Arquitectura
A RECER

Una casa per a Luis Bello

Un dia més de confinament, mentre practico l’activitat tan poc dominical de posar-hi ordre als meus llibres, un número de la revista madrilenya d’arquitectura Cortijos y rascacielos de la primavera del 1931 –aquell 14 d’abril va proclamar-se la Segona República espanyola– em trasllada a un altre diumenge en què podia vagarejar carrer avall fins al mercat del llibre vell de Sant Antoni. A l’exemplar que llavors vaig dur-me tota cofoia sota el braç i que ara torno a remenar amb emoció, apareix una segona fotografia en blanc i negre que complementa, de manera prodigiosa, la caseta de pescadors que vint-i tres anys després rebria Carles Riba.

L’edifici de dues plantes fa cantonada a uns carrers estrets de recent urbanització. La seva façana esta feta amb maó “recocho”, la fusteria és metàl·lica i s’han obert grans finestrals on llueixen cortinetes blanques. A la planta baixa i al primer pis s’aprecia igualment la voluntat d’afavorir els espais amplis i la llum. Davant de la porta principal i la del garatge, hi ha dos nois palplantats a petició del fotògraf. La imatge, presa en un context diferent, és el correlat objectiu de la del carrer de l’Amargura de Cadaqués. A sota es llegeix: “Casa para D. Luis Bello”; i, en lletra més petita: Arquitecto: D. Manuel Vías”.  A continuació, s’explica que la casa és un premi a la tasca cultural del periodista fruit dels seus viatges a les escoles dels pobles i ciutats del país així com de la publicació de les consegüents cròniques testimonials.

L’escriptor, periodista i polític Luis Bello Trompeta (1872-1935) i el poeta Carles Riba i Bracons (1893-1959) van coincidir al banquet homenatge que Barcelona va oferir el març del 1930 als intel·lectuals castellans que havien donat suport a la cultura catalana “en los días de persecución y negación”. Però el seu principal vincle és que ambdós catalitzen l’ànsia cultural d’una generació emergent i compromesa amb la història. En els temps de la dictadura de Primo de Rivera,  Bello s’erigeix en símbol d’un corrent transformador que s’incrementa dia a dia al llarg del país gràcies a la seva tasca persistent de conscienciació. Com succeirà amb Riba durant el franquisme, el procés que porta a l’ofrena final d’una casa en reconeixement a la seva figura engega una campanya de suport que cohesiona un moviment reivindicatiu. El 23 de març de 1928, quan es publiquen els viatges de Luis Bello en tres volums i el seu moviment cristal·litza arreu del país, Luis Araquistáin, polític socialista i escriptor, promou un homenatge nacional i una col·lecta per tal de comprar-li una casa. L’objectiu, en paraules d’Azorín, és agrair al “misionero” d’aquella “admirable cruzada” el “milagro de que España piense en sí misma”.

Amb les cent mil pessetes recollides, la construcció d’un edifici al número 61 del carrer Zurbano de Madrid s’encarrega al jove arquitecte Manuel Vías, arquitecte escolar que recolza les tesis regeneracionistes de Bello i aplica els criteris de la nova arquitectura pedagògica influïda pel GATEPAC. A l’acte d’entrega celebrat el 21 de juny del 1930, Bello obre les portes de casa seva als amics i desitja poder llegir amb calma sota el til·ler del seu hort a Pestalozzi y Giner. Res més lluny de la realitat. L’adveniment de la República i la presidència de la Comissió de l’Estatut de Catalunya no li proporcionen la pau anhelada sinó les crítiques més despietades, i la mort li arriba cinc anys més tard, després d’haver passat més de vuitanta dies empresonat pels fets d’octubre de 1934. Per postres, la necessitat d’eixugar uns deutes pendents el va fer fora del carrer Zurbano tan sols tres anys després de l’estrena del xalet. Durant aquest temps la seva activitat política frenètica i esgotadora com a diputat, al costat d’Azaña, i com a president de la Comissió encarregada de redactar un projecte d’Estatut per a Catalunya acaben amb la seva delicada salut.

El descobriment a Cortijos y rascacielos de l’habitatge construït a Madrid per a Luis Bello mesos abans de l’adveniment de República és com una primera cita perfecta i, tanmateix, mancada de futur. Aviat em convenço de la inutilitat de tractar de recuperar el seu passat arquitectònic dins una metròpoli de desmemoria tràgica i en continua transformació. El viatge a la força serà curt i decebedor. Malgrat haver constituït un capítol memorable de la nostra història, aquella casa adquirida per subscripció popular amb el propòsit d’esdevenir perdurable és ara una ànima desencarnada i imperceptible entre milions de ciutadans. O, pitjor, un hotel que allotja executius.

L’AVE cap a Madrid surt passades les vuit del matí i arriba passades les onze. Espero en unes hores concloure la feina i a la nit ser a casa. A les dues cantonades on es produeix la confluència dels carrers Zurbano i Màlaga, distingeixo els dos edificis que pertanyen a la cadena d’hotels NH. Abans de certificar-ho in situ, ja m’he assabentat d’aquesta circumstància així com del detall afegit que la compra dels establiments hotelers s’havia enregistrat l’onze de setembre de 1956 per part de l’empresa Hispanotels, una de les primeres immobiliàries a constituir-se després de la guerra civil amb capital de la família Fontcuberta. Malgrat el disgust de no trobar ni rastre de la casa que havia estat regalada a la família Bello, he d’acceptar que la dinàmica especulativa de les ciutats s’imposa sempre als elements culturals que composen la seva identitat col·lectiva.

Entro a l’hotel com un client més i em dirigeixo amb pas decidit a la recepció per esbrinar com s’ha arribat fins aquí. Vull conèixer les circumstàncies que han portat a l’eliminació de qualsevol bri de record, ni tan sols una placa com les que proliferen a tots els carrers madrilenys. Res en aquest lloc recorda el regal de tot un poble a un home entestat a millorar les condicions dels infants a les escoles. Les raons d’aquest oblit no poden adjudicar-se ni als guanyadors ni als perdedors de la guerra “incivil”, sinó a la fallida d’un projecte conjunt que pretenia canviar el paradigma sociocultural dels segles anteriors tot transformant les essències profundes el país i portant-lo cap a la senda europea. Luis Bello i els seus partidaris es van deixar la pell per foragitar la ignorància, les mentalitats retrògrades i el caciquisme. No ho van aconseguir.

El cinc de novembre del 1935 les seves forces es van esgotar definitivament. Foren molt nombroses les mostres de condol i la desfilada de personalitats pel seu nou domicili, un pis de lloguer al carrer López de Hoyos. Una part d’aquestes van dirigir-se al carrer Zurbano, on alguns despistats pensaven que el polític i periodista seguia residint amb la seva família. El xalet concebut per Manuel Vías com a una casa-escola pertanyia, però, a Francisco Lozano Hidalgo, director propietari de l’empresa Emporio del Libro, amb seu a la Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona, i agent general per a la venda de l’Enciclopèdia Espasa al territori nacional. La seva filla Teresa serà qui, vint-i-dos anys més tard, aportarà l’antiga casa de Bello a la societat immobiliària d’una altra família catalana, els Fontcuberta, que l’acabaran convertint en un hotel.

A l’AVE de tornada rellegeixo l’article que va publicar Luis Bello al diari El Sol en agraïment als qui havien col·laborat a la subscripció popular: “Todo esto que pudo ser actualidad periodística un momento, ya no lo es sino para mi. A no ser porque la casa está en pie, bien firme sobre sus cimientos, corría el peligro de borrarse”. Avui l’únic vestigi que resta en peu és una botiga d’ultramarins.

Glòria Soler Cera

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca