Exposicions

Un gramòfon, una flor carnívora i les restes d’una dona

Imagina’t una exposició –concretament, l’Exposition International du Surréalisme– en la qual participen alguns dels noms més talentosos, cridaners, genials i provocadors del moment –concretament, Joan Miró, Man Ray, Marcel Duchamp, Max Ernst, Salvador Dalí, André Masson, Giorgio de Chirico, Meret Oppenheim, Joseph Cornell i Leonora Carrington, entre altres–. Imagina’t, a més, que l’exposició se celebra en un moment històric d’una convulsió i un desordre insòlits –el 1938, en plena guerra civil espanyola, a punt per a l’esclat de la Segona Guerra Mundial– i que la seva dimensió sociopolítica és considerable –els dos principals cervells organitzatius que hi havia al darrera eren André Breton i Paul Éluard–. I imagina’t, també, que tant per les obres exhibides i pels autors implicats com pels espais expositius creats, tot allò va ser un festival desbordant d’imaginació, d’audàcia, d’inventiva, de provocació, de rareses, d’innovacions.

Doncs bé: ara imagina’t, finalment, que hi ha una obra –una raresa, un objecte artístic– que, en aquell espai de sobreabundància creativa, en aquell entorn tan genialment sobrecarregat, aconsegueix sobresortir d’una manera inaudita. El gramòfon Jamais de l’artista canari Óscar Domínguez (San Cristóbal de la Laguna, 1906–París, 1957) no va ser, ni prop fer-s’hi, l’única obra que va cridar l’atenció de crítica i públic a l’Exposition International du Surréalisme del 1938 a París, però sí que va ser una de les que més.

Jamais. Óscar Domínguez i Pablo Picasso
Museu Picasso de Barcelona
Comissaris: Emmanuel Guigon i Georges Sebbag
Fins al 8 de novembre del 2020

Fet de ferro, de fusta, de guix, de pintura i d’algunes parts d’un maniquí femení, i complementat pel motor d’una màquina de cosir que el feia girar, el gramòfon de Domínguez era, tot alhora, un gramòfon, una mena de calamar deforme, una flor carnívora i una filigrana objectual de caire simbòlicosexual. Una fita surrealista, en altres paraules, de la qual no es va saber res durant molts i molts anys.

Més de setanta anys després de la seva misteriosa desaparició, el gramòfon d’Óscar Domínguez ha reaparegut durant aquests mesos al Museu Picasso de Barcelona en una exposició titulada senzillament Jamais. Óscar Domínguez i Pablo Picasso. Perquè, a la fi, va resultar que l’obra no havia desaparegut, sinó que l’artista canari l’havia regalada a l’artista malagueny. Se’n tenia notícies, d’aquest regal, perquè el crític d’art canari Eduardo Westerdhal hi havia fet referència en alguna ocasió, però no va ser fins que es van trobar unes fotografies de Nick de Morgoli fetes el 1947 en què es veia el gramòfon al taller parisenc de Picasso, al carrer de Grands-Augustins, que no es va emprendre una recerca per mirar de trobar-lo. Poc després, la filla de Jacqueline Picasso va anunciar que l’havien trobat en un magatzem.

Picasso amb l’obra “Jamais”. Fotografia de Nick de Morgoli.

Convenientment restaurat per Reyes Jiménez –restauradora en cap del museu Picasso de Barcelona–, ara el gramòfon de Domínguez és el protagonista absolut d’una modesta però interessant exposició, una exposició en què també es mostren les esmentades fotografies de Morgoli i diverses publicacions de l’època, i que és complementada per una petita mostra dins la mostra principal dedicada a la ballarina surrealista Hélène Vanel, que va actuar durant la nit de la inauguració de l’Exposition International du Surréalisme.

Vist avui, el gramòfon d’Óscar Domínguez és més una raresa simpàtica que un objecte d’art incitant i provocador. Té la seva gràcia, és clar. El plat dels discs són dos pits, i les cames i els peus amb sabates de tacó que surten de la corneta de l’aparell, com si fossin el que queda d’una dona devorada, fan un efecte simbòlicament viu, encara. Vull dir que provoquen una reacció en l’espectador. Li estimulen la imaginació. És més: si un fa l’esforç de posar-se en la pell d’un espectador de fa vuitanta anys –és a dir, si s’espolsa el cinisme i la indiferència de fàbrica de qui ja ho ha vist tot–, entén els rebomboris íntims i socials que devia causar.

Picasso imitant Óscar Domínguez. Fotografia de Villers Andrè. Paris, musèe national Picasso. Paris.

Tanmateix, els ulls avesats i entrenadíssims d’un espectador d’avui ja han vist massa genialitats, massa rareses, massa ocurrències, massa audàcies, massa gosadies, massa ximpleries i massa meravelles com perquè un gramòfon eròtic ens xoqui, ens entusiasmi o ens enlluerni. És per la seva condició de testimoni fascinant d’una època pionera i genesíaca, doncs, que Jamais conserva en gran part el seu interès i la seva força. Això s’explica perquè, tal com va escriure el poeta i assagista mexicà Octavio Paz, el surrealisme és l’única revolució del segle XX que va triomfar. Com que el surrealisme va aconseguir el doble propòsit de les autèntiques revolucions –assolir el rimbaudià canviar la vida i el marxista transformar el món–, s’ha desactivat una mica a ell mateix. És el que se’n diu morir d’èxit.

Procés de estauració de l’obra JAMAIS d’Óscar Domínguez. © Museu Picasso de Barcelona.

Sigui com sigui, val la pena visitar l’exposició i veure en directe l’objecte, una mena de peça arqueològica rutilant de quan l’art i els artistes encara tenien el poder per fer coses noves i xocants. A més, l’exposició, que es clausura el 8 de novembre –correu-hi!–, acaba amb una fotografia d’André Villiers en què es veu Picasso imitant Domínguez i que és deliciosament entranyable.

Pere Antoni Pons

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close