Arts escèniques

Un país sense artistes

La Generalitat ha posat en marxa una iniciativa per imaginar-se com serà la Catalunya del 2022, i un cop més, ai las, s’ha oblidat de col·locar cap artista en el lideratge estratègic del projecte. És una nova casualitat?

Imaginar-nos el futur. Davant un present més tèrbol que mai, amb els teatres tancats (aquesta setmana en farà tres mesos) i una promesa obertura propera en circumstàncies excepcionals, només podem imaginar com serà el nostre petit món d’aquí a dos o tres anys, amb el benentès que no hi haurà cap repunt catastròfic de la pandèmia i que un laboratori trobarà aviat una vacuna salvadora que ens permetrà recuperar la proximitat, allò que fa possible, per exemple, que el teatre sigui teatre. Aquell moment en què es trenquen les parets i tota la platea alhora s’enlaira un pam de terra amb una representació.

Hi ha molta gent en el món del teatre que s’està imaginant el futur. I està treballant en el present a fi de superar les barreres que ens haurem de col·locar, les pors amb què ens han alimentat. També pensen en el futur. Els joves, sobretot, no volen haver de tornar a passar el calvari que suposa ser artista en aquest país i reclamen un canvi sistèmic. Gairebé tothom anhela la creació de l’Estatut de l’Artista i un acostament als paradigmes europeus que fan que les diferències entre el nord i el sud dels Pirineus siguin ara mateix abismals. Hi ha gent que té moltes idees i que vol que l’escoltin.

Però ha passat el que passa sempre. La Generalitat ha tingut la brillant ocurrència de posar en marxa un grup de treball per pensar com ha de ser la Catalunya del 2022. Diuen: “Es vol implicar talent d’àmbits ben diversos, no només de diferents disciplines del coneixement sinó també de diferents realitats socials i culturals”. Per fer-ho possible crearan diferents subgrups temàtics, amb 30 persones cadascun. El febrer de 2021 han de lliurar un document final amb propostes concretes.

'El futur', d'Helena Tornero, es va estrenar al TNC el marc de 2019. Foto: David Ruano
‘El futur’, d’Helena Tornero, es va estrenar al TNC el marc de 2019. Foto: David Ruano

El grup de treball té una cúpula formada per 30 savis, la missió dels quals és liderar l’estratègia. Hi ha gent molt potent, aquí, i en l’àmbit pròxim al teatre podem veure Mònica Campos, directora executiva del TNC, i Jordi Sellas, soci de Nostromo Live i assessor de Minoria Absoluta. Podríem discutir si són les persones més adients per imaginar la Catalunya teatral de 2022, però no ho farem. Donem-los per bons. El que sobta és que, de la trentena de persones que monitoritzaran el grup de treball, no hi hagi cap artista. Ni un. No hi ha ni tan sols un filòsof o un poeta, cosa que li donaria un altre aire a la llista dels 30 magnífics.

I dic que sobta perquè hi ha molts artistes que estan molt per sobre de qualsevol persona individual dels que lideren el projecte. I que són, a més, indiscutibles, també a nivell intel·lectual. Si ens allunyem del teatre, per exemple, tenim Jaume Plensa, un senyor artista que ha pensat a fons l’espai públic. Si ens acostem a les arts escèniques, podem caure fàcilment en uns quants noms, també irrevocables, com Àlex Ollé i Carlüs Padrissa, de La Fura dels Baus, Roger Bernat, Hèctor Parra, Carme Portaceli i un llarguíssim etcètera.

La desconfiança entre poder polític i món artístic fa anys que no fa res més que créixer. Els polítics pensen que els artistes només serveixen per demanar-los diners. I els artistes creuen que els polítics són uns inútils. Potser tenen raó tots dos… La qüestió és que en els temps que corren els dos pols haurien de ser capaços d’oblidar velles disputes i treballar plegats. El primer pas l’hauria d’haver fet el govern, el qual, per cert, està format per persones que es diuen admiradores del Noucentisme, un moviment que va posar l’art al centre de la vida política catalana. Però el govern no n’ha sabut, o no ha volgut fer-ho.

Al principi del confinament, el director suís Milo Rau era al Brasil preparant ‘Antigone in the Amazon’. Foto: NT Gent

Que no hi hagi artistes pensant l’estratègia global de la Catalunya de 2022 envia un missatge clar: que no compten. N’hi haurà, m’imagino, en els subgrups, però aquí sempre passa el mateix: sense gent de la cultura allà on es prenen les decisions, aquestes mai no són substancials per al sector. I quan dic “gent de la cultura” no em refereixo a gestors, gerents, marxants, productors i tota la sèrie de persones que treballen per la cultura, sinó als artistes. És a dir, individus que han decidit dedicar la seva vida a la creació, mani qui mani, guanyin el que guanyin. No són persones contingents, que ara són aquí i demà són allà. Sinó éssers humans que han apostat per mirar el món i transformar-lo amb la seva mirada. Si hi ha algú que pot imaginar-se el futur són ells.

No ser important per al poder polític, tanmateix, suposa una oportunitat. Com em deia fa uns dies el director suís Milo Rau: “El més important de tot és que hem vist que no hi ha cap estratègia per al teatre, cosa que ens porta a pensar que si no som rellevants per al sistema, el sistema no és rellevant per a nosaltres. Que som als marges del sistema”. Això sí que implica un canvi de paradigma. L’art potser ha viscut massa pendent de la política institucional. Potser ha arribat l’hora que se n’emancipi. Com? No ho sé.

Andreu Gomila

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca