Patrimoni

Un cementiri anglès a Tarragona

Entre moderns xalets de la façana marítima de Tarragona, discret i sobri, resisteix el Fossar dels Jans, un cementiri anglès creat al segle XIX però amb orígens en la Guerra de Successió i que encara avui és propietat de la Corona Britànica.

A primera hora del 20 de gener de 1938, tres avions italians sobrevolen el cel de Tarragona deixant caure vint-i-cinc bombes sobre el port de la ciutat. A les nombroses destrosses materials cal sumar la irreparable pèrdua de vides humanes, concretament la de tres treballadors portuaris i la de set tripulants britànics del buc de càrrega anglès Thorpeness. Aquests darrers, lluny de repatriar els cadàvers, s’enterren en un cementiri de Tarragona. Un fossar tarragoní on les làpides amb cognoms anglesos no eren pas una excentricitat sinó més aviat la norma, el Cementiri dels Jans. Un espai fascinant per la seva singularitat però que manté el seu misteri en ser dels monuments tarragonins més inaccessibles.

Exterior del Fossar dels Jans, al Passeig Marítim Rafael Casanova de Tarragona. © Àlex Rebollo.

De fet, l’any 1938, feia més d’un segle que la corona britànica disposava d’un fossar propi a Tarragona per bé que no sempre en la mateixa ubicació. Al segle XVIII, arran de la Guerra de Successió i la participació anglesa en el bàndol de l’Arxiduc Carles, es crea a la ciutat un espai per acollir les despulles dels soldats britànics morts en el transcurs del conflicte. Anys més tard, aquest mateix cementiri ubicat a la zona de la Pedrera del Port serà destí dels combatents anglesos de la Guerra del Francès, aliats d’Espanya i també víctimes del cruent setge i presa de Tarragona pels francesos el 1811. A mitjans del segle XIX, les obres del port amenacen el cementiri i obliguen a les autoritats del Regne Unit a cercar un nou indret per traslladar-lo. Per això, l’Estat britànic acabarà per comprar una finca a Tarragona per destinar-la al nou cementiri i que encara avui, al passeig marítim, aguanta els embats del pas del temps passant desapercebut envoltat de cases i un parell de restaurants.

Cal entendre com la necessitat de disposar d’un cementiri propi no responia solament a un tema patriòtic o comunitari, sinó que en una societat on la majoria de les necròpolis eren de l’església catòlica, era la forma de superar la prohibició que aquesta imposava de no enterrar a ningú que no fos catòlic en un dels seus cementiris. I això incloïa als protestants com ara els anglicans anglesos.

Algunes de les sepultures de la cripta dreta. © Àlex Rebollo.

Malgrat el canvi d’ubicació, les sepultures van ser traslladades al nou emplaçament. Per aquest motiu, les tombes més antigues daten del – ja cèlebre – 1714 com la del cirurgià militar John Jones amb el suggerent epitafi «Britaniarum contra Gallos apud Hispaniam» (Britànics contra francesos a Espanya). Destaca la de William Almgren, cònsol de Suècia per al Principat de Catalunya mort l’any 1817 i que disposa de l’únic panteó existent, amb un estilitzat obelisc, al centre d’una de les sales. En una altra, una llosa de marbre amb flors en relleu clama per la memòria de Nora Holmboe, esposa del cònsol de Cuba a Tarragona, morta amb trenta-sis anys, l’any 1936. Quantes històries s’amaguen entre aquests murs!

En dues criptes paral·leles es disposen els nínxols a la paret i a terra hi ha diverses foses comunes de soldats, tant del XVIII com del XIX, fet que dificulta molt establir el nombre exacte d’enterraments que hi ha i la identitat dels cossos. Resseguint les làpides dels nínxols, però, es copsa de seguida com el perfil de les persones que acabaven al Fossar dels Jans va més enllà dels combatents britànics fins i tot més enllà de protestants o anglicans. També hi ha catòlics, jueus o francmaçons com el qui fou vicecònsol dels Estats Units a Tarragona, Luís G. Agostini, traspassat l’any 1915. La gran majoria, persones a qui la gent de la ciutat devia veure com a forasters, és a dir «jans», un sinònim d’estranger que va acabar per convertir-se en topònim.

L’escaire i el compàs, símbol de la francmaçoneria, coronen algunes de les làpides. © Àlex Rebollo.

L’any  1992 amb el darrer enterrament fa finir la seva funció principal però no el seu halo d’incògnita i curiositat pels qui, fent la caminada matinal, s’aferren a la porta reixada per guaitar l’interior.

Cal dir que el cementiri britànic de Tarragona no és pas una estranyesa, si bé és l’únic de Catalunya, altres ciutats properes com Maó o València també compten amb un fossar d’origen anglès. I a l’Estat espanyol sumen més d’una vintena i n’hi ha a: Màlaga, Bilbao, Madrid o Santa Cruz de Tenerife, per exemple. Alguns d’aquests espais, a més, són visitables i el seu alt atractiu històric i patrimonial difós a través de visites guiades o activitats. Sembla que aquest també serà el destí del Fossar dels Jans de Tarragona, segons l’ambaixada del Regne Unit a Espanya, s’està treballant conjuntament amb l’Ajuntament de la ciutat per a l’obertura al públic del cementiri. De fet, aquest mateix estiu, ambaixada i consolat han realitzat tasques de restauració i arranjament que fan que avui les criptes presentin un aspecte cuidat i digne, lluny del que oferia abans.

Un petit jardí precedeix l’accés a les dues criptes. © Àlex Rebollo.

Tant de bo, l’aposta de l’ambaixada i el consolat – que celebro enormement – fructifiqui aviat i permeti acabar amb la llarga letargia d’aquest espai patrimonial. Permetent a tothom qui ho vulgui sentir les emocions que se’n desprenen tot visitant el fossar, coneixent-ne la història i honorant la memòria dels qui en ell reposen. Perquè visitar el Cementiri dels Jans corprèn. Com la resta de cementiris és la constatació i el recordatori que el temps és inexorable i passa de pressa quan som vius però que alhora l’eternitat és cosa lenta i monòtona. I això tant és si t’ho diu una làpida escrita en anglès, en català o en qualsevol altre idioma.

*Vull agrair especialment la predisposició de l’ambaixada del Regne Unit a Espanya i del cònsol honorari del Regne Unit a Tarragona en permetre’m l’accés al recinte i fer les fotografies que il·lustren l’article.

Àlex Rebollo Sánchez

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close