Secció: Crítica

Una novel·la (gràfica) de cavalleries

Bruguera recupera el còmic ‘Tirant lo Blanc’ adaptat per Maria Aurèlia Capmany i Andreu Martín i dibuixat per Jaume Marzal Canós.

Una grata conseqüència de la compra d’Ediciones B per part de la poderosa Penguin Random House -un parell d’anys abans que hagi fet el mateix amb l’editorial La Campana- ha estat la resurrecció del mític segell Bruguera, nom cabdal en l’educació sentimental de diverses generacions i un dels pilars de la cultura popular espanyola del segle XX. Si bé alguns dels personatges nascuts a Bruguera no han deixat mai de publicar-se i de reeditar-se -fonamentalment els Mortadelo y Filemón de Francisco Ibáñez i el Superlópez de Jan-, era necessària una reivindicació sistemàtica i acurada de l’immens fons historietístic de Bruguera, tan escandalosament descuidat en mans del grup Zeta. Gràcies a aquesta operació s’han emprès dignes edicions de sèries emblemàtiques com Gordito Relleno, de Peñarroya, Sir Tim O’Theo, de Raf, Rompetechos, de l’ubicu Ibáñez o, properament, Deliranta Rococó, de Martz Schmidt, a més de clàssics de l’aventura com El Capitán Trueno, de Víctor Mora i Ambrós, i El Jabato, de Mora i Darnís.

Doncs bé, una inesperada i estimulant recuperació d’aquesta nova etapa de Bruguera ha estat la de l’adaptació al còmic de Tirant lo Blanc que es va publicar el 1982 a partir d’una versió de Maria Aurèlia Capmany, amb guió d’Andreu Martín i dibuixos de Jaume Marzal Canós. Originàriament, aquest Tirant lo Blanc es va publicar per entregues en quatre quaderns; ara, de manera una mica grandiloqüent, se li ha posat el subtítol de La novel·la gràfica, una etiqueta que Will Eisner ja s’havia inventat el 1978 per definir Contrato con Dios però que aquí trigaria lustres ha ser utilitzat (de manera abusiva, a vegades).

Tirant lo Blanc. Foto: Bruguera
Tirant lo Blanc. Foto: Bruguera

El llibre de cavalleries de Joanot Martorell -del qual ja és un lloc comú subratllar els elogis que va provocar de Miguel de Cervantes- ha conegut diverses adaptacions al llenguatge de la narrativa dibuixada. A començaments dels anys setanta, Jordi Bulbena va publicar a les pàgines de Cavall Fort un Tirant lo Blanc d’estètica notablement pop. També Sento Llobell -integrant de la Nova Escola Valenciana que va formar part de l’esclat del còmic per a adults dels anys vuitanta, juntament amb Mariscal, Daniel Torres i Mique Beltrán- va escriure i il·lustrar unes Noves aventures d’en Tirant als primers noranta, mentre que Jesús Huguet i Jordi Bayarri són autors d’una adaptació de l’any 2006.

El Tirant lo Blanc que ens ocupa va aparèixer en un moment en què Bruguera havia fet algun intent tímid i excepcional de publicar còmic en català, com aquells especials de la revista Jordi que apareixien la Diada de Sant Jordi. L’escriptora Maria Aurèlia Capmany va adaptar l’original en un digest que se centrava en els punts àlgids de la novel·la; tal i com ella mateixa explica en el pròleg, en els diàlegs i la veu en off del narrador “hem volgut conservar una mica el to d’aquell llenguatge que ara ens resulta arcaic, en la mesura que sigui també còmodament entenedor”.

Tirant lo Blanc. Foto: Bruguera
Tirant lo Blanc. Foto: Bruguera

Més acostumat al llenguatge de les vinyetes, va ser el novel·lista Andreu Martín qui va escriure el guió definitiu del còmic. I és que Martín ha estat també un prolífic i polivalent guionista de còmics, i de fet els seus orígens professionals van tenir lloc al si de la mateixa Bruguera.

Però un dels aspectes més valuosos d’aquesta nova edició de Tirant lo Blanc és el que té de reivindicació de la solvència i professionalitat del seu dibuixant, Jaume Marzal Canós, un d’aquells artesans de la historieta bregats als anys seixanta a l’agència Selecciones Ilustradas que distribuïa còmics per diversos països. Marzal Canós -que avui en dia es dedica fonamentalment a la pintura- va ser un dels integrants del col·lectiu Nono Art, experts en aquells còmics de recuperació de la història nacional que van omplir les prestatgeries de moltes famílies als anys setanta i primers vuitanta gràcies a que els bancs i caixes els regalaven, i que estaven il·lustrats per esplèndids professionals com Leopoldo Sánchez; el mateix Marzal Canós va signar les il·lustracions del volum La nostra cultura, que repassava la història de la cultura catalana.

En el cas de Tirant lo Blanc –que d’alguna manera s’inscriu en aquest esperit historicista i didàctic-, Marzal Canós fa un treball robust i vigorós que conjuga èpica, intimisme i sensualitat. Si bé alguna pàgina semblar estar acabada una mica a correcuita -ja sabem com treballava Bruguera-, d’altres són majestuoses (i un creu que en blanc i negre ho deuen ser encara més), detallistes i documentades, fins el punt que al lector li arriben ecos del Prince Valiant de Harold Foster, combinats amb alguna pinzellada post-hippy. Una benvinguda recuperació.

Tirant lo Blanc. Foto: Bruguera
Tirant lo Blanc. Foto: Bruguera
Seguiu-lo a:

Xavier Roca

Llicenciat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha treballat al diari 'Avui' i a 'El Punt Avui' escrivint sobre cinema, còmic, televisió i cultura en general, en crítiques, entrevistes, reportatges, informacions... És col·laborador dels digitals 'Catorze' i 'La Llança' i també ha publicat guions de còmic i humor gràfic en revistes com 'El Jueves' i diaris com 'Avui, 'El Periódico' i 'La Vanguardia'.
Xavier Roca
Seguiu-lo a:

Xavier Roca: darrers articles (Veure-ho tot )