Mercat de l'art

Un patrimoni que se’n va

Obres de la col·lecció Suñol han estat subhastades a Christie’s. El passat 10 de juliol se subhastaren vuit obres de la col·lecció de Josep Suñol i Soler a Christie’s, en format en línia paral·lelament a Hong-Kong, París, Londres i New York.

D’ençà de la seva mort, al novembre de 2019, molts canvis s’han observat en la Fundació Suñol que fins fa poc i des de feia més de deu anys mostrava els seus projectes al local de Passeig de Gràcia amb Rosselló, un espai magníficament arreglat per a exposicions d’art contemporani i amb una trajectòria notable que combinava exposicions de la col·lecció i la seva interpretació, amb mostres d’artistes més  emergents a l’Espai Zero.

Fa poc, la Fundació tancà el cèntric espai de Passeig de Gràcia per recloure’s a Mejía Lequerica, espai on el senyor Suñol ja havia guardat anteriorment la seva col·lecció i havia donat estudi a artistes com Zush/Evru. La reducció d’espai i d’activitats ha vingut ara acompanyada de la subhasta de part de la col·lecció personal de Suñol per poder continuar amb les finalitats fundacionals de la Fundació Suñol, amb missió artística, i de la Fundació Glòria Soler, que promou programes solidaris innovadors en l’àmbit social, científic i humanístic.

Sera (1961 d’ Antonio Saura, subhastada a Christie’s i venuda per 334.000 €

Un mòbil de Calder, Une lune bleue (1971) ha encapçalat aquesta subhasta i ha obtingut 2,83M d’euros, seguida d’un quadre de Millares, Pintura núm. 5 (1959), que ha arribat a 1,21M euros. Obres per sota del milió, han estat Sera (1961), d’Antonio Saura, amb 334.000 €, Grand Personnage debout, de Juli González (1935) amb 670.000 €, i Ocre amb cinc entallats (1964) d’Antoni Tàpies, amb 495.000 €, que seran invertits en  investigació del COVID19. Altres obres acompanyaven aquesta subhasta: Bourgeon sur coup (1960), de Jean Arp, Composición 247 (1961) de Luis Feito, Amore e Psyche (1962), d’Ettore Colla i Più inutile (1958), de Gastone Novelli.

Bourgeon sur coup (1960), de Jean Arp.

Més que interessar-nos pels preus de mercat d’aquestes obres que, tot i ser importants,  finalment no poden competir amb els 46M de dòlars que ha obtingut una obra de Liechtenstein a la mateixa subhasta, ens preocupa el fet que el patrimoni privat català se’n va del país en qüestions de successió i no és el primer cop que passa. Mentre els museus van mans i mànigues per reobrir després de l’aturada pel coronavirus i mantenir un exigu patrimoni, obres cabdals del segle XX  que serien una gran atracció per als nostres museus, no són retingudes per l’erari públic.

El patrimoni important, en mans privades

Obres de valor internacional en col·leccions privades són molt escasses. Per això és més greu que se’n vagin del país cada cop que mor el propietari. L’altre patrimoni excepcional que va marxar en subhasta internacional va ser una part de la col·lecció personal d’Antoni Tàpies. Entre les obres, un Picasso, un Giacometti excepcional, una aquarel·la de Paul Klee de la mateixa sèrie de l’Angelus Novus que adquirí Walter Benjamin per il·lustrar el seu “Àngel de la Història”, un Rothko, que finalment no es va vendre a la mateixa subhasta, una obra de Kandisnky, entre altres.

Aquests dos exemples demostren que o bé les lleis castiguen econòmicament en la successió del patrimoni o bé que hi ha molt poca confiança en l’administració pública i la gestió patrimonial dels país, sempre amb pressupostos paupèrrims. En el cas de la Fundació Suñol no s’ha advertit ni a la Generalitat ni a l’Ajuntament de Barcelona de l’acció de venda. En el cas de Tàpies, la Generalitat va establir converses i possibles negociacions sense arribar a cap concreció, per desacord en el preu i per la precària situació política i econòmica de la institució sota l’amenaça de l’ aplicació de l’article 155.

Cal tenir present que, per tradició, les millors obres d’art del país, a excepció del romànic, han estat en mans de famílies privades. A Catalunya, la manca d’estat,  les vicissituds d’un país que no acaba de ser, la lentitud de l’administració, la gran prioritat que ha tingut el país per construir grans equipaments sense saber què hi posaria a dintre, tot això ha espantat els possibles donants de patrimoni privat als museus públics. Quan les obres tenen valor econòmic es venen en subhasta, quan tenen poc valor i no se sap què fer-ne, es donen a l’administració o als museus. En un país on a penes hi ha mercat de l’art, ni tan sols local, els artistes moren amb més de cinc-centes obres a casa, que ningú vol i que no es poden encabir a cap museu.

  Les compres són exigües, els pressupostos d’adquisició d’obra d’art per a tot el país no arriben ni al valor d’una d’aquestes obres de la Fundació Suñol venudes a Christie’s. Què fer? Els particulars decideixen segons els seus interessos i en el país res no ha canviat. L’estima pel que és públic no ha acabat de consolidar-se a Catalunya malgrat els quaranta anys de democràcia, trepitjats per un parell de crisis econòmiques, un augment de la burocràcia, falta d’interlocució política i un confinament.

Ocre amb cinc entallats (1964), d’Antoni Tàpies, venuda a Christie’s per 495.000 €

El patrimoni d’avantguarda que tenim

Hi ha hagut sort en la voluntat d’alguns artistes, com Picasso, Miró, Dalí o Tàpies que, almenys han deixat bona part de les seves obres al país, no sense dificultats. Si bé Picasso va ser el primer i ho va reduir al seu primer període de joventut passada a Barcelona, i malgrat l’absència d’obres cabdals fetes a Catalunya d’època blava i rosa  i la manca de cubisme, la seva voluntat ha servit per tenir un museu que pot intercanviar Picassos amb la resta del món. La Fundació Dalí ha invertit des del 1992 en la compra d’obra de Dalí, el que l’ha enriquit en patrimoni, que és un actiu en el mercat d’exposicions internacionals i un instrument de coneixement científic al mateix temps. La Fundació Miró ho ha tingut més dificultats perquè va néixer amb molta precarietat que, a la llarga s’ha demostrat endèmica, però ha fet grans exposicions i ha donat a conèixer profundament l’obra de Joan Miró, encara que moltes pintures del primer període van marxar cap als EUA quan els seus amics catalans es van vendre els retrats que Miró els hi havia fet al marxant Pierre Matisse el 1949, amb motiu de la primera exposició de Miró a la postguerra, el que va ser una autèntica pèrdua de patrimoni. Rafael Santos Torroella es lamentava sovint d’aquest fet perquè havia organitzat aquesta exposició. La Fundació Tàpies té uns bons fons d’obra d’Antoni Tàpies i em consta que algunes de venudes anteriorment pel pintor varen ser recuperades de nou, enriquint la col·lecció.

Pilar Parcerisas

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close