Arts visuals

Una declaració d’amor al cinema, des de l’exili cubà

Com totes les bones pel·lícules, A media voz –el documental de creació dirigit per Heidi Hassan i Patricia Pérez Fernández, que s’ha pogut veure al Festival Majordocs que es va celebrar a Mallorca entre els passats 30 de setembre i 3 d’octubre– és moltes pel·lícules en una.

És una pel·lícula sobre la diàspora cubana i sobre l’experiència ambivalent de l’exili. És un cant agredolç, melancòlic, sincer i emocionant a l’amistat i l’amor i als vincles –tan especials, sovint irrompibles, a pesar de tot– que es forgen durant els anys d’infantesa, d’adolescència i de la primera joventut. És una exploració de la feminitat feta en carn viva… I és, potser sobretot, una celebració de la passió pel cinema i de la importància de les vocacions creatives i professionals, que orienten quan et sents perdut, que consolen quan estàs desesperat, que donen sentit quan tot sembla absurd i que t’eleven quan tot t’empantanega.

Cartell del film Heidi Hassan i Patricia Pérez Fernández, directores del documental de creació “A media voz”
Cartell del film Heidi Hassan i Patricia Pérez Fernández, directores del documental de creació “A media voz”

La història, que està concebuda i executada com un epistolari audiovisual entre les dues cineastes i codirectores, té com a punt de partida el moment en què, quinze anys enrere, l’amistat fraternal entre Heidi i Patricia va trencar-se, o va quedar en una mena d’impàs dramàtic. Després de passar tota la infantesa i adolescència juntes, les dues amigues van estudiar cine també juntes, i també van fer curtmetratges juntes.

Un dia, van rebre una invitació per assistir a un festival de cinema a Amsterdam per parlar sobre el nou cinema cubà. Heidi Hassan va dir a Patricia Pérez que li faria moltes ganes anar-hi. A Patricia Pérez li va semblar bé: en tornar ja li contaria com havia anat tot, què havia fet, qui havia conegut. Heidi hi va anar però, aprofitant que era a Europa, ja no va tornar a Cuba, on se sentia presonera, condemnada a una vida previsible que la disgustava, sense cap expectativa ni vital ni professional. Davant la deserció de la seva amiga, Patricia es va sentir desconcertada, dolguda, traïda. Les dues amigues íntimes, fins aleshores inseparables, van estar anys sense dir-se res. Fins que la mateixa Patricia també se’n va anar a l’exili, tretze anys després de la seva amiga.

Va ser quan totes dues ja eren a l’exili, una experiència que retraten com a alliberadora i traumàtica al mateix temps, que van reprendre la relació: començaren a escriure’s cartes per posar-se al dia, per refer ponts, per curar ferides… I a filmar les seves vides i filmar-se a elles mateixes. Com que totes dues, però sobretot Heidi, des de sempre han tingut la dèria de gravar tot el que els passava, tenen material de sobres a partir del qual muntar el documental, és a dir, per donar vida cinematogràfica a la seva doble peripècia, una des d’Espanya i l’altra des de la suïssa Ginebra.

El resultat és esplèndid, més enllà d’una certa artificiositat que ocasionalment expulsa l’espectador –és una artificiositat visual i de muntatge, però també retòrica: certes frases una miqueta pomposes, certs adjectius massa llibrescos…–. I és esplèndid, sobretot, per la naturalitat i la complexitat amb què les cineastes són capaces d’ordir un entramat de temes, emocions i peripècies biogràfiques en què fins i tot els elements més dispars –els dolors i els dilemes de la maternitat frustrada, l’enyor per la terra natal a la qual potser no podràs retornar mai més, el forçat nomadisme tant geogràfic com professional de qui ha de reinventar-se en un país que no és el seu i en condicions molt adverses– encaixen sense estridències i es reforcen mútuament el sentit i la força expressiva. Exactament igual com passa a la vida, on tot té a veure amb tot perquè la vida no és altra cosa que aquesta barreja densa i incontrolable i múltiple.

Emotiva i intel·ligent, A media voz sobretot excel·leix en la seva dimensió de declaració d’amor al cinema i a la passió per filmar. Perquè, al capdavall, el que venen a dir Heidi Hassan i Patricia Pérez, el que demostra la peripècia biogràfica tant de Heidi Hassan com de Patricia Pérez, és que el poder del cinema, la força obstinada de la vocació de cineasta, cura i salva: repara ferides íntimes, reconstrueix amistats trencades, dona sentit a molts moments de dolor i desconcert… I ho fa, i això és el més rellevant i perdurable, oferint als espectadors una gran pel·lícula.

Pere Antoni Pons

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close