Opinió

Un estiu a Mallorca

El terme «balearització» s’empra als tractats de sostenibilitat per al·ludir a un model de desenvolupament urbanístic basat en la construcció desmesurada. A illes com ara Còrsega en parlen per referir-se als efectes turístics devastadors que no volen per al seu territori. D’això, com que aquí evidentment no en podem dir balearització, hi ha qui ho anomena «calvianització», perquè Calvià és el nucli municipal illenc on aquesta despersonalització es manifesta més avançada.

Souvenir
Direcció: Joan Fullana
Actors: Bel Albertí, Mar Fiol, Biel Morro i Vicente Villó
Auditori de Peguera (Mallorca)
Properes funcions: Diumenge 4 d’octubre de 2020

Calvià és el propietari del famós carrer de Punta Balena de Magaluf. Recentment, de tot això se n’ha generat un estudi a quatre mans de Tomeu Canyelles i Gabriel Vives: Magaluf, més enllà del mite (Lleonard Muntaner Editor, 2020). Però el municipi també va ser durant anys el més ric de tot l’Estat espanyol i ostenta un dels millors teatres de l’illa, l’Auditori de Peguera. Tot té un cost, ens vol transmetre el missatge de Souvenir, i d’altra banda no pot ser casual que justament la companyia hagi triat la zona de ponent per debutar. Llàstima que agost sigui mal mes per engegar cap projecte cultural, perquè a Souvenir li hauria escaigut com l’anell al dit.

Durant una hora i mitja, s’intenta disposar sobre les taules aquest canvi de lífting a què, en poques dècades, hem sotmès la nostra terra. Arriben els turistes i els natius gairebé hem d’acabar sentint que els fem nosa. La dreta política —l’esquerra, als vuitanta i principi dels noranta, ni hi era ni se l’esperava—ens recorda tostemps que nosaltres només som els amos, que ens hem de guanyar els ciurons, que no podem empipar els senyors, que ells venen per descansar i que no s’han d’ofendre i acabar afartant amb tant de crits i renous desagradables de tourists go home. Un cafarnaüm d’idiomes circulen sense sentit i en totes les direccions pels giratoris de l’illa perquè el que importa és fer-nos entendre com adesiara ens recorden els defensors del [mite del] bilingüisme.

Tres actors de ‘Souvenir’ en un moment de la representació de la peça a l’Auditori de Peguera
© Elena Rotger

D’història, més aviat poca. En aquesta Mallorca que ingressàrem a la sala d’operacions perquè també és posés guapa i s’estirés la pell i les estries, també maldaren per rentar-li el cervell. Si de poc li anà que no li escapcessin la llengua. Aquí, hi havia hagut quatre foners (aquesta imatge violenta tal volta valia més no explotar-la gaire), el rei En Jaume que ens salvà per a la cristiandat segons el relat oficial franquista, Frederic Chopin, la Cartoixa i Valldemossa…

La música bigarrada em pareix una de les tries més encertades de l’obra de la qual podreu gaudir aquest diumenge a Peguera: del Parado de Valldemossa a Paquito el Chocolatero, de l’esplèndid playback que fa Biel Morro de «Canto a Mallorca» de Bonet de Sant Pere a «Sarandonga» i de l’esmentat Chopin al xumba-xumba de les discoteques que proliferen pertot arreu. Però al mateix temps aquestes escenes, o gags, algunes sense veus, són per ventura els moments en què una certa retallada faria guanyar més dinamisme i consistència sense perdre res a canvi. En general, funciona prou bé i no cansa gens un espectador a l’aguait de la nova facècia amb què ens sortiran a la pròxima escena. Els actors, realment, ho donen tot i hi reïxen sobre un escenari eixut, que aniran omplint amb andròmines diverses i que tornaran a deixar net com una patena en un tres i no res.

Souvenir és una sàtira càustica i mordaç. El missatge, potser massa insistent, no se’ns deixa de comunicar ni un segon, però és que el que pretenen fer veure és que tampoc se’ns han permès ni un instant deixar de pensar que sobrevivim gràcies al turisme. Una proposta arriscada, agressiva i esbojarrada, portada tan al límit per només quatre actors com els quatre governants estràbics i corruptes que dugueren a l’extrem l’Arxipèlag només perquè un parell imprecís en nombre però no en nom d’hotelers illencs hi fessin, mai millor dit, el seu propi agost. Ni que fos a costa de fer-nos el feix damunt a tota la resta.

Carles Cabrera Villalonga
Carles Cabrera Villalonga: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close