Patrimoni

Un elogi de les ombres d’En Correa

El passat dilluns 19 d’octubre moria als 96 anys En Federico Correa. Per bé i per be, que diu en Casasses, el mestre Correa va ser un arquitecte d’una altra època. Homenatjar el seu talent implica reflexionar sobre ella. En Correa va ser, abans que res, un aristòcrata: temperament aristocràtic, modals aristocràtics. Trajectòria aristocràtica en un país on fa anys que es pot dir que l’herència supera el mèrit en la majoria de les oportunitats laborals. En Correa va ser un tipus molt particular d’aristòcrata: un aristòcrata amb talent. Amb molt de talent.

L’arquitecte Federico Correa. © Rosa Feliu

Començo pel final. Tinc vint números d’Arquitecturas Bis a casa que em va llegar algú que va creure que em serien útils i que conservo com un tresor. La revista va marcar època, convertint-se en un dels referents insuperables del món de les publicacions d’arquitectura. Arquitecturas Bis va ser una revista aristocràtica. Com a tal, i per obra i gràcia d’Enric Satué, representa la cimera del disseny gràfic del nostre país. En els vint números que conservo només hi ha (tot i formar-ne part del seu consell editorial) cinc col·laboracions signades d’En Correa, tres escrits i dues entrevistes. Dels tres escrits només un és una ressenya d’una casa. No us sorprendrà saber que en Correa va ser un bon escriptor, i un entrevistador i crític excepcional. Però no puc anomenar-lo cap de les tres coses perquè li mancava constància. En aquests números arquitectes com En Bohigas, En Piñón, En Moneo o En Solà-Morales (qualsevol dels dos germans, especialment en Manel) tenen contribucions pràcticament a cada número. En Correa deixa anar les mostres del seu talent amb comptagotes. És per això mateix que tampoc puc prendre-me’l seriosament com a catedràtic. Els que l’adoren i els seus molts detractors ens parlen d’algú que va fer classe tota la seva vida com un diletant.

És per això que fa dies que em qüestiono on trobar l’expressió plena del talent d’En Correa. Conec la seva obra com es coneix l’obra d’un aristòcrata: de lluny, des de la barrera. Com una cosa aliena. I és aquest sentit aristocràtic el que em permet aventurar una primera conclusió sobre la seva trajectòria. Ser aristòcrata t’ancora a un estat de les coses i a un lloc. Ser aristòcrata és defensar un feu. Ser aristòcrata és ser un provincià amb oportunitats. Ell va usar les seves per a internacionalitzar-se. Per analitzar les coses en perspectiva. Aquesta visió li permet formar part d’una obra col·lectiva que culmina amb la reforma de la ciutat i de la cultura barcelonina dels Jocs Olímpics de 1992. La seva principal contribució, superior fins i tot a la de l’Anella Olímpica, que va projectar amb el seu soci de tota la vida Alfonso Milà, és la reforma de la Plaça Reial. Aquesta reforma és la seva contribució principal en tota una carrera llarga i plena. Ras i curt: la reforma de la Plaça Reial fixa un model d’èxit que ha marcat l’espai públic de la nostra ciutat fins avui en dia. En lloc de les altres places més dures i abstractes, més dogmàtiques, En Correa i En Milà plantegen una sala hipòstila vegetal: un paviment que absorbeixi la font i els fanals d’En Gaudí i quatre bancs i unes palmeres: l’espai apareix. Qui va organitzar els Jocs Olímpics ho va entendre bé: l’ultralocal, l’hiperespecífic, serà allò que donarà el caràcter universal a Barcelona. En Cobi li pot a Disney. L’espai comú és la punta de llança que exporta la nostra arquitectura i en segueix reivindicant el seu caràcter obert. En Correa n’haurà estat un dels responsables.

Interior de la Casa Villavechia a Cadaqués. 1955. © Català Roca.

També se m’acut pensar en ell com en el bon vivant que va ser, aquest senyor que als 96 anys encara era guapo i elegant. I penso que En Correa és una de les persones que ens ha llegat el que coneixem actualment com a arquitectura mediterrània. Redescoberta pel Moviment Modern, l’arquitectura mediterrània, la de les ombres sota la llum, la dels volums purs, la de l’escapa petita, trobarà l’expressió del seu espai interior en l’obra d’En Coderch. En Correa aprèn al seu estudi, mobla, sempre amb En Milà, els pisos de la Barceloneta i després, desacomplexadament, fa valdre aquest hedonisme per a dotar aquests interiors d’una espacialitat amable, confortable, sensual, allunyada del rigorisme protestant coderchià. En Correa és un dels responsables directes que ens enamorem dels interiors mediterranis, que, contra l’opinió general, eren foscos, ombrívols, pobres: ell els pinta de blanc, els omple de coixins, els dóna la dimensió d’espai de relació, festiu. Unifica l’interior i l’exterior a través dels espais intermedis. Ens ensenya que aquests jocs de llums i ombres, que aquesta relació amb l’aire i el mar i la vegetació, és agradable. No: no és que sigui agradable. És que és on tots voldríem viure. I amb això ja n’hi ha prou. Brindo per la teva vida, mestre.

Jaume Prat Ortells
Jaume Prat Ortells: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close