Pintura

Una col·lecció ben aprofitada

La sola presència de la sèrie que Picasso va dedicar a La Californie, la finca de Canes on asseguren que va passar els cinc anys més feliços de la seva vida, ja justificaria la visita a la selecció d’obres procedents de la Fundació Bancaixa que s’ha reunit aquest estiu a l’Espai Carmen Thyssen de Sant Feliu de Guíxols, però l’exposició consagra també una sala als retrats imponents de Manolo Valdés, un artista de gran interès, encara que no gaire freqüentat a Catalunya, i les peces del qual, per sorpresa, dialoguen meravellosament amb els linòleums picassians. I per si no n’hi hagués prou, el muntatge sencer, organitzat per Pilar Giró seguint un subtil fil d’Ariadna que invita l’espectador a anar recollint pistes visuals, està salpebrat d’obres magnífiques de Sorolla, Pinazo, Renau, l’Equipo Crónica, Sean Scully o Julian Opie.

Iconografies. De Sorolla a Picasso i Valdés
Espai Carmen Thyssen
Plaça del Monestir, s/n (Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà)
Fins al 13 d’octubre

El predomini valencià és notori i comprensible en una col·lecció que té el seu origen en aquelles terres, però que ningú temi cap rendició al regionalisme folklòric, que lamentablement ha pesat tan sovint en la mirada cap al “Levante español”, perquè la quarantena llarga d’obres escollides, 46 en total, avancen des del moment en què es cova aquell costumisme infaust de la valencianita amb el càntir o el cistell de taronges ‒que en mans d’un Mongrell o un Pinazo encara tenen una certa dignitat‒, fins a les portes del segle XXI, per mitjà d’uns paisatges de Julian Opie, horitzontalíssims i desolats, en els quals centellegen des de les lluminoses platges de Sorolla de principis del XX fins a les reverberacions solars d’Eusebi Sempere a finals dels setanta. Les correspondències a vegades són insòlites i juganeres, com les construccions geomètriques de Jordi Teixidor en contacte amb les quadrícules catedralícies de Sean Scully, o les arideses del Paisatge de secà de Genaro Lahuerta amb les Terres vermelles de Luis Arques, un mèrit no pas menor en una exposició que es proposa indagar precisament el procés de fixació de determinades imatges fins a erigir-se en formes culturals arquetípiques, tant pel que tenen de relectura de mites antics com pel que revelen sobre la construcció de la modernitat, entesa com una successió de vasos comunicants.

Els linòleums de La Californie, exposats a l’Espai Carmen Thyssen
Els linòleums de La Californie, exposats a l’Espai Carmen Thyssen

L’itinerari, en conseqüència, defuig la linealitat d’un discurs historicista, que s’hauria hagut de cenyir a un règim cronològic de causes i efectes, i s’inclina al contrari per un exercici comparatista que rastreja influències; posa en evidència semblances, fins i tot algunes d’inaudites, i confronta autors, estils i èpoques llunyans en un diàleg fecund que es presta a més d’una feliç revelació. La més espectacular, la que pot arribar a abocar l’espectador a un vertigen amb epifania final, és el vincle finíssim però tremendament conseqüent que s’acaba establint entre el quadre de Sorolla de dos nens, de pell esclatant sota el sol, acostant-se a les onades de la platja ‒que haurem vist a la primera sala‒, i el paisatge monumental de Julian Opie ‒que no veurem fins que arribem a l’última‒ d’una platja solitària, tota grisor, d’una humitat perlejada, en què la sorra i el mar són enfocats exactament des del mateix angle que aquella ‒ara ja sabem que irrecuperable‒ estampa joiosa d’estiu. El paral·lelisme és d’un tal atreviment, que invita a baixar corrents les escales del segon pis del monestir i refer el recorregut buscant més ecos, més similituds, més indicis que potser ens hagin passat per alt. És a dir, contra la temptació d’una simple suma de grans noms i d’una espectacularitat narcisista que no es remeti sinó a si mateixa, com podria haver passat manejant un fons tan vast com el que atresora la Fundació Bancaixa, aquesta és una exposició per a gent adulta, amb un plantejament, per tant, que ens suposa receptius i intel·ligents. S’agraeix molt.

Pablo Picasso, Retrat de Jacqueline amb barret de palla, 1963. Linòleum sobre paper, 75 x 62 cm
Pablo Picasso, Retrat de Jacqueline amb barret de palla, 1963. Linòleum sobre paper, 75 x 62 cm

El conjunt de les obres escollides han estat agrupades en dos blocs que es corresponen amb les dues plantes de l’Espai Thyssen: en el primer apartat, hi ha les formes representatives d’un determinat imaginari de la vida quotidiana, el paisatge i, tractant-se d’una col·lecció valenciana, sobretot de la captació de la llum, i en el segon, les que s’han erigit en si mateixes en peces icòniques partint de la reinterpretació de mites clàssics o de l’absorció de llenguatges i referències estètiques de períodes i autors anteriors. En el primer bloc, regna absolutament Sorolla, per descomptat, de qui s’aporten tres pintures, incloent-hi un meravellós apunt de la platja de Biarritz de 1906 que bastaria per enaltir-lo enfront de l’anecdotisme dels seus coetanis Alberto Pla, Ignasi Pinazo o Josep Mongrell; en canvi, confrontat amb els paisatges de Francesc Lozano o de Rosa Torres, que prefiguren una altra modernitat, els arbres frondosos de la seva Tardor (1907) s’enriqueixen amb matisos imprevistos, i la lluminositat que emana de la parelleta d’infants a la riba d’una platja de principis del segle XX sembla haver-se escampat, de manera naturalíssima, damunt els enlluernaments òptics de Sempere i l’esquematisme de Joaquim Michavila, fins a arribar a posar-se, melancòlicament, a les platges industrials de Francisco Sebastián o de l’Equipo Crónica.

Joaquim Sorolla, A l’aigua. Platja de València, 1908. Oli sobre tela, 81 x 106,4 cm
Joaquim Sorolla, A l’aigua. Platja de València, 1908. Oli sobre tela, 81 x 106,4 cm

A aquest interessant col·lectiu que, des de mitjan anys seixanta fins a l’entrada dels vuitanta, va servir-se de la cultura de masses i la mitologia per posar en crisi, sovint amb una certa ironia, la grisa realitat vigent, va pertànyer Manolo Valdés, un dels seus fundadors i membres més actius, particularment amb la seva apropiació de Las Meninas de Velázquez. En aquestes Iconografies hi té, doncs, sala pròpia reservada, igual que Picasso i Julian Opie, amb tres dels seus fabulosos retrats de gran format, de rostres fragmentats i esvaïts, i dues escultures: un cap de fusta també de grans dimensions, i l’estatueta en bronze de la Infanta Margarida, tan icònica, en efecte, que ja és a la vora de l’article de basar turístic, encara que amb molt millors resultats que no pas Rafael Armengol amb el seu monumental pastitx d’inspiració renaixentista, un quadre realment espantós, en què Venus i Mart es modernitzen, per dir-ho així, per efecte d’un bany de tricromia. La secció il·lustrativa de les iconografies forjades a còpia de reinterpretacions dels mestres, com fan Valdés amb Velázquez, Armengol amb Botticelli o, a un nivell menys mimètic, Teixidor i Scully amb Mark Rothko i Ad Reinhardt, és la més fluixa de l’exposició. Fins i tot Renau, el gran Josep Renau, hi fa un paper trist, amb una revisió abarrocada del mite de Prometeu que, pintada al Berlín Oriental, últim reducte anticapitalista per a aquest vell republicà, abraça des de l’expressionisme del temps de Weimar fins a la fúria desassossegant d’un altre solitari excepcional com André Masson.

Manolo Valdés, Infanta Margarida II, 1998. Bronze, 70 x 53 x 27 cm
Manolo Valdés, Infanta Margarida II, 1998. Bronze, 70 x 53 x 27 cm

Ben mirat, un dels pocs artistes, si no l’únic, capaç d’anar i tornar d’un mestre a un altre, no només sense fer-s’hi mal, sinó esmenant-lo i tot, és sense cap dubte Picasso. I a la dissecció a què va sotmetre les lliçons de Matisse es dedica justament la sala més lluminosa de totes, que aplega una dotzena de linòleums de la sèrie La Californie, més sis retrats dobles de Jacqueline Roque de la mateixa època. L’ocasió de veure les làmines del carnet de treball de la joiosa etapa de Canes no es pot desaprofitar, considerant que la Fundació Bancaixa, que les va adquirir el 2007, és l’entitat privada que posseeix la col·lecció més àmplia d’obra gràfica de Picasso, un fons que va néixer el 1994 amb la compra de la llegendària Suite Vollard. Quan l’estiu de 1955 l’artista va instal·lar-se en aquesta finca d’estil art déco, amb vistes sobre Antibes i encerclada de palmeres i eucaliptus, feia poc que Matisse, el seu gran rival, havia mort, i al nou taller, de sostres altíssims que els grans finestrals inundaven de llum i amb tot de traceria floral decorant les blanques cornises i els marcs de les portes, es va lliurar a homenatjar-lo amb aquests dibuixos sobre el motiu del pintor i la model, ple d’arabescos, gairebé una dansa d’objectes al voltant d’un cavallet en espera de la revelació i unes fulles de palmera agitant-se rere els vidres borratxes d’alegria.

Julian Opie, The huge Split level lobby..., 2005. Tinta sobre niló i suport de fusta, 180 x 300 cm. Al davant, la baronessa Carmen Thyssen i el president de la Fundació Bancaixa, Rafael Alcon.
Julian Opie, The huge Split level lobby…, 2005. Tinta sobre niló i suport de fusta, 180 x 300 cm. Al davant, la baronessa Carmen Thyssen i el president de la Fundació Bancaixa, Rafael Alcon.

Els gravats de La Californie, inspirats en el colorisme voluptuós de Matisse, són gairebé coetanis de les obres en què Picasso va assajar també unes variacions sobre el quadre Les dones d’Alger, de Delacroix, i sobre Las Meninas, de Velázquez, en un afany de devorar tota la tradició pictòrica que l’havia precedit. El britànic Julian Opie, que tanca el recorregut de l’exposició, té altres motivacions per invitar a la seva pintura l’art pop i el minimalisme, i per fer-los conviure amb les noves tecnologies i, al mateix temps, amb l’estampa japonesa i amb els formats gegantins dels vells quadres d’història, excepte que avui, en lloc d’una batalla gloriosa, davant nostre s’estén un horitzó pelat sense ni una barqueta on reposar-hi la vista, o un retrat del pilot de Fórmula 1 Jenson Button que, comprimit en un algoritme visual, només ratlles i punts, es desentén amb indiferència de qualsevol culte a la semblança. Aquest retrat formidable, per cert, és l’única peça de tota l’exposició que procedeix de la col·lecció de Carmen Thyssen, que per primera vegada fa d’amfitriona d’una col·lecció externa per començar a establir complicitats amb vista a l’obertura, anunciada per a finals del 2020, del Museu Thyssen de pintura catalana a Sant Feliu de Guíxols.

Julian Opie, Jenson, Racing driver, 2004. Tinta sobre vinil en suport de fusta, 192 x 140,2 cm.
Julian Opie, Jenson, Racing driver, 2004. Tinta sobre vinil en suport de fusta, 192 x 140,2 cm.
http://www.espaicarmenthyssen.com/ca/espai/
Avatar

Eva Vázquez: darrers articles (Veure-ho tot )