Art World

Un Rubens dins d’una caixa

Hi ha un lloc al món amb mil obres de Picasso. Òbviament, tothom pensaria en un museu dedicat al geni malagueny però, per desgràcia de molts, aquest espai no és cap espai obert sinó d’un port franc.

Els ports francs, situats molt lluny del mar, són espais on s’ha barrejat l’art i l’especulació més pura i dura. Físicament, els ports francs, esdevenen edificis enormes i amb unes mesures de seguretat extraordinàries. Econòmicament, on els ports francs també se’ls coneix com a ports o zones lliures, representen zones on una mercaderia hi pot romandre, per temps il·limitat, lliure d’impostos.

Pensats, al segle XIX, com acceleradors del mercat global per qualsevol producte, especialment productes del sector primari, s’han convertit al llarg dels segles XX i XXI en espais segurs per l’especulació.

Interior del Le Free Port de Luxemburg. LFPL

Les seves localitzacions, propers a zones frontereres, no són casuals. Els més importants els trobem en països on la confidencialitat, la seguretat i l’estabilitat econòmica són el pal de paller. Potser els més importants ara mateix els trobem a Ginebra i Luxemburg, com a mínim vinculats al món de l’art, tot i que en trobem a l’Àsia, Amèrica i en altres punts d’Europa, alguns d’aquests estats o territoris considerats com a paradisos fiscals.

Quins beneficis mostra per la compra i venda d’art un port franc? A més de la seguretat, zones amb altíssims nivells de protecció i  vigilància, i la confidencialitat; els ports francs són zones lliures d’impostos.

Un cas pràctic, i potser real: el propietari d’un dibuix de Rubens l’ingressa dins d’una de les caixes fortes d’un port franc. Aquest propietari contacta amb un marxant per realitzar la compra del dibuix per part d’algú altre. Aquesta possible compra, que en qualsevol estat del món tindria unes càrregues fiscals, esdevé totalment lliure d’impostos. Només en cas que el nou comprador volgués gaudir de la peça a casa seva, arribaria el moment del pagament dels impostos. En cas contrari, aquella obra d’art seguiria dipositada en el port franc, sense el corresponent pagament a l’erari públic.

Una forma simple i senzilla d’evasió fiscal, que moltes vegades ha acompanyat el blanqueig de capital i al tràfic il·lícit. Delictes, d’aquells que diuen de guant blanc, que només beneficia a uns pocs.

Vista del Port Franc de Ginebra. RTVE
Vista del Port Franc de Ginebra. RTVE

Els experts estimen que, només, dins del port franc de Ginebra hi ha emmagatzemades un 1.2 milions d’obres d’art que valoren, aproximadament, en 100000 milions d’euros.

Des de ja fa uns anys, alguns d’aquests ports francs, han augmentat els nivells de control sobre les operacions comercials realitzades dins de les seves instal·lacions, en bona mesura, per tal de millorar la seva imatge pública.

Fins i tot, en casos relacionats amb antiguitats o peces d’arqueologia, els ports col·laboren amb les administracions de justícia i policies d’altres països. Alguns, gairebé de forma miraculosa, han realitzat campanyes promocionals en altres estats per la captació de nous fiadors.

Lluny del fet econòmic, que envolta aquests ports francs, ens sorgeix, de forma inevitable, un debat moral sobre tot aquest art. Captiu per motius llunyans a la seva creació i privatius per l’ull públic.

Caixes fortes de la cambra cuirassada del Bank Swiss de Zuric. Wikicommons.
Caixes fortes de la cambra cuirassada del Bank Swiss de Zuric. Wikicommons.

Tot i que encara són poques les publicacions acadèmiques que aborden aquesta temàtica, menció a banda mereixen algunes aparicions del fet en premsa, per conèixer més a fons el que guarden i signifiquen els ports francs és necessari l’article “Los Puertos Francos y su Influencia en el Marcado del Arte”, dels mebres de la Universitat Rey Juan Carlos de Madrid, Arturo Sánchez, Ana Vico i Jesús Palomo a la revista La Albolafia d’aquest 2020.

Obres de Picasso, Pollock, Warhol, Chagall, Gauguin, Van Gohg, Monet, Renoir o mestres antics com el Greco, Rubens o Rembrandt, segueixen lluny de la llum publica. Esperant el proper canvi de mans o la seva sortida d’una segura, freda i llunyana caixa forta.

Damià Amorós Albareda

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close