Teatre

Un teatre sense mites

Anna Lizaran, Fabià Puigserver, Ricard Salvat, Jaume Melendres, Carlota Soldevila… són alguns dels noms que han marcat el teatre català contemporani, figures que van ser clau en el seu moment, en vida, que molts recorden, però que no gaudeixen de la dimensió que tindrien si ens prenguéssim les coses de manera més seriosa.

Dels cinc noms que he citat més amunt només he pogut veure de debò la feina de dos d’ells (Lizaran i Salvat). De la resta, vaig arribar-hi tard, quan la seva flama ja s’extingia o, directament, van morir quan era massa petit per haver-los vist damunt o darrere l’escenari. A Lizaran i Salvat vaig poder entrevistar-los i, en el cas del director, fins i tot compartir llargues converses assegut en una butaca al seu despatx que han estat determinants en la meva formació com a espectador. Anys més tard, un dia que vaig poder trepitjar la cúpula del Coliseum, quan La Cubana hi preparava ‘Gente bien’, vaig pensar que era al mateix lloc on Salvat havia assajat i havia fet les primeres funcions del ‘Ronda de mort a Sinera‘, que vaig poder repescar al Lliure el 2002.

Salvat era un home de conviccions fermes, que en l’última etapa de la seva vida se sentia, amb raó, marginat. Deia que teníem la ment colonitzada, que érem incapaços de mirar què es feia més enllà d’Espanya i, de retruc, del teatre anglosaxó. Recordo que un dia em va demanar, directament, que li retregués una cosa a Calixto Bieito, que aleshores dirigia el Romea: tot i la seva visió antidecimonònica del teatre, radical, no havia aconseguit canviar el públic barceloní. Poc temps després d’aquella conversa, va poder aixecar amb penes i treballs el seu últim muntatge, ‘Un dia. Mirall trencat‘, a partir de la novel·la de Mercè Rodoreda. L’any següent va morir i, una mica més tard, Bieito marxava definitivament de Barcelona. Aquest 2019, que ha fet una dècada de la mort de Salvat, pocs han recordat la seva figura.

Ricard Salvat amb la coreògrafa Marta Carrasco els dies previs a l'estrena d''Un dia.Mirall Trencat', al Teatre Borràs. Foto: David Ruano
Ricard Salvat amb la coreògrafa Marta Carrasco els dies previs a l’estrena d”Un dia.Mirall Trencat’, al Teatre Borràs. Foto: David Ruano

Lizaran era actriu i, per tant, és a la memòria de molta més gent. Va ser una intèrpret molt bona i, fins i tot, popular. Sempre la recordaré clavant-se una mitjana darrere de l’altra en la reposició de ‘La nit de les Tríbades‘ al Lliure. Estava desfermada, pletòrica. Una tarda, al camerino del TNC on feia ‘Agost‘, em va donar permís per dir-li Annita, com tothom. Totes les seves últimes interpretacions, fins al 2013, són dignes de ser a l’àlbum de qualsevol espectador. Totes: ‘Un matrimoni de Boston’, ‘Dues dones que ballen’, ‘Forasters’, ‘El ball’… S’apuntava a un bombardeig.

El gener que ve farà set anys que Lizaran va morir i encara no hi ha cap teatre a Barcelona, cap sala, que dugui el seu nom. Quan va desaparèixer Harold Pinter, els londinencs no van trigar ni tres anys a canviar-li el títol al Comedy Theatre del West End (aixecat al segle XIX) pel del dramaturg anglès. Ni Sergi Belbel, que coneixia força Lizaran, es va atrevir a posar el nom de l’actriu a la Sala Gran del TNC, que és el que es mereixeria, així com la sala gran del National Theatre de Londres es diu Olivier, per Laurence Olivier. Lluís Pasqual, que va fundar amb ella el Lliure, podria haver fet el mateix amb la seu del teatre a Gràcia.

Si creuen que això de batejar sales i teatres és una bajanada, pensin si se’n recordarien del director i escenògraf si la sala Fabià Puigserver no existís

Per sort, tenim la sala Fabià Puigserver, al Lliure de Montjuïc, cosa que ens permet recordar l’home que més va fer pel teatre català als anys 70 i 80 del segle passat. I si creuen que això de batejar sales i teatres és una bajanada, pensin si se’n recordarien del director i escenògraf si la sala Fabià Puigserver no existís. Molt em temo que no. El Lliure, per cert, ofereix unes beques des d’aquesta temporada que es diuen Carlota Soldevila, actriu fundadora, que, com recordava el seu director actual, Juan Carlos Martel Bayod, va posar molts diners de la seva butxaca per a què aquell teatre existís. “Sense ella no seríem aquí”, va dir. Més clar, l’aigua.

El cas més flagrant és el de la nova Sala Beckett, inaugurada, com qui diu, abans d’ahir, que va optar pels asèptics Sala de Baix i Sala de Dalt, com si fos el Royal Court, en lloc d’anomenar-la, amb propietat, Sala José Sanchis Sinisterra i Sala Josep Maria Benet i Jornet. Que tots dos siguin vius no és cap excusa. Sense ells, la Sala Beckett tampoc no existiria.

Brossa estirat a una cadira. Roman Ferrer, anys 50. Imatge: Fundació Joan Brossa.

A Barcelona, només hi ha dos autors que han tingut ‘sort’, Joan Brossa i Josep Palau i Fabre, ja que donen nom a les dues sales principals de l’Escenari Joan Brossa. I gràcies a la memòria d’un home, Hermann Bonnín, que s’ha cuidat de preservar el seu llegat escènic. El mateix podríem dir de Pepe Rubianes, que encapçala una de les sales del Club Capitol, teatre on va protagonitzar centenars de funcions per fer feliços molts espectadors.

“Som un país maximalista. Som un país destructor. Som escorpinacis. Tenim complex de ‘colonizadito’: creiem que tot el de fora és millor” , deia Salvat

Tampoc no anem tan sobrats d’història per oblidar certes figures. I tampoc, a Barcelona, hi ha tants teatres antics que justifiquin una nomenclatura. El Goya o La Villarroel, per exemple, podrien haver estat rebatejats fa poc i no hauria passat res. Basta posar un exemple antic: el Teatre Borràs va disposar de molts noms abans de comptar amb el cognom del mític actor Enric Borràs. El Romea, en canvi, ja va néixer com un homenatge a l’actor Julián Romea. Hi ha noms que doten de personalitat un lloc.

No estimem gaire el nostre passat, ni tan sols el més recent. Som experts en anar superant etapes sense mirar mai enrere. I així ens la fotem sempre amb la mateixa pedra. I els mites serveixen per ubicar-nos, per explicar de manera més coherent el món. Podem obviar-los, és clar, però correm el risc de caure en l’asèpsia, de ser no-res, noms que no diuen res, sense història. Com em deia Salvat: “Som un país maximalista. Som un país destructor. Som escorpinacis. Tenim complex de ‘colonizadito’: creiem que tot el de fora és millor”.

Andreu Gomila

Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019), la novel·la 'Continents' (Empúries, 2016), l'assaig musical 'Putos himnes generacionals' (Empúries, 2015) i el poemari 'Carrer dels dies' (Proa, 2012).
Andreu Gomila

Andreu Gomila: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca