Dansa

Una forta olor de menta

Avui m’he volgut acostar a l’Emma Riba i a la Laura Alcalà, guanyadores de la cinquena edició del cicle ‘Balla’m un llibre’, una col·laboració entre l’Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya, l’Institut Català de les Empreses Culturals i el Servei de Biblioteques del Departament de Cultura que té com a objectiu principal difondre la dansa tot sumant les arts de la paraula i del moviment en un escenari singular i proper als ciutadans com és el cas de les biblioteques públiques.

Escena de l’espectacle de dansa “Olor a menta” en una Biblioteca. Foto de Mònica Quintana.

Olor de menta és una peça de dansa curta que dibuixa i envaeix un espai imaginat a partir de dos cossos que es posen al servei d’un collage de poemes escènics de Joan Brossa. El títol sorgeix d’un poema que es titula ‘Les sirenes’ i que diu: “[…] Sentim una forta olor de menta […]”. Aquesta peça, dedicada al poeta amb motiu de la celebració del centenari del seu naixement i tan intangible com la olor, se suma a la cartera de llibres ballats ja creats en les edicions anteriors.

Emma, Laura: com heu arribat fins aquí? 

Treballant molt i coincidint en el camí. Ens vàrem conèixer quan estudiàvem a l’AREA, Espai de Dansa i Creació, de Barcelona. Després vàrem mantenir el contacte però cadascuna va iniciar la seva carrera professional. Va arribar un moment en què vàrem començar a col·laborar en projectes, ens buscàvem. Finalment l’any 2017 va sorgir la primera peça conjunta: “Aurèlia, Amèlia i Carles”. Des de llavors hem creat “A la panxa del bou” (2018), “Pols” (2019), “Olor de menta” (2019) i de cara al 2020 ja hem endegat dos projectes. En tenim moltes ganes!

Per què Brossa?

Va ser una casualitat. Enguany és el centenari del naixement de Joan Brossa i ens vàrem presentar a la convocatòria. Sí que és cert, però, que Brossa ens feia una il·lusió especial. La proposta creativa va sorgir de forma natural i va prendre sentit per ella mateixa. Teníem clar que volíem explorar la poesia escènica de l’escriptor. I aquest univers tan ric ens ha obert la imaginació, la curiositat i el desig de seguir investigant!

Quin va ser el vostre punt de partida?

Sincerament, coneixíem el que més o menys coneix tothom de Brossa: la poesia visual i la transversalitat de la seva obra. Justament en el moment en què ens vàrem presentar a la convocatòria, la Laura estava desenvolupant i codirigint -juntament amb l’Anna Carné- ‘Correu Brossa’, un projecte de l’Associació ConArte Internacional que s’estava desenvolupant a tres escoles de la província de Girona que inclouen la dansa, el teatre i la música en el currículum escolar. En qualsevol cas, ha estat un regal poder treballar al voltant de Brossa i sobretot descobrir i indagar en la poesia escènica! Al principi ens feia una mica de respecte perquè, a més, era la primera vegada que posàvem moviment a les paraules d’un poeta.

Per on vàreu començar a investigar?

Vàrem començar pel començament i la veritat és que anàvem perdudíssimes! Per sort, des de la Fundació Joan Brossa vàrem rebre molt suport i acompanyament. També ens va al·lucinar la quantitat de material que tenen a l’Arxiu del MACBA sobre Brossa. Ens va servir molt. I, de fet, tenim pendent d’anar-hi un altre dia per poder tocar-ho tot, amb guants!

Quins textos heu escollit per tal de crear aquesta coreografia?

La tria va anar sorgint a mesura que anàvem avançant i improvisant. El nostre procediment va ser el següent. Vàrem agafar una bona pila de poemes escènics, els vàrem escriure en fulls A4, els vàrem portar a l’estudi i vàrem començar a jugar amb ells: separar parts de cada poema, crear llistats amb elements escènics, vestuaris, personatges, accions, etc. de manera que poguéssim fer un collage a partir de diferents poemes.

Com heu aconseguit donar moviment a la paraula de Brossa?

L’inici va ser l’espai. Cadascuna de nosaltres dissenyava un espai a partir dels elements escènics i espacials que surten en els diferents poemes i els dibuixava en un plànol. De fet, aquests plànols van ser la primera eina de creació: cadascuna entrava a l’espai i intentava explicar el plànol de l’altra amb el cos i després amb la veu. Hi ha una altra part que seria més abstracta en aquest procés: partint d’una qualitat de moviment definida, una improvisava i l’altra anava dient personatges. Volíem crear un espai en què la imatge que s’estigués creant prengués un nou significat. També vàrem fer l’exercici de manipular el cos de l’altra i crear imatges entre dos cossos i dues veus. A més, hi ha algunes parts basades en el ritme d’allò que diem més que no pas en el contingut.

Hi ha algun tipus de seqüència o d’ordre lògic?

Podríem dir que té tres parts. Les dues primeres es construeixen a partir de textos extrets literalment de la poesia escènica de Brossa, citen l’autor. En canvi, la darrera improvisa a partir del record de tots els personatges i elements que hi han anat apareixent. Podríem dir que la primera part és una introducció a l’espai i a l’escenografia imaginats; la segona comença a incloure-hi personatges, relacions entre nosaltres, es comencen a intercalar o superposar imatges —aquesta part inclou el rellotge que, a efectes dramatúrgics, marca un pic a la peça—; i la tercera és un  “campi qui pugui” en què ja no encaixen les coses i tot és improvisat.

En destacaríeu algun moment especial?

El moment del rellotge, sense cap mena de dubte. Un amic nostre ens va dir: “quan arriba el rellotge, vaig acceptar que no calia entendre-ho tot”. I creiem que és veritat. Allà hi ha un petit canvi perquè, en general, hi ha molta informació. Quan veus la peça —si no és que ets un gran lector de la poesia escènica de Brossa—, és molt difícil que ho ubiquis tot. De fet, la reacció de l’espectador varia molt en funció del coneixement que tingui sobre el poeta.

Moment de l’espectacle de dansa “Olor a menta”. Foto de Nora Baylach.

Quin rol hi juga l’espai? Interactueu amb el públic?

L’espai és essencial.Sobre l’espai real es projecta un espai imaginat, virtual, a partir del qualdiem i fem. Ens encantaria veure què passa al cervell dels espectadors quan ens miren. Infinitsespais imaginats diferents! Cal destacar que adaptem l’espectacle a cada espai des d’un punt de vista espacial. A la part final, per exemple, intentem incloure realitats de cada lloc, pistes que ubiquen el públic a l’ara i aquí.

Què s’emporta l’espectador de Brossa en acabar Olor de menta?

Segurament una mirada diferent sobre la seva obra, un petit record visual, sigui quin sigui. Donar espai a alguns dels poemes de Brossa amb nosaltres, de manera bastant oberta. I també, una miqueta de dansa, que sempre va bé! Olor de mentacombina la dansa i el text i no hi ha música, cosa que sorprèn a molta gent. És una peça senzilla, que no presenta cap necessitat tècnica i que es mostra tal com és… molt sincera.

Judith Barnés
Judith Barnés: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca