Exposicions

Un forat amb vistes

L’imaginari òptic del segle XIX està poblat de fantasmes. Des que els espectacles de llanterna màgica van entrar a les barraques d’entreteniment de les principals ciutats d’Europa, la fulguració espectral, la dissolució dels cossos o el pas vertiginós del dia a la nit van formar part de les vetllades abracadabrants d’una societat cada vegada més àvida de novetats i espant. Els fets insòlits que divulgava la literatura de canya i cordill, que havia nodrit fins llavors les pulsions fantasioses de les classes populars, tenien un poder de suggestió molt limitat en comparació amb els nous ginys òptics, que per un ral de billó podien portar-te vívidament davant dels ulls l’erupció del Vesuvi, una coronació reial o la resurrecció d’un mort. Hi havia fascinació per tot el que era excepcional i remot, però també pel desconegut, pel misteri quotidià: com es ponia el sol, com creixia un bigoti o s’incendiava un vaixell. En aquest regne d’ombres, l’òptic Francesc Dalmau va exercir de veritable mag a la Barcelona de la segona meitat de segle XIX i va contribuir, potser més que cap altre, a preparar la generació d’espectadors que assistirien a l’adveniment del cinema.

Ooooh! Francesc Dalmau i l’art de les il·lusions òptiques (1839-1878)
Comissària: Cèlia Cuenca
Museu del Cinema de Girona
Carrer de la Sèquia, 1
Fins al 30 d’abril de 2020

En una època en què els coneixements científics eren a l’abast de tan pocs, els avenços en els camps de la física, la mecànica i l’electricitat que van propiciar el desenvolupament de l’enginyeria òptica podien ser confosos amb tota naturalitat per trucs de prestidigitació, com de fet van ser anunciats en els primers teatres i salons on van projectar-se les anomenades fantasmagories, compartint cartell amb números de transformisme, jocs de màgia i interludis musicals. La freqüentació de l’horror, així com els viatges a terres llunyanes i els esdeveniments d’actualitat, era un dels atractius principals dels programes d’aquests nous gabinets de meravelles que van proliferar a Barcelona des de principis dels segle XIX, principalment a l’espai d’oci que es consolidaria als carrers de l’entorn de la Rambla i el Liceu. Va ser en aquest epicentre de l’entreteniment vuitcentista on Francesc Dalmau i Faura (Manresa, 1810-Barcelona, 1886) va obrir, l’any 1839, el seu primer establiment d’òptica, al número 8 del carrer de la Ciutat, un negoci pròsper que al cap de deu anys traslladaria a l’elegant carrer de Ferran i, a partir de 1852, a la Rambla del Centre, on també es farien lloc els seus principals competidors: l’òptic Lluís Corrons i els constructors d’instruments Taylor & Lowe.

Anunci de l’establiment de l’òptic Dalmau publicat al Diario de Barcelona el 1854.

Es coneixen pocs detalls de la seva vida anterior a la dedicació als espectacles òptics, excepte que durant un temps, acabat d’arribar a Barcelona amb vint-i-pocs anys, va fer de professor de cant i guitarra, unes aptituds de les quals aviat trauria un bon profit per adornar amb efectes musicals les sessions de llanterna màgica. La seva formació en el camp de l’òptica, faceta en què esdevindria un pioner (i per la qual era conegut fins ara), es deu amb tota probabilitat a l’italià Felipe Maglia, que a la dècada dels trenta ja regentava diversos cosmorames a la ciutat. Potser d’aquí prové l’interès de Dalmau pel filó que representava la ciència aplicada a l’espectacle, un camí que d’una manera o altra recorrien tots els descobriments tecnològics de l’època, divulgats per òptics i firaires com a fenòmens de física recreativa. El cas és que el 1843, poc després d’obrir el seu propi establiment, ja oferia a la rebotiga funcions de cosmorama complementàries als seus serveis com a expert en tota classe de lents, ulleres, binocles, lupes, microscopis, telescopis i altres instruments relacionats amb la visió. A mesura que el seu prestigi es consolidava, aniria introduint nous al·licients per acudir al recambró on oferia els seus prodigis, primer en aliança amb el pintor i litògraf Onofre Alsamora, amb el qual va editar una sèrie de vistes òptiques de la ciutat de gran efecte, i més endavant amb el físic Ramon Rosselló, l’associació amb el qual impulsaria la física recreativa a l’establiment, especialitzat a partir d’aleshores també en baròmetres, rellotges, brúixoles i màquines de vapor.

Les vistes òptiques de Barcelona, pintades per Onofre Alsamora.

L’exposició que proposa el Museu del Cinema de Girona, servint-se en bona part de les plaques pintades i els ginys de la col·lecció de Tomàs Mallol, però també d’altres peces i documents procedents del Museu d’Història de Barcelona, la Reial Acadèmia de Ciències i Arts, la Fundació Rocamora o l’Arxiu Històric de Barcelona, treu a la llum un formidable tresor iconogràfic que va proveir d’estupefacció i malsons un públic que començava a estar avesat no només als efectes visuals de la projecció engrandida d’imatges, sinó també al poder sensacional de la foscor, que col·laborava en la immersió sensorial en un món de transparències animades tant com en la creació d’una atmosfera a propòsit per afinar la mirada, molt més, en qualsevol cas, del que exigia un quadre fix o els moviments dels actors al teatre. La intimitat penombrosa de les fantasmagories, durant les quals el públic aplaudia encisat i cantava als entreactes, va proporcionar no només les primeres experiències de catarsi col·lectiva davant una caixa de llum i un llenç en blanc, sinó també una democratització de les emocions que no segregava el públic ni en funció del gènere ni de l’edat ni de la classe social i que, per tant, afavoria una promiscuïtat que el bon Dalmau va sentir-se en l’obligació de mitigar enfosquint una mica menys la sala per cenyir-se a les normes del decòrum.

Quadres dissolvents de la col·lecció Junyent del Museu del Cinema.

Les successives innovacions que aniria incorporant al seu gabinet, des dels cosmorames i poliorames, les fantasmagories de llanterna màgica, les fotografies estereoscòpiques, les experimentacions amb l’electricitat i, finalment, les exhibicions dels novíssims aparells del fonògraf i el telègraf, van ser rebudes amb gran expectació per la societat barcelonina, i és temptador pensar que més d’un artista va trobar-hi inspiració per al seu propi repertori. Les perspectives fugitives de les vistes òptiques, en què arcades, carrers i paisatges emergien dins la caixa, un cop traspassat l’estret llindar de la lent, amb un detall i una nitidesa insòlits, devien inspirar més d’una vedute dels pintors especialitzats en aquest gènere minuciós i cartogràfic. Potser el mateix Modest Urgell, captivat de jove pel teatre d’ombres que es representava a la casa Caponata o a can Tusquets i que està sent objecte d’una completa exposició també aquests dies al Museu d’Art de Girona, va ser un d’ells, i qui sap si la seva atracció per la nocturnitat no prové d’aquells quadres dissolvents que, amb un rudimentari encadenat cap a la fosa en negre, mostraven davant uns espectadors atònits el trànsit del dia i la nit com una mera il·lusió lluminosa que a penes separava una fina ratlla a l’horitzó, un canvi de làmina al projector, un tancar i obrir d’ulls.

Torres de la Plaça Nova de Barcelona, vista òptica translúcida d’Onofre Alsamora.

Perquè el cas és que, reconegut com el primer òptic modern de l’Estat, capdavanter en les demostracions de telegrafia i fonògraf a la seva botiga, Dalmau va ser també una institució a la Barcelona vuitcentista pels seus dispositius visuals, que proveïen els ciutadans d’una iconografia d’un verisme espectacular. Aquesta faceta, fins ara poc coneguda, que la investigadora Cèlia Cuenca desvela en aquesta exposició basant-se en material en gran part inèdit, expandeix enormement l’univers visual que va alimentar els somnis dels ciutadans de la segona revolució industrial. Hem de ficar-nos dins les seves levites i els seus mirinyacs per comprendre la impressió sobrenatural que podia causar-los assistir a la projecció d’uns espectres lluminosos que inopinadament s’engrandien fins a semblar que s’abatien sobre ells. Els xiscles i les riallades nervioses devien formar part de l’espectacle, tant com la musiqueta de fons o els feixos de llum que emanaven dels orificis practicats a les làmines per intensificar l’efecte embolcallant d’un crepuscle o una albada sobtats. Al fons del Museu del Cinema es conserven algunes d’aquelles plaques sorprenents, com la d’un dimoniet alat que infla el ventre d’un home, un esquelet que es vesteix i desvesteix davant el projector, un arlequí atrapat dins una ampolla, un cuiner amb cap de porc o una dona aterrida per l’ésser diabòlic que surt d’un cofre. Les funcions de més èxit van ser les que recreaven escenes de l’òpera de Giacomo Meyebeer  Robert le diable, estrenada el 1831 i que acabava d’arribar a Barcelona el 1845, que incorporava, al seu torn, elements visuals procedents de les fantasmagories, com l’aparició d’espectres, de manera que teatre i llanterna confluïen en un llenguatge comú destinat a instruir els espectadors en nous recursos visuals i emotius, com assenyala Cèlia Cuenca.

Placa mòbil de llanterna màgica representant un vaixell que sotsobra.

El component terrorífic o fins i tot juganer d’aquests divertiments visuals, no gaire llunyans de les primeres construccions de ficció cinematogràfica basades en el gag tipus “el regador regat”, és recreat amb un muntatge encantador que invita el visitant a recuperar el candor de la mirada per encomanar-se d’aquell estat de meravella. Aleshores tot era nou, fins la modernització mateixa de Barcelona, exposada a la clientela de l’òptic Dalmau com un catàleg de vistes esplendoroses de la catedral, el Pla de Palau, el Cafè de les Delícies, el ferrocarril de Montgat o l’interior del Gran Teatre del Liceu, acabat d’inaugurar, en plena representació de la Norma de Bellini. “La il·lusió òptica es jugava precisament en la fina línia que separava les expectatives dels espectadors de la seva superació”, remarca la comissària Cèlia Cuenca en el catàleg (consultable en línia a https://www.girona.cat/shared/admin/docs/c/a/cataleg_exposicio.pdf), i és ben cert que el vertigen de les perspectives, la claredat i brillantor de les imatges i la qualitat mateixa dels vidres òptics contribuïen a transmetre uns valors d’autenticitat i realisme sobre el món que se’ls desplegava al davant precisament perquè n’eren una reconstrucció, un artifici astutament elaborat. És així com les vistes de la Barcelona pintada per Onofre Alsamora, de les quals el Museu del Cinema en conserva onze de magnífiques restaurades per a l’ocasió, van participar de la creació del nou cànon monumental de la ciutat, però dessacralizant els llocs de culte, com va assenyalar al seu dia Francesc Fontbona, poblant-los de gent corrent que s’hi belluga al voltant, diminuts però vius, apressats o ociosos, com els mateixos espectadors que s’abocaven al forat de la caixa com davant un mirall.

Eva Vázquez
Eva Vázquez: darrers articles (Veure-ho tot )

Articles relacionats amb Museu del Cinema de Girona

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close