s’hi produeixen estafes colossals i terribles. Per exemple, a la història titulada Cleòpatra o l’atzar, Ramon conta una estafa patida per la seva pròpia família, relacionada amb una peça de Pablo Gargallo. És una història que al principi produeix una indignada tristesa i que, finalment, té alguna cosa de commovedorament poètic. Una altra de les lliçons del llibre és que fer negocis amb un mal client (tal com s’explica a El caçador caçat) és una garantia d’acabar tenint problemes. Una altra qüestió en què insisteix sovint l’autor és que l’atribució de les autories de les obres només hauria de quedar en mans –i en ulls– dels millors experts, la qual cosa no sempre passa.

Les vint històries del llibre van acompanyades de suggerents i fantasmals fotografies en blanc i negre de Jordi Baron i es completen amb un “Epíleg” en què Artur Ramon dona “deu instruccions i consells per licitar en una subhasta”. Un llibre útil i interessant, però sobretot per als aficionats a l’art.

Pere Antoni Pons
Pere Antoni Pons: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca