Exposicions

Una dècada d’art contemporani a la Fundació Arranz-Bravo

El 17 de novembre de 2009 es va fer l’exposició inaugural de la Fundació Arranz-Bravo, i un mes després es va dur a terme la mostra individual del pintor emergent Miquel Gelabert, titulada Landscapes. La darrera exposició ha estat  Fer temps de l’artista conceptual mallorquina Isabel Servera, el 10 d’octubre de 2019. Per tant, ara es compleixen 10 anys entre ambdues exposicions, i per això s’ha cregut convenient celebrar l’efemèride amb una col·lectiva que recull el treball realitzat durant aquesta dècada a través de la mirada de 35 joves creadors que han exposat a la Fundació. El comissari és el director artístic de la Fundació, Albert Mercadé.

Fundació Arranz-Bravo 10 anys
Comissari: Albert Mercadé
Fundació Arranz Bravo
L’Hospitalet de Llobregat
22Fins al 24 de febrer 2020

Durant el transcurs d’aquests anys s’han anat alternant les mostres d’aquests joves creadors amb d’altres, com per exemple les del mateix Arranz-Bravo o bé de diferents activitats, com Hospitalart, el Premi Nacional de Pintura Honda o un homenatge a la memòria de Josep Sucre.

La Fundació Arranz-Bravo està situada provisionalment en un dels espais del Centre Cultural Tecla Sala de L’Hospitalet, concretament als antics magatzems de la fàbrica tèxtil, però està previst que ocupi l’Antic Molí, edifici ubicat dins del mateix recinte, encara que actualment està pendent d’adjudicació, degut a que s’han de fer una sèrie d’obres de gran envergadura que afecten altres espais. La superfície total del projecte representaria disposar de gairebé 2.500 m2. El fons de la col·lecció consta de 400 peces de l’artista, entre pintures, algunes d’elles de gran format, dibuixos i pintures sobre paper, escultures de bronze, obra gràfica: litografies, aiguaforts i  serigrafies, decorats teatrals, cartells i fotografies. A més, a  L’Hospitalet hi ha dues escultures públiques seves, com són El Pont de la llibertat, instal·lada a la cruïlla de la Rambla de Marina amb l’avinguda del Carrilet, i L’ acollidora, a la Rambla Just Oliveras, davant del carrer de la Casa Nova. La col·lecció s’inicia amb obres de finals dels 50 fins a l’actualitat.

Bernat Daviu: Krabb painting, 2019.

La Fundació es va crear amb una doble intenció: la de protegir l’art contemporani i divulgar el treball d’Eduard Arranz-Bravo (Barcelona, 1941). Per això es fan diverses exposicions i activitats relacionades amb l’art emergent, amb el propi artista i sobretot, el desenvolupament d’una gran tasca educativa, ja que  es dirigeix principalment a les escoles i centres socials de la ciutat.

El comissari de l’exposició Fundació Arranz-Bravo 10 anys, l’ha dividit en cinc apartats on hi són presents la majoria dels artistes que han exhibit les seves creacions, tant a nivell individual com col·lectiu, deixant l’última  secció per a algunes de les obres més recents d’Arranz-Bravo. De totes maneres totes les peces que s’han realitzat expressament  per a aquesta exposició corresponen al període 2018-2019. En total hi participen 35 artistes. S’han editat dos catàlegs i s’ha realitzat una acció artística comissariada per Artur Muñoz amb la participació d’alumnes i professors de l’escola La Carpa de L’Hospitalet.

Francesc Ruiz Abad. Figura amb Cigarru, 2018.

El primer apartat correspon a El dit a la nafra. Des d’una òptica irònica i sarcàstica produïda pel descrèdit i “la desconfiança davant un món establert que no és capaç de donar sortida a la nova energia creativa que borbolla”, aquest àmbit contempla els plantejaments de Bernat Davili, Francesc Ruíz Abad, Toni Molins, Aldo Urbano, Marc Badia-Jan Monclús, Mònica Planas, Alejandro Palacín, Adrián Montenegro i Lluc Baños. La majoria de les peces són acrílics i olis amb diferents suports, així com escultures i instal·lacions, la qual cosa representa una mirada polièdrica des de l’entorn més conceptual, encara que hi hagi obres més explícites, com Confessions 0.2 del duo Badia-Monclús, on a sobre de dues pales de ping-pong han pintat uns textos en anglès que fan referència a  determinats aspectes crítics de l’art, mitjançant la metàfora del joc. Possiblement el més pictòric de tots ells sigui Aldo Urbano amb l’oli sobre tela Con los dientes en llamas que recorda, d’alguna manera, el món surrealista i màgic  de Dau al Set, tant pels elements que hi apareixen com pel seu exacerbat cromatisme.

A l’apartat d’A cel obert adquireix importància la natura “desglossada”, ja que segons el comissari hi ha en “les noves generacions un interès renovat i sense prejudicis cap a la reflexió del paisatge”. De fet, la majoria de les obres que presenten  Miquel Gelabert, Nicolás Ortigosa, Martí Cormand, Natàlia Giné, Mireia Ferrón, Sergi Mesa, Jenny Owens i Ayelen Peresseni són paisatges irreals, abstractes i geomètrics, com és el cas de Miquel Gelabert amb una instal·lació constituïda por 10 olis sobre tela que fan referència a 10 quadres d’Arranz-Bravo, però creats o reinterpretats per  Gelabert. També Natàlia Giné, amb Diàleg formal amb l’objecte trobat, mostra una peça de grans dimensions on es veu un cercle groc i un rectangle verd, on apareixen una sèrie de petites taques rectangulars que podrien representar aparentment un paisatge. En canvi el Crani de Martí Cormand, que sembla surar a l’espai, s’aparta del concepte de natura per aproximar-se més a l’existència, o el que és el mateix, a expressar la idea del pas del temps.

Marc Badia – Jan Monclús. Confessions 0.2. 2019.

El tercer àmbit es titula Al fil del temps, on s’observa la “memòria del trànsit, on la diversitat de propostes és evident, circumstància aquesta que serveix per adonar-se de la creativitat dels artistes presents, on l’art és temps i, per tant, hi ha una “exaltació de futur, compromís amb el present i evocació del passat…”, tot i que també el temps no sigui allò principal que volen evocar els artistes que agrupa: Marcel Rubio Juliana, Federico García Trujillo, Isabel Servera, Juli Martí, Carlos Valverde, Diego Tampanelli, Aïda Andrés Rodrigálvarez, Edgar Ibáñez i Artur Muñoz (+Escola Lacarpa). Per això Marcel Juliana amb la peça Es baixen del tren, demostra com una sèrie de persones baixen d’un tren de rodalies  buscant ràpidament la sortida, mentre el conductor se’ls mira somrient. Però el més destacable és què en un primer pla apareix un paó, encara que realment no sabem ben bé que hi fa en aquest context, ja que l’au està simbòlicament unida a la bellesa, la immortalitat, la saviesa i la gloria, entre altres atributs.  Potser la peça més conceptual i minimalista sigui Smoke Your City de Juli Martí, on només apareix una cigarreta embolicada en un paper de color blanc pintat amb una sèrie de línies de diferents colors que representen les línies del metro de la ciutat de Barcelona.

A Des de l’esquerda s’han volgut buscar les coincidències entre l’expressió i la identitat, per això “l’expressió artística és un crit existencial, una connexió patètica amb el nucli tràgic de l’individu”, tal com es pot contemplar amb les creacions d’Albert Arribas, Jordi Abelló, German Consetti, Raul Páez, Pablo del Pozo, Fernando M. Romero, Felipe Talo, Luz Galdeano i Xavi González. L’argentí German Consetti amb l’escultura de fusta monocroma Pensamiento y acción mostra una construcció com si fos un ziggurat, on s’aprecia la idea d’eternitat, o sigui, a la recerca d’una identitat primigènia. Albert Arribas amb MNML_LNDSCP_  presenta un grup de sis olis sobre tela on sobresurten el color i la matèria. Una matèria densa on sorgeixen esquerdes que semblen indicar la idea de moviment. La peça de Raul Páez Sense títol, es mou entre l’escultura, la pintura i la instal·lació,  que podríem relacionar amb l’ art povera, ja que li interessa representar “el esperit tràgic en la realitat del descampat i la terra abandonada”.

Eduard Arranz-Bravo. Norge, Bahía. 1996.

Finalment, hi ha un àmbit dedicat completament als darrers treballs d’Arranz-Bravo, denominat 10 is enough, en el que s’exhibeixen una desena d’obres, entre pintures, dibuixos i escultures. Com també succeeix amb  la resta de peces dels altres artistes, la majoria pertanyen al 2019. Són obres on s’adverteix la idea central de l’artista, com és la de ser obert i lliure en els seus plantejaments estètics, a l’hora de contemplar el seu entorn més immediat, seguint les pautes que des de fa sis dècades ve treballant de manera interrompuda, i on ocupa un espai destacat dins del panorama artístic internacional. El color, la forma o no forma, la matèria, el gest i l’espai, sigui des d’una visió bidimensional o tridimensional, són els principals protagonistes de la seva obra.

Ramon Casalé Soler

Ramon Casalé Soler: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca