Exposicions

Una panoràmica de l’art “francès” actual al Palais de Tokyo

Visitar l’exposició que ara mateix té en programa el Palais de Tokyo de París, amb un títol tan obert, vaporós, polisèmic i elusiu com Futur, ancien, fugitif(és a dir, Futur, antic, fugitiu) fa una impressió similar a la que causa visitar una biennal: la d’immergir-se en una mescladissa de noms, d’obres i de propostes estètiques i conceptuals que bàsicament tenen en comú el fet de compartir un mateix espai, i circular-hi per entremig entre la desorientació, la sorpresa, la curiositat i les expectatives (unes expectatives que a la fi s’acaben satisfent o no).

Futur, ancien, fugitif
Palais de Tokyo
Fins l’1 de Gener de 2020

És cert que no és ben bé així, en aquest cas, perquè en realitat sí que hi ha un pretext i una característica (més o menys) compartida que relliga tots els quaranta-quatre artistes (individuals o col·lectius) que formen part de l’exposició. El pretext és la voluntat dels comissaris d’oferir una panoràmica (àmplia però inevitablement incompleta) de l’escena francesa actual entesa en un sentit territorialment obert. La característica compartida és precisament que tots els artistes aquí presents tenen algun tipus de vincle amb França: hi han nascut, o hi treballen, o hi han viscut durant un període més o menys llarg de temps.

Els artistes inclosos a la mostra constitueixen un ventall heterogeni des del punt de vista generacional (són nascuts entre els anys 30 i 90 del segle passat), de gènere, de raça, d’orientació sexual i de procedència geogràfica. Segons els comissaris de la mostra, un dels aspectes que comparteixen és la permeabilitat en relació a l’època i la societat que els han tocat de viure. Aquesta permeabilitat respecte del context contemporani (polític, cultural, socioeconòmic, etcètera) de vegades és explícit, però la majoria de les vegades és relatiu, és a dir, depèn de la manera com ens aproximem a les obres i les interpretem.

Imatge de sala de l’exposició “Futur, ancien, fugitif” al Palais de Tokyo, Paris.

¿És permeable a la contemporaneïtat la instal·lació escultòrica de Caroline Mesquita titulada Soft evasion, feta de cartolina, que representa d’una manera lúdica i irrealista la figura d’un cuc inflat i enorme essent cavalcat per una mena d’humanoide robòtic, i que segons l’artista versa sobre les dinàmiques socials i la transformació de les identitats? ¿Són permeables a la contemporaneïtat, als seus debats i inèrcies, les escultures de Nils Alix-Tabeling, una mena de mobles estrafolaris i monstruosos que són, alhora, sinistres i recargolats, enjogassats i opulents, lletjos d’una manera al·lucinada i exuberant?

El perill d’aquesta classe d’exposicions –col·lectives, monumentals (aquesta ocupa tot l’espai del Palais de Tokyo, que és enorme!) i inevitablement variades–, és que les obres i els artistes que les han fetes acabin sent sacrificats a la visió de conjunt que presenta l’exposició. Com si no fossin res més que peces d’un engranatge superior, o secundaris al servei d’un espectacle que els fa servir a conveniència, un espectacle al qual ells es presten perquè, així com d’atapeït i disputat està el pati del panorama artístic, ningú es pot permetre de renunciar a un aparador que li proporcioni tanta visibilitat.

En aquest sentit, si li passa com a mi, l’espectador que vagi a veure Futur, antic, fugitiu a moments tindrà la impressió de transitar per un sofisticat magatzem ple d’andròmines més o menys vistoses –o fins i tot fenomenalment singulars, esplèndides, de molt interès i valor– que han estat amuntegades d’una manera imaginativa i distribuïdes amb més o menys gràcia per un espai que necessitava ser omplert. Ara bé: en cap moment sentirà o pensarà que l’amuntegament i la distribució apunten a un sentit global. Al contrari: per molt que es vulgui vestir retòricament, l’exposició no ha estat construïda al voltant d’un tema unitari ni d’una proposta conceptual definida, ni d’un nucli de sentit cohesionador. Vull dir que el presumpte discurs que ho ha de travar tot –oferir un mostrari de l’escena francesa d’ara i de la manera com els artistes aborden els temes que marquen el present i encarrilen el futur– no aconsegueix l’objectiu.

I, tanmateix, l’experiència de perdre’s dins aquest laberint d’obres de tota mena –hi ha pintures, escultures, instal·lacions, ceràmiques, vídeos, environments i tot el que pugui imaginar-se–, o d’immergir-s’hi, constitueix una experiència potent. Sobretot, perquè no són poques les obres de qualitat –una categoria que inclou virtuts tan dispars com la de ser provocadores, insòlites, belles, singulars, incitants, intel·ligents o curioses– que s’hi poden veure.

Una llista necessàriament breu d’obres per les quals val la pena acostar-se al Palais de Tokyo per força ha de comptar amb les sensuals i seductorament grotesques figures cal·ligrafiades sobre vidre de Carlotta Bailly-Borg, els olis amb pintura fosforescent de Nina Childress –que s’imposen als ulls com radiografies llampants i cridaneres de la pintura més clàssica– i la instal·lació barroca i dislocada de Jean-Alain Corre, en la qual uns elements tan dispars com una cel·la de presó, una sèrie de cortines, una mena de font i diverses pintures amagades constitueixen un muntatge incòmode i inquietant que tant pot resultar irònicament pretensiós com remetre, emprenyador, al desordre central que regeix les nostres vides avui.

En conclusió: si l’espectador té dues hores per recórrer l’exposició amb pausa i a fons, Futur, antic, fugitiu constitueix una experiència ocasionalment avorrida i caòtica, però en general prou instructiva i excitant.

Pere Antoni Pons

Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). Periodista i escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de poemes 'El fibló i la festa' (2003), 'Fervor tan fosc' (2006), 'Aquí, on passa tot' (2017) i 'Canvi de guàrdia' (2019), els llibres entrevista 'La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira' (2009), 'Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta' i 'Conversaciones con Jean Marie del Moral' (2018), les novel·les 'La felicitat dels dies tristos' (2010), 'Tots els dimonis són aquí' (2011) i 'Si t’hi atreveixes' (2014) i el llibre de perfils 'Un arxipèlag radiant' (2019). Col·labora regularment en premsa fent entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.
Pere Antoni Pons

Pere Antoni Pons: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca