Òpera

Un Turandot futurista per celebrar els 20 anys de la reobertura del Liceu

Fa vint anys, el 7 d’octubre del 1999, el Gran Teatre del Liceu reobria les portes després de l’incendi que el va calcinar. Reduït a cendres el 1994 –en unes imatges que donarien la volta al món, d’impacte inesborrable en els barcelonins–, el gran teatre de la Rambla demostrava, un cop més, que era capaç de renéixer i de superar adversitats, i tornava a mostrar-se viu, imponent i tan elegant com sempre en una gala on va ressonar Turandot, amb direcció de Núria Espert. Era l’òpera que s’havia de representar abans de l’incendi.

Turandot
Gran Teatre del Liceu, Barcelona
Fins al 25 d’octubre

Ara, just dues dècades després d’aquella nova estrena, el Liceu celebra la reobertura amb la mateixa òpera. Un lligam amb el passat que n’assegura l’èxit: primer, per la peça, la cèlebre partitura inacabada de Puccini, potser l’obra més popular del repertori clàssic; segon, per una versió escènica d’impacte –”high tech, futurista i poètica”, en paraules de Franc Aleu, per qui suposa el debut operístic–, i amb algunes de les millors veus del moment. Amb tot l’esforç i l’ànima d’un teatre que se sap important, de gran pes en l’ànima de la ciutat.

Una escena de ‘Turandot’. Foto: A. Bofill

La conjuntura ha volgut fer coincidir l’espectacle inaugural de la temporada que celebra els vint anys del nou Liceu amb un altre moment històric per al país, amb l’agitació política del moment i uns carrers que bullen. El teatre ubicat a la Rambla ha estat testimoni de més d’un segle d’història de la ciutat, i això l’impedeix ser aliè a allò que passa en la societat que el fa possible. Dilluns es coneixia la dura sentència del procés, amb accions de resposta per part de la ciutadania. I el Liceu feia un comunicat “conscient del greu moment emocional que viu la nostra societat” i en “defensa el diàleg polític com a única via per a la resolució urgent d’aquest conflicte”.

Un espectacle d’impacte immediat

A escena, l’espectacle no decep, en cap moment. L’aposta de Franc Aleu impressiona, i així es viu a platea. Aquest futur que ens planta al davant no sabem si fascina o ens atemoreix, amb braços mecànics que es van movent, amb grans estructures que graviten sobre el seu eix, amb llums que surten dels ulls i que ens arriben a enlluernar, amb un món d’aires metàl·lics, videocreacions i tecnologies 3D que són plenes de metàfores visuals. I una gran piràmide com a tron de l’emperador i, alhora, llar de Turandot.

L’impacte escènic de ‘Turandot’. Foto: A. Bofill

Un espectacular món que va canviant en cadascun dels tres actes, malgrat compartir escenografia, i que ha estat creat per un equip format per Susana Gómez, codirectora d’escena, l’espai de Carles Berga, el vestuari ple de detalls tecnològics com llums led controlades per wifi de Chu Uroz i la il·luminació de Marco Filibeck. Amb la direcció musical de Josep Pons, qui compta amb una orquestra i un cor de 95 músics i veus.

Tot això fa que, a nivell escènic, l’obra sigui un prodigi, provocant que l’espectador no pugui deixar de mirar, amb l’escenari convertit en una producció futurista amb una gernació semi-robòtica com a gran cor, amb una acció sempre plena de punts de llum que ens fiten, amb projeccions i intervencions visuals que s’integren perfectament en allò que veiem en temps real, i amb tocs de Metropolis, el clàssic de Fritz Lang, però també de distopies cinematogràfiques més recents, amb el pes d’un futur on tots serem controlats pel poder, amb l’amenaça constant al clatell.

‘Turandot’, al Liceu. Foto: A. Bofill

Un excitant catàleg d’aguts

Una escena d’impacte que encara agafa més volada amb les actuacions. En primer lloc, amb una Turandot d’aire steampunk, amb corona il·luminada de leds i moviments mecànics, tan compacta per fora com si fos un androide sense marge d’error –esquiva i freda com el metall–, però també tan orgànica i viva per dins com per contenir-hi tempestes i passions. Tot un repte, interpretatiu i físic, per a la soprano Iréne Theorin, estàtica en bona part del muntatge per indicació del director, però també per mor del vestuari. De veu imponent, tal com requereix el personatge, no va decebre a l’hora de mostrar l’excitant catàleg d’aguts que Puccini va escriure, tan exigents i complexos.

Ermonela Jaho, premiada amb aplaudiments ja a ‘Signore, ascolta!’. Foto: A. Bofill

Com a gran co-protagonista, el tenor Jorge de León, fortament aplaudit després de Nessun dorma, la que molt probablement és l’ària més famosa del món. Era un dels moments que tothom esperava sentir, i tothom venia aplaudit de casa. I la capacitat del tenor va quedar rubricada, superant la prova amb pulcritud i energia, sense l’afegitó que el podia haver fet entrar en la categoria de memorable.

Més enllà del duet que acaba centrant tot el focus de la cèlebre història d’amor –més enllà del gran enigma que tot ho justifica–, podem afirmar que la triomfadora de l’obra és Ermonela Jaho, que ja a Signore, ascolta!, la primera ària del primer acte, va ser premiada amb crits de brava! i amb una sonora i agraïda resposta en forma d’aplaudiments. Quin domini de les dinàmiques, quina sensibilitat, quin control, quin prodigi de clarobscurs i tenebres, de candidesa i puresa, d’emoció concentrada en les notes que fluctuen, del pianíssim al forte.

Una commemoració espectacular per celebrar la vivesa de la història recent del teatre, amb un Puccini en estat de gràcia, amb una obra d’aires llegendaris que se situa en un temps inconcret, en una faula que musicalment suposa un punt de confluència de la tradició italiana amb les noves sonoritats del moment. I, per al Liceu del 2019, un posada a punt immillorable per una temporada que promet grans moments.

Turandot i l’emperador, en un impactant escenografia. Foto: A. Bofill

Esteve Plantada

Granollers, 1979. Poeta, periodista cultural, crític de cinema i professor. Ha estat coordinador d'"El Temps de les Arts" i col·labora regularment al setmanari "El Temps", a "Els Matins" de TV3, a l'"Àrtic" de Betevé i al "Catalunya Migdia" de Catalunya Ràdio.

És professor de l'assignatura "Assaig i Prosa d'Idees" del Màster de Periodisme Literari de la UAB i de ficció a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès. Ha publicat 7 llibres de poesia, sent els dos darrers, "Fosca límit" (2015, AdiA Edicions) i "Big Bang Llàtzer" (2016, Lleonard Muntaner), distingits, respectivament, amb el premi a Millor poemari de l'any 2015 de la revista especialitzada Llegir en cas d'incendi i el Premi de la Poesia Mediterrània Pare Colom 2016.
Esteve Plantada

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca