Mercat de l'art

Un escriptor d’art, d’ofici antiquari. Una tarda de diumenge amb Artur Ramon

El temps ha deixat de ser mesurat per un maquinari mecànic d’espirals, dents i molles i nombres algebraics; i a pesar del nostre viure amb dígits en el temps líquid, continua sent en el temps de les arts on transita l’ombra sobre del quadrat, el cercle i el volum. Delerós pel nou i fer­-lo vell, he quedat amb Artur Ramon fill qui pren el que de més gran s’ha salvat del passat i ens ho posa al dia, en un temps sense temps, el temps de l’art.

Cada cop més sovint ens creuem, ahir compartint taula en un debat d’idees, en una sala de gòtic civil, a l’antic Hospital de Santa Maria de Lleida, sobre si té futur el sistema artístic actual en un futur immediat; i, avui, entre obres d’art del passat i del passat immediat, de primera. Artur Ramon treu d’un sobre amb bombolles, com qui protegeix un objecte ceràmic o un vidre glaçat i amb filigranes, fràgils, el seu llibre nou acabat de sortir del forn, full rere full, relligat i amb fotografies de Jordi Barón, un altre antiquari fill d’antiquari. “A Art trobat: històries d’antiquaris faig un homenatge, a contracorrent de la tirania de l’ull i el modern, a unes figures en extinció, els antiquaris, uns personatges reals posats al tremp de la imaginació”. Som tocats pel desig del pas del bell, càrrega i matèria de vida en experiència i en transformació. ¿El present –cadascú ha de demanar-s’ho– és fet de les runes del passat o el modern es fa lloc amb el menyspreu del passat?  Compartim lectures de referència obligada en una biblioteca ideal. Preneu nota: Stefan Zweig, La col·lecció invisible i Walter Benjamin, Desembalo la meva biblioteca; em recomana Bruce Chatwin, el viatger excèntric i director estrella de Sotheby’s, A la Patagonia; li trec Jean Frémon, l’amic comú galerista de Lelong París, i El carrer Mirada–coincidim!–; i afegeixo uns del seu, Falses sirenes son, una guia secreta del món imaginari de l’erotisme femení a la iconografia d’Occident, Res no és bell sense l’atzar i Les obres mestres de l’art català: el museu imaginari d’Artur Ramon, on, en diàlegs, fins i tot Joaquim Mir parla amb Miquel Barceló.

Miquel Barceló i Artur Ramon amb el retrat que l’artista feu al galerista el 2011.

“Amb el Miquel fa anys que tenim relació. Tot va començar el dia que va venir amb Jean-Louis Froment que buscava un crist romànic”. El veig: el director elegantíssim d’uns dies elevats de l’art, als anys vuitanta passats, del segle XX, quan bastí els tinglados del port de Burdeus amb mostres fabuloses de Kounellis, Merz, Twombly, Barceló, Scnabel i tants més dels nostres. Ell fou referent, escapçada, per al primer MACBA. En una lúcida conferència que vaig assistir, davant el públic novell a l’art de la Barcelona que fou,  pretengué sobreposar, en una fosa de dues imatges en diapositives, una creu fundadora de l’art minimalista, feta amb neons per Dan Flavin, i la pintura a l’oli sobre llenç del nu frontal i sense narració, esquemàtic, del Crist crucificat de Velázquez. L’efecte òptic i intertemporal a partir d’un objecte d’ús contemporani fins a la gran pintura clàssica fou extraordinari: del present “banal” a la llum d’un passat daurat. Barceló també uní la podridura del present orgànic amb pigments naturals a fi de fer renéixer la pintura després de la mort de l’art. La relació entre l’antiquari i el pintor és una relació d’intercanvis, des de sms seguint els partits del Barça fins al retrat que l’artista feu al galerista. “Jo assegut i ell amb la tela al davant. Mentre em parlava, va fer que quedes atrapat amb una gestualitat molt ràpida pel lleixiu. Tot va passar en un instant. Barceló té un ull d’acer com el que tenia Picasso. Amb el gest va dibuixar la silueta. Quedà com un quadre abstracte; després em va convidar a Viena i  vaig veure la transformació del retrat. Em va fer com una mena de personatge del Greco amb la gola emmidonada d’encaix. En trenta anys sempre he preservat l’amic per damunt de la relació entre galerista i artista.”

Artur Ramon amb el pare Artur Ramon i la germana Mònica Ramon, una dinastia i família d’antiquaris i galeristes del vell i del nou, i del més bell. Foto: Adrian Pedrazas Profumo

“Dins del mercat de l’art s’aixeca un mur de lamentacions. El termòmetre ens descriu que som en una crisi. Jo prefereixo veure el got mig ple. Sabem com és el món vell, però no coneixem el nou. La idea de galeria d’art és del segle XIX i en canvi el paper de l’art és determinant de sempre. Jo treballo en la construcció d’identitats perdudes.”  En rebre’m a l’espai d’art que porta el seu nom i cognom, per bé que l’empresa d’antiguitats va ser fundada el 1911 pel besavi i que la galeria prestigiosa fou batejada pel pare amb idèntic nom i cognom primer, abans que res mirem i parlem de les obres. “Aquest paper de JoanMiró amb tres signes demostra que tot i que està penjat a la paret, està pintat al cel com damunt d’un papir desenrotllable. El signes van al dret i al revés alhora, en capicua. És música concreta, escriptura de l’univers.” –no me’n puc estar de parlar com si estigués escrivint el que mirem. No valc res. Però el meu amic ven: “L’art no es considera cultura. Els governs no consideren el patrimoni, hi oposen la fiscalització. Penalitzen el col·leccionisme. Desterren l’humanisme de l’ensenyament. Prioritzen els rendiments amb vista curta.” Cada paret on som és una pinacoteca i la quarta un wunderkammer, un gabinet de coneixements, d’expressions, de matèries i formes d’una bellesa excepcional i de tostemps. “He après dels estoics: ni esperança del passat, ni esperança del futur. Hem de provar l’esperança del que podem fer.” El col·leccionista, com tot lector àvid i febrós, es construeix ell mateix a partir de les obres que algú altre ha fet per a no ningú i que acaben conformant una substància universal a través de la nostra particular deglutició. Tot bon galerista és un col·leccionista que només es desprèn de les obres per l’amor d’un tercer sense contracte de fidelitat. Tot flueix amb entrades i sortides, com l’art i l’amor mateix.

Artur Ramon Art a la fira de TEFAF, a Maastricht, el 2019.

“Una part de la meva feina és científica –manifesta l’escriptor d’art-. Treballo com els connoisseurs del segle XVIII.” Albert Serra i jo tenim Artur Ramon com una persona erudita, olfactiva i d’un gust exquisit -només cal trepitjar la galeria que regeix amb la potència del pare i de la germana, actual presidenta del gremi de galeries d’art de Catalunya- i oposem la seva llibertat d’opinió a la mandra que ens fa la gent de l’Acadèmia. Rebla: “Estudiosos i artistes limitats per la ideologia i el domini del context sota la tirania de la tendència.”  En un món de fàcil accés, cal tocar i olorar amb l’ull les obres d’art per conformar un sentit del gust fet de recerca, coneixement, experiència, intuïció, atzar i risc. “Em vaig iniciar a les arts decoratives en el món anglosaxó, tot fent fitxes i adormint-me tot fent llistes, però sortint d’estudi per fer d’oient a fora de Sotheby’s. A Roma vaig viure un viatge iniciàtic caminant i entrant i tocant en primer pla el directe. I estudiant història de l’art a Barcelona, anava a la classe del costat per aprendre de José Milicua com mirar un quadre. Quan morí el catedràtic d’història de l’art, també fill de pare antiquari, el darrer deixeble que fou de Roberto Longhi, la família em va dipositar la biblioteca longhiniana i el seu mètode: de l’estudi de l’estil i la iconografia a tot el que s’ha escrit fins a resoldre l’enigma.” Com el savi Milicua, vestit de senyor i cofat amb boina navarresa, l’art s’estudia amb la panxa. “De jove, en vaig aprendre més d’oient que d’estudiant.”

Dos segles de distància i més enllà del temps: l’aiguafort de Piranesi, gravat a Roma, el 1764, i la fotografia d’Humberto Rivas, Barcelona, revelada el 1985, a l’exposició que es pot veure a l’Espai d’Art Artur Ramon.

En el temps dels ritmes del cor i el temps dels passos caminats, del temps de les turbulències del mercat de l’art i del temps mai no vist del no-res après amb la nanotecnologia, és bo d’acostar espais de l’art que conviuen amb problemàtics semblants. És magnífic de poder veure en paral·lel, amb una distància acostada de segles, una mateixa idea del paisatge i de la runa vista a través d’idees semblants en l’analogia, el contrast en el blanc i negre, els punts de llum, l’aïllament i la perspectiva en dues tècniques tan diferents: les primeres edicions dels gravats de Piranesi i els vintatges de les fotografies d’Humberto Rivas. “Ambdós artistes es mouen amb desimboltura poètica en el fragment per plasmar un temps de frontera, en què un món s’esvaeix i un altre encara ha d’arribar”.

El nostre galerista -com nosaltres també- reivindica la terra de no-ningú, al mig del MNAC i del MACBA. Ja no només com denunciava J.V. Foix que “Barcelona viu d’esquena a l’avantguarda”, sinó que, com ens adverteix, que tampoc “no se’ns escapi el patrimoni per la porta de fàcil d’accés des de qualsevol racó del Mercat Global”.

Vicenç Altaió Morral

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close