General

Un retrat aproximat de Marguerite Laborde, esposa d’Alexandre de Riquer en segones núpcies

L’any 1911 Alexandre de Riquer va pintar un impactant i expressiu retrat de l’escriptora Andrée Béarn, pseudònim de Marguerite Laborde (1880-1973). Vidu des del 1899 i pare de nou fills (tres van morir infants), Riquer es va casar amb Marguerite Laborde en segones núpcies. Aquest retrat en format vertical en el qual ressalta, il·luminat entre clarobscurs, el rostre de perfil de l’esposa Marguerite, és una obra figurativa de les més rellevants sorgides del pinzell de maduresa d’Alexandre de Riquer. L’any 1972, el fill Jean de Riquer Laborde, nascut l’any 1912 a Oloron-Sainte-Marie, al Béarn, lloc d’origen de la seva mare, el va cedir al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

En aquest retrat a l’oli de Marguerite Laborde, que si no fos pel vestit a la moda déco de principis del segle XX hi podríem veure una figura renaixentista, s’hi veu una dona en la seva plenitud física: en aquest moment Marguerite tenia 31 anys. En l’observació d’aquest rostre una mica sever i concentrat apreciem la respiració d’una dona amb temperament i un currículum personal darrere que li atorga un aire de seguretat: abans de conèixer el polifacètic artista Alexandre de Riquer, Marguerite Laborde ja col·laborava amb articles, contes, assaigs i ressenyes crítiques en diverses revistes i havia publicat novel·les. De la seva bibliografia crida l’atenció À l’école de Goya, un llibre d’assaigs en el qual Laborde interpreta la sèrie de gravats «Capricis», de Goya. L’art, doncs, amb la literatura i el pensament, interessava qui en aquell moment va signar aquest llibre publicat l’any 1909 amb el pseudònim Marguerite Hein.

Tot i el tremp intel·lectual, a la jove Laborde li va costar trobar un pseudònim amb el qual volia ser coneguda com a escriptora. Els primers llibres estan firmats amb el sorprenent pseudònim Hein, i posteriorment amb el de Marguerite Hein. No serà fins a la publicació de la novel·la Les mendiants d’impossible (1910) que signarà amb el pseudònim definitiu: Andrée Béarn, un nom que la lligava simbòlicament a Béarn, al seu paisatge i a la seva gent. Alexandre de Riquer va fer el dibuix que il·lustra la coberta de Les mendiants d’impossible.

Coberta del llibre d’Andrée Béarn: Les mendiants d’impossible”, il·lustrat per Alexandre de Riquer.

Sobre Marguerite Laborde i el particular sobrenom o pseudònim Hein?, en el seu llibre sobre el pensament de Joan Maragall, Josep M. Terricabras, que té la seva idea sobre el personatge Haidé del poeta Maragall, tan envoltat de misteri, escriu: «La figura de Haidé té com a suport el personatge històric de Marie Marguerite Laborde, escriptora que al seu torn unes vegades signava amb el pseudònim Andrée Béarn i d’altres amb el pseudònim incògnit de Hein? (expressió usada per demanar el que no hem entès o fingim no haver entès)». Segons aquesta consideració, ens trobem davant d’una dona de pensament gens banal, una dona de lletres que, seguint el discurs de Terricabras, «es perfila com una dona culta (se sap els simbolistes francesos de memòria), a qui agrada la pintura i és capaç de parlar amb el lèxic adequat, amb coherència i solvència de les obres que veu a Madrid». Parlar de l’art de Goya, per exemple, i no pas el Goya més convencional sinó el més rebel i profètic.

L’any 1910, i de la mà d’Octave Uzanne, escriptor, bibliòfil i amic de la seva germana Augusta, Marguerite Laborde va conèixer Alexandre de Riquer. Poc van trigar a casar-se, tan sols un any. Podem suposar que aquesta bearnesa instruïda havia seduït Riquer, o s’havien seduït mútuament, per la bellesa que emana de la intel·ligència que sens dubte ambdós creadors compartien. La dama del retrat de Riquer mostra la fermesa, la decisió i el criteri d’una dona moderna, una dona de caràcter independent. Ho va demostrar amb els fets.

Fins al 1914, any en què per desavinences amb Emília de Riquer, filla d’Alexandre de Riquer del seu primer matrimoni, es van separar, la parella Riquer Laborde va viure a Barcelona, al carrer de la Freneria, on l’artista poeta tenia la seva famosa casa-taller. Hi ha un testimoni visual d’aquells dies: una bonica fotografia presa l’any 1912 on es veu Alexandre de Riquer i Marguerite Laborde amb els fills de Riquer: Emili, Sandro, Emília, Ramon i Josep Maria dempeus en l’escala dissenyada per Puig i Cadafalch.

Els nou casats van viure un any a Béarn (1912-1913). En els dies barcelonins Marguerite Laborde va participar de ple en les activitats socials i intel·lectuals del marit freqüentant els modernistes catalans: artistes i escriptors d’imaginació exaltada i brillant que es reunien al no menys famós cafè Els Quatre Gats. Eliseu Trenc, especialista en l’obra d’Alexandre de Riquer, ha trobat traces de la correspondència de Marguerite Laborde amb el poeta Joan Maragall. Així, doncs, no es descarta la intuïció de Terricabras respecte de qui és la inspiradora de la figura de Haidé: l’escriptora Andrée Béarn que va col·laborar en revistes com La Il·lustració Catalana (amb el suplement Feminal), Baleares, etc.

El temps que van estar junts, Riquer i Laborde van viatjar per Castella, Andalusia, Eivissa i Mallorca, on finalment Alexandre de Riquer es va instal·lar l’any 1917 desencisat pels aires que gastaven els noucentistes que, sense embuts i a vegades de manera agressiva i tot, menyspreaven l’estètica de l’Art Modern que ell encarnava. 

Alexandre de Riquer va viure a Mallorca tres anys fins a la seva mort l’any 1920. Feia un temps que el matrimoni s’havia reconciliat i Riquer pintava els paisatges que van caracteritzar la pintura d’aquests últims temps. Un cop vídua, Marguerite Laborde va retornar a Oloron-Sainte-Marie on va viure fins a la seva mort l’any 1973. Tenia 92 anys. Amb el seu nom de ploma Andrée Béarn havia escrit les seves principals novel·les entre les tres dècades que van del 1907 al 1938.

L’únic fill de Marguerite Laborde, Jean de Riquer Laborde, va patir els horrors de la Segona Guerra Mundial. Denunciat per un veí d’Oloron perquè falsificava cartilles de racionament i passaports per tal d’ajudar jueus a no morir de gana i a fugir del règim nazi, aquest membre actiu de la Résintance va ser torturat per la Gestapo instal·lada a Oloron i posteriorment va ser deportat al camp de concentració de Dachau, prop de Munic, on va ser obligat a treballar per la fàbrica BMW. El règim era d’autèntic esclavatge i la desnutrició patida, colossal.

L’únic fill de Marguerite Laborde, Jean de Riquer Laborde
L’únic fill de Marguerite Laborde, Jean de Riquer Laborde.

Les seqüeles físiques i psicològiques d’aquella experiència terrible, a dir del fill de Jean de Riquer, Xavier de Riquer Battesti, «li van modificar la seva sensibilitat artística» fins al punt que li va arribar a impedir dibuixar un cos humà si no era deformat. Jean de Riquer, que havia estat secretari de l’alcaldia d’Oloron, era artista-gravador i sembla que no va vendre cap quadre ni cap gravat en tota la seva vida, llevat dels dibuixos i retrats que va poder bescanviar al camp de concentració pels plats de patates que el van lliurar de la mort per inanició. Amb tot, el fill explica que, a desgrat d’una salut precària, Jean de Riquer va aplegar prou ànims per formar part com a topògraf d’una expedició polar francesa l’any 1950. Va estar set mesos sobre els bancs de gel de Groenlàndia. L’any 1952 va emprendre l’ascensió del Mont Ararat pel vessant prohibit, el soviètic, a la recerca de l’Arca de Noè, que la tradició bíblica situa en aquesta muntanya. Artista, explorador i agitador cultural (de jove havia fundat el Centre Artístic Oloronais), home de tarannà gens adotzenat i de noblesa moral provada, Jean de Riquer Laborde va morir l’any 1993. Tenia 81 anys.

Retrat de Marguerite Laborde, Ramon Casas, 1911.

     Oloron-Sainte-Marie, vila nadiua de Marguerite Laborde, ha tingut a bé fer memòria de les trajectòries artístiques i culturals dels Riquer Laborde a través dels noms atorgats a dos dels seus carrers: la Rue Andrée Béarn, el nom literari de Marguerite Laborde, i la Rue Alexandre i Jean de Riquer, que homenatja les figures del seu marit i el seu fill. Marguerite Laborde, de nom de ploma Andrée Béarn, també té un lloc al Jardí dels Poetes inaugurat l’any 1983 al parc Pommé d’aquesta població de la regió de Béarn, situada al nord-oest dels Pirineus francesos. Dels dies catalans de Marguerite Laborde hi ha una altra memòria gràfica: el retrat que li va fer Ramon Casas l’any 1911. En aquesta imatge captada pel carbonet i llapis pastel en mans de Casas, tot i la sofisticació del barret ample i el collaret vistós, l’escriptora Andrée Béarn presenta el mateix capteniment amesurat que en el retrat esplèndid que en el mateix any li va fer el marit, Alexandre de Riquer.

Teresa Costa-Gramunt

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close