Llibres

Unes pinzellades sobre Walter Benjamin

Fa poc que he llegit el llibre Stefan Zweig i els suïcidis d’Europa (Lleonard Muntaner) del professor Antoni Martí Monterde. La forma de treballar de l’assagista valencià sempre m’ha satisfet perquè darrerament veus historiadors i crítics que posen la lectura del llibre com a últim esglaó, i l’Antoni, en canvi, té un mètode molt eficient que consisteix en el fet que per analitzar una obra cal desbrossar-ne el contingut. Així ho ha fet amb aquesta reinterpretació de Zweig tan lúcida que ens allunya d’aquell pacifista cofoi que se’ns representa a El món d’ahir (Quaderns Crema), un llibre magnífic que, a parer meu i malgrat el ressò que se’n deriva, al conjunt de l’obra de Zweig li ha fet més mal que bé.

Amb Walter Benjamin ha passat una mica el mateix. Molts s’entesten a llegir-lo únicament com un tot, com si les persones no evolucionaren ni, amb elles, les seues idees. Benjamin té principalment tres etapes, i dues d’elles són, als meus ulls, completament oposades: la teològica i la de la defensa de les avantguardes. Passa que, com tot, cal saber quan s’escriuen les coses i ubicar-les en aquell determinat context, però per sort, com a planià que està fart de llegir bajanades descontextualitzades, ja hi tinc la mà trencada.

La publicació de Sobre el concepte d’història (Flâneur) ha fet que m’endinse en l’obra de Walter Benjamin, un repte personal perquè ni tinc nocions de filosofia ni de gairebé res, però a mesura de llegir –i de rellegir, que diria Fuster– he anat despullant-lo i, si bé no ho entenc tot, puc entrellucar alguna idea que almenys m’entreté mentre camine i pense si hi estic d’acord o no. He necessitat, i ho dic amb certa vergonya perquè per molts serà una cosa bàsica, fins a tres lectures per treure part del suc de L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica que ens ha regalat Edicions de la ela geminada. Aquest llibret, breu de mena, no té, diguem-ne, milers d’idees, sinó que tot giragonsa sobre un parell de punts clau com són la reproductibilitat, l’aura i la recepció de les masses.

Fotografia Eadweard Muybridge.
Théodore Géricault, Curses de cavalls.

Comencem pel principi. Aquesta noció de reproductibilitat, que a mi a l’inici em sonava a japonès, poc que vol dir més que la reproducció de les coses. Benjamin defensa que amb l’evolució d’alguns mètodes de còpia com les xilografies i les litografies l’art ha perdut el caràcter originari de l’obra única. Potser amb l’hermenèutica actual tot ens sona obvi, però recordem que fins a l’aparició de la fotografia les persones creien que els cavalls quan corrien posaven les quatre potes en l’aire. Així doncs, com veiem, la vàlua de l’originalitat és cabdal per a entendre qualsevol de les idees del llibre, i és un dels pilars que encara no sé si compre, i tot seguit n’explicaré el perquè.

Si bé és cert que una obra original té aquesta cosa tan fetitxista que ens excita –això passa amb l’art, els llibres i qualsevol objecte que ens semble de luxe– Benjamin afegeix que no només perdem aquest sentiment tan preuat, sinó que n’extraviem també el testimoni històric. Tindrem, doncs, l’obra original A reproduïda en A1, A2, A3 i que aquestes actualitzacions perden la història perquè persegueixen la voluntat d’acostar-nos una realitat pretèrita als nostres dies. Seria, i ja m’ho porte cap al meu terreny, com la lectura del Tirant en català antic i aquells Episodis amorosos que fan llegir a l’escola, que comparteixen, com a molt, el títol i part de l’argument –si l’AMPA així ho vol perquè al Tirant hi ha sexe per un tub, i si el llegiren ai, las!

Al voltant d’aquesta idea, Benjamin diu que, fet i fet, el que perdem és quelcom que ell anomena aura. Aquí he de dir que potser soc jo que soc poc catòlic, però m’ha grinyolat que algú que defensa unes tesis tan aplicables com les seues, de sobte faça ús de la cosa mística, la qual si bé no és criticable tampoc és demostrable. “L’art perd l’aura”, repeteix l’autor, i no hi pots dir que no, però tampoc et pot demostrar ell que sí. Si Benjamin cau en aquest parany diví –fins i tot ell l’anomena màgic– és per aquesta tradició artística de l’art com l’emulació de la impossibilitat d’apropament pròpia de l’objecte sagrat. Això no obstant, tot i que l’autor ho fa per la devoció artística, crec que sovint se n’aprofita per a passar per aquest filtre bases de la seua teoria que no poden ser provades.

Carnet de lector de Walter Benjamin de la Biblioteca Nacional de França.

Tota aquesta cosa que amb tan poca traça he sabut explicar, ho analitzen Adorno i Horkheimer al llibre Dialèctica de la il·lustració, malgrat que les tesis que hi proposen pel que fa a Benjamin tenen més carències que beneficis, ja que consideren que les masses, en lloc de resistir-se a la ideologia que els esclavitza, s’hi aferren, i l’art per a ells fa una funció pròpia de l’enganyifa. Aquesta idea, com veiem, contraresta totalment la de Benjamin de la cultura com a accés a una revolució, com a ruptura de la tradició, bé siga política o cultural, que fet i fet no deixa de ser una mateixa cosa.

Diria que l’error d’Adorno i Horkheimer passa per donar-li un paper principal als flocs que Benjamin no valora com a cabdals. Benjamin sap que l’art –car no és ingenu– pot servir tant per a alliberar com per a reafirmar les estructures de poder, però aquesta possibilitat, per mínima que en siga l’esquerda, ja li permet de somiar amb una escletxa de llum en un món fosc avocat a l’esclavització del capital; és a dir, allà on Benjamin veu una possibilitat, Adorno entén una necessitat. Abel Cutillas a Desànim de lucre proposa, pel que fa a aquest tema, una mena d’interjecció en què és el capitalisme i la industrialització el que permet la cultura, el debat públic i l’accés. Com observem, tots tres utilitzen petites trampes per justificar-se: Benjamin, com a marxista, peca d’idealista; Adorno, en canvi, planteja la idea fàcil de veure què ens esclavitza però no què ens farà lliures; i Cutillas, sense treure-li mèrit perquè hi ha gent que encara no ho ha vist, té el luxe de poder escriure des del futur –immers ja en un capitalisme agressiu– sobre el passat, com l’home que a les dotze i cinc et diu que el tren d’en punt ha fet tard. 

Algunes notes de l’autor, publicades per l’arxiu del Cercle de Belles Arts

Ja per cloure, que si no repapiege, compartisc molt aquesta idea de les avantguardes com a clivella de revolució. Si en un primer moment xerrica aquesta aposta és per la idea tan pobra i idealitzada que tenim de les grans revolucions. Josep Pla ja estava una mica en contra de les avantguardes per això, però el talent i el culte a la persona que professava no li permetia odiar certs pintors, i així, contrari al cubisme adorava Picasso. Agafe amb gust la definició planiana d’un article sobre cubisme que tant hagués agradat Benjamin, quan en una visita a la Galerie l’Effort de París diu que hi està en contra perquè, fet i fet, el cubisme no és sinó una expressió filosòfica revolucionària posada en colors. Així doncs, no, no arribarem a les armes per fer pintura dadaista –una de molt valorada per Benjamin– però a mesura que llegeixes els uns i els altres, veus com aquest trencament de la tradició expressat en pintura té unes altres conseqüències, i que si bé no és l’escopeta sencera, tota gran arma que vulga disparar necessita una peça tan petita com un gallet.

Va estudiar filologia catalana a València. Col·labora amb diverses editorials fent informes de lectura i per a mitjans fent crítica literària. Actualment treballa a la Càtedra Josep Pla de Literatura i Periodisme de la Universitat de Girona.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close