Secció: Crítica

Una eufòria depriment

Una de les coses més divertides de sortir amb gent més jove que tu és que t’ensenyen a estirar com un xiclet la distància que hi ha entre tu i ells.

L’altre dia, de festa amb unes noies de divuit anys, una d’elles s’indignava amb la seva amiga: “Ja t’ho he dit, que és super hetero, no insisteixis”, li deia quan m’acabava de preguntar si jo no follava amb noies. Tot i que només ens portem deu anys de diferència, semblava que parlessin amb la seva mare. Euphoria, la nova sèrie d’HBO que retrata la generació Z – nascuts a mitjans dels 90 – m’ha fet sentir igual que sortir amb aquestes noies: la distància de temps i espai entre elles i jo és poca però sembla molt gran.

Euphoria
HBO
Creada per Sam Levinson

A elles els semblava sorprenent que pogués estar còmoda sense plantejar-me tenir una sexualitat més flexible, i no entenien que no fos, com ho és per a elles, un tema central de les meves preocupacions. La idea que la sexualitat és un ventall sense etiquetes ni caselles –no ets homosexual ni heterosexual ni bisexual, simplement tries cap a quin cantó t’acostes més– ha deixat de ser només una teoria. Aquesta és una de les idees centrals d’Euphoria, i la vida dels seus personatges es construeix a partir d’aquest plantejament.

Euphoria agafa el format típic i tòpic de les sèries d’instituts americans per elevar-lo a una història amb vocació generacional. La protagonista de la sèrie neix unes hores més tard que dos avions s’estavellin contra les torres bessones i deixin el seu país desorientat per una anys. Ha crescut en un suburbi de classe mitjana, d’alguna ciutat d’Estats Units que no sabem on és. Després d’una infantesa passejant per metges que intenten diagnosticar per què el seu cervell funciona diferent, les coses es comencen a torçar amb la mort del pare, que patia una malaltia que arrossega la família a la tristor. La combinació de la mort amb la desorientació adolescent fa que la noia es torni addicta a les pastilles i es converteixi en una ionqui que troba en la química un descans per a la seva angoixa, i un substitut de l’amor que busca.

La sèrie retrata la seva vida i la dels nois del seu institut, que és com una barreja de nenes Disney, quinquis vestides a la manera de Rosalía i musculats de futbol americà. Tot passa en una nebulosa magnífica de neons de colors i molta foscor – la fotografia és impressionant – i a un ritme hipnòtic i accelerat, imitant l’efecte que les drogues produeixen al cervell. El sexe, les drogues i la pornografia són el centre absolut del relat; que és massa fosc i depriment per ser un retrat generacional. Tot és massa extrem i bèstia com per creure’ns que això és la norma de les noves generacions.

Un dels millors personatges és la Jules, una noia transsexual que queda amb homes per Gindr i, pel que sembla, està acostumada a viure el sexe com un acte de violència. La Kat, una altra amiga, és una noia desplaçada a l’institut però amb una vida secreta a Internet que acaba fent que controli el compte bancari d’homes que volen ser dominats. El despertar sexual és sempre un tema central a l’adolescència, però la sèrie vol explicar que ara és un fenomen social, que se segueix minut a minut a les xarxes i que es sofistica a partir de les fotos i vídeos que tothom penja –ningú concep el sexe com un acte d’intimitat. La destrucció de la intimitat relacionada amb l’extrema llibertat també és un dels grans, i molt problemàtics, temes de la sèrie.

Només hi ha quatre capítols penjats a HBO i és d’hora per a dir-ho, sobretot perquè em sembla que cada vegada s’anirà enfosquint més, però Euphoria pot ser una sèrie una mica important per plantejar futurs problemes que ara només s’intueixen. No tenia la mateixa sensació des que veia Girls, quan em feia l’efecte que Lena Dunham i les seves amigues m’estaven explicant una nova manera de mirar el món. La diferència radical és que la de Dunham era una desorientació boja i feliç, mentre que el món d’Euphoria és absolutament torturat i salvatge.

Les noies de Dunham exploraven nous referents per a un món esgotat que ja no era el mateix que el dels seus pares. A Euphoria tampoc hi ha referents però no sembla que ningú en busqui de nous; més aviat prefereixen esnifar les deixalles de la pròpia decadència. Potser s’ha de deixar uns capítols de marge perquè ens expliquin l’esperança que ve i que s’intueix en la vitalitat dels personatges. Potser, com deien fa uns dies al New Yorker, Euphoria és una carta d’amor que encara no ha trobat el seu llenguatge.

Avatar

Marina Porras: darrers articles (Veure-ho tot )