Cinema

Un entusiasme a prova de pandèmia

La 53a edició del Sitges Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya ha arrencat aquest dijous amb una jornada de doble homenatge: a la premsa, transmissora de tantes passions; i a l’incombustible Ángel Sala, que celebra els 20 anys com a director d’un certamen únic i ben viu. Més que mai en aquesta edició de pandèmia i moltes ganes de cine.

“Sí, està passant!”, llegíem en un tuit del perfil oficial del Sitges Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya durant la jornada inaugural del dijous 8 d’octubre. Molt gràficament, anava il·lustrat per una fotografia típica de l’imaginari distòpic del certamen. Som al centre neuràlgic de les projeccions oficials, a L’Auditori de l’Hotel Melià. Un home amb mono epidemiològic blanc, amb pistola aerosol fumigadora, amb motxilla i màscara anti-nuclear protectora. Aquesta n’és la fila. A Sitges, abans d’una projecció.

Com si la realitat hagués passat per damunt de totes les expectatives generades en les més delirants sessions golfes mai viscudes, el festival de gènere i de terror més popular d’aquesta banda de món —o del món sencer— viu escenes que abans només podia témer, somiar o imaginar. Homes fumigant sales de cine. Sessions amb l’aforament restringit i tothom amb protecció facial. Distàncies de seguretat i desinfectants. El terror, més viu que mai; i el Festival de Sitges, el millor antídot.

En una edició difícil, amb l’ombra de la incertesa contínuament al damunt, el sol fet de ser-hi és un triomf. Un triomf del festival, d’una manera de ser, de tractar els fans, d’acompanyar els espectadors, de conviure amb la premsa, de fer que tothom s’hi senti a gust, viu. Un festival que cuida i que es deixa estimar, perquè es fa gran en la senzillesa i en la proximitat, perquè viu d’estrelles que no són de cartó-pedra. Que es val d’aquestes estrelles terrenals per teletransportar-nos a llocs inimaginables.

Per això, aquesta edició ve més carregada que mai de ganes, de ganes de cine, de contacte, de seure i veure, de comentar i vibrar. Potser per això, la primera jornada ve marcada per dos homenatges, els dos sentits i amb un nexe comú: l’incombustible Ángel Sala, director del certamen des de fa vint anys.

Mònica Garcia, directora general de la Fundació Sitges – Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, i Ángel Sala, director del certamen, a la gala inaugural del festival, el 8 d'octubre del 2020. Foto: ACN
Mònica Garcia, directora general de la Fundació Sitges – Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, i Ángel Sala, director del certamen, a la gala inaugural del festival, el 8 d’octubre del 2020. Foto: ACN

Una jornada inaugural de doble homenatge

En la primera sessió matinal, orientada específicament a premsa, i abans de donar el tret de sortida oficiós amb Malnazidos i el curtmetrage Dar-Dar, Sala fa acte de presència a l’imponent escenari de l’Auditori per agrair l’assistència de tothom, però en especial de la premsa. “Sense vosaltres, això no seria possible”. Inèdit, en d’altres lloc i circumstàncies. Però així és Sitges: el director agraeix en públic que la premsa hi sigui i faci la seva feina, que mostri un entusiasme i fidelitat a prova de pandèmia. Primer homenatge.

El segon, també amb Àngel Sala de protagonista, i ara en la sessió oficial d’inauguració, a les set de la tarda. Per sorpresa, el director rep un homenatge també inusual, amb la projecció d’un vídeo amb diverses personalitats del món del gènere que han passat, en algun moment o altre, pel festival: Santiago Segura, William Friedkin (director d’El exorcista), Joe Dante (Gremlins), Eli Roth (Hostel), Karyn Kusama (The invitation), Takashi Miike (Audition), Paco Plaza, Jaume Balagueró (saga [REC]), Álex de la Iglesia o J.A. Bayona, entre d’altres. Emoció, gratitud, reconeixement. Del públic, dels creadors, de la indústria.

Més enllà de sorpreses, el director ha fet una crida a analitzar i fer més productiu el mapa audiovisual de l’actualitat, amb les plataformes en línia i les noves maneres d’exhibició, distribució i producció. “És el moment de parlar del nou mapa audiovisual, explorar-lo i posar-se a treballar”. Com a exemple, el propi certamen, que enguany viu una edició híbrida, amb projeccions presencials i en línia. Un repte que cal entomar immediatament. I un guant que recull Mònica Garcia, la directora de la Fundació, que remarca que aquesta edició del certamen demostra que “es pot celebrar el cinema” i es pot “impulsar un sector com el cultural, que fa un esforç titànic per seguir endavant“.

Una escena del film 'Malnazidos'
Una escena del film ‘Malnazidos’

Guerra civil i zombis, molt més coherent del que sembla

L’escollit per inaugurar el festival ha estat Malnazidos, de Javier Ruiz Caldera i Alberto de Toro, un film que neix de la “voluntat dels directors de fer una pel·lícula com les que havien vist a Sitges”, tal com apuntava Sala abans de la projecció matinal. La coproducció catalana ha anat acompanyada per a l’ocasió de Dar-Dar, un excel·lent curtmetratge sobre un dimoni de xemeneia de la llegenda basca realitzat per Paul Urkijo, director d’Errementari.

Malnazidos és una història de zombis en plena Guerra Civil espanyola (“molt coherent”, deia Sala), un pulp ibèric amb Overlord a la retina, divertida, entretinguda i rodada en diverses localitzacions catalanes. Els protagonistes són un grup de combatents dels dos bàndols, que hauran d’aliar-se per aturar l’avenç dels morts vivents en una terra de ningú. Es nota la devoció, el gust i els impactes d’allò vist al certamen. Però també és cert que la contenció és qui predomina.

Entre la comèdia, el gag-terror i l’aventura, Ruiz Caldera i De Toro compleixen l’encàrrec, però no van a per nota. Que la pulcritud de l’ambició comercial no faci perdre una bona història, tan disbauxada com ho podria ser l’esperit de Sitges. Farcida de bons personatges —alguns previsibles, però també efectius—, li falta la dosi justa de bogeria per aconseguir ser una festassa. De majestuosa producció i posada en escena, compta amb uns actors excel·lents, sobretot Miki Esparbé, Luis Callejo, María Botto, Sergio Torrico —el seu Brodsky es fa breu— i Manel Llunell, el gran descobriment.

La jornada inaugural també ha viscut les projeccions de Petit Vampir (Little Vampire) a la sessió especial per a escoles; Peninsula, l’esperada (i decebedora) seqüela de Train to Busan, guanyadora a Sitges 2016 dels premis a la millor direcció per Yeon Sang-ho i als millors efectes especials; o l’esglaiadora The Dark & The Wicked, d’alta graduació terrorífica.

Nens i nenes a la sessió especial de 'Petit Vampire'
Nens i nenes a la sessió especial de ‘Petit Vampire’

Esteve Plantada

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close