Opinió

Val la pena el nostre patrimoni teatral?

Fa molts anys que el TNC (i pocs més) intenta rescatar molts clàssics del patrimoni teatral català, textos oblidats al fons del calaix, que ningú no ha tornat a muntar a nivell professional d’ençà de la seva estrena. Cal? Són prou valuosos? No seria millor invertir en teatre contemporani? Preguntes que sorgeixen arran de l’estrena de ‘La Rambla de les floristes’ de Josep Maria de Sagarra.

Abans de presentar ‘La Rambla de les floristes‘, el seu director, Jordi Prat i Coll, em confessava que li hauria agradat fer-la d’una altra manera, però com que no es representava des de 1935, data de la seva estrena oficial, no li quedava altre remei que enfrontar-s’hi des del cànon, és a dir, sense relectures. Perquè, sobretot, es tracta d’una peça que estima des que la va veure a la tele als anys 80 amb Rosa Maria Sardà en el paper d’Antònia.

Prat i Coll ens ofereix una bona funció, amb una excel·lent direcció d’actors, amb una Rosa Boladeras que fixa aquest cànon que ell desitjava amb una interpretació antològica. Però aquesta ‘La Rambla de les floristes’ no té res a veure amb la gosadia d”Els jocs florals de Canprosa‘ de la temporada passada. I suposo que hi ha una raó de pes: amb el text de Rusiñol, el director va haver de vestir-lo i jugar-se-la a fons, perquè despullat, potser no valia la pena recuperar-lo. El millor de ‘Canprosa’ estava allà on Rusiñol no hi era, quan vèiem Prat i Coll, des de la primera mitja hora, un Marthaler en tota regla, fins al número final, escena antològica de qualsevol musical de Broadway. La peça de Sagarra és, en ella mateixa, millor que aquella i no entenem per què ha estat prop de 90 anys al rebost.

Carlota Subirós va actualitzar molt bé el 'Sol solet' de Guimerà
Carlota Subirós va actualitzar molt bé el ‘Sol solet’ de Guimerà. Foto: David Ruano / TNC

Carlota Subirós, amb el ‘Sol solet‘ de Guimerà, va fer el mateix que Prat i Coll amb ‘Canprosa’, vestir el text de manera contemporània. Perquè sense més, amb les paraules i les acotacions de fa un segle, allò no s’hagués aguantat en la segona dècada del segle XXI… I podríem enumerar altres grans recuperacions, tot començant per ‘La dama de Reus‘, d’Ambrosi Carrion, en una posada en escena superba de Ramon Simó (2008) que feia contemporània una peça en vers que, llegida a pèl, provocava un esglai atmosfèric.

Moltes d’aquestes operacions, boniques, belles, encomiables, no serveixen de res, tenen un impacte tou i només un de cada tres intents (si som benèvols) és reeixit a nivell artístic

I torno a la pregunta inicial: val la pena recuperar aquests textos? D’entrada, he de recordar que una de les feines fundacionals del TNC és aquesta, reviure la tradició, així com porten a terme els teatres nacionals de tots els països d’Europa. Però un servidor afegiria un condicional: s’han de recuperar sempre que siguin recuperables. Amb això vull dir que moltes d’aquestes operacions, boniques, belles, encomiables, no serveixen de res, tenen un impacte tou i només un de cada tres intents (si som benèvols) és reeixit a nivell artístic. A més, amb aquests ‘revivals’ ens adonem, malauradament, de la distància que ens separen d’altres realitats, com la britànica, la francesa, l’alemanya, l’espanyola, la russa… Les grans cultures europees, en resum. Ells tenen Shakespeare, Racine, Goethe, Calderón, Txékhov… El cànon, vaja. I nosaltres som petits i només tenim en Guimerà, i a prou distància de tots aquests.

La prova de l’escàs impacte de la relectura dels nostres clàssics la trobem en què els textos recuperats mai no tornen, al cap dels anys, als nostres teatres, amb altres lectures, altres repartiments, expectatives, ànsia. Es fan un cop i tornen a l’arxiu. Només hi ha dos casos en què la recuperació ha estat un èxit: ‘Terra baixa‘, que és l’obra de referència del teatre clàssic català, i ‘La plaça del Diamant‘, que no para de fer-se, tot i que, ehem, es tracta de l’adaptació d’una novel·la, no d’un text nascut per fer-se en un teatre.

Alessandro Serra ens ha presentat un magnífic 'Macbeth' en sard a Temporada Alta
Alessandro Serra ens ha presentat un magnífic ‘Macbeth’ en sard a Temporada Alta. Foto: Alessandro Serra

Quantes vegades heu pogut veure ‘Macbeth‘ o ‘La gavina‘ en els últims anys? Ja responc jo: una pila. I sovint des de la seva relectura, perquè és el que li pertoca al teatre del segle XXI. En el cas de la peça de Shakespeare, fins i tot l’hem vista en sard, com aquest cap de setmana passat a Temporada Alta: amb direcció d’Alessandro Serra, el malvat noble escocès feia aixecar muntanyes de pols, en un cant a la maldat més desaforada. Podrem veure d’aquí a un parell o tres de temporades una ‘Rambla de les floristes’ estripada, amb Marta Ossó com a Antònia, per exemple, així com li agradaria a Prat i Coll? A la Beckett o a la Sala Atrium? Ho dubto, tot i que m’agradaria molt equivocar-me.

A Portugal se’n van adonar fa uns anys que no tenien una gran tradició teatral: al principi va ser un xoc, però que després van girar la truita i van decidir fer una aposta decidida pel teatre contemporani

En els últims mesos he pogut parlar amb alguns artistes de Portugal, un país petit com el nostre, que tampoc no té una tradició tan potent com la de les grans cultures europees. Tiago Rodrigues, per exemple, em deia que se’n van adonar de debò fa uns anys, que al principi va ser un xoc, però que després van girar la truita i van decidir fer una aposta decidida pel teatre contemporani. El resultat? Ell i uns quants volten per tot el continent, no amb Almeida Garrett o Nicolau Luiz, sinó amb el que s’escriu ara.

La via portuguesa s’hauria d’estudiar. Així com el cas de ‘La plaça del Diamant’. Si no tenim grans obres de teatre de fa un segle i mig, dels temps d’Ibsen i Txékhov, per què no portem a escena les grans novel·les? N’hi ha una pila, escrites en català entre 1870 i 1940, que molta gent coneix i que mereixen l’oportunitat de pujar a l’escenari. Penso en ‘La febre d’or’, ‘Un crim al Paral·lel’, ‘Vals’ o ‘La xava’, fins i tot en visions externes sobre nosaltres com ‘Diari del lladre‘. Si el que volem és oferir una part de la nostra història, la d’aquella època, també podem optar per muntar ‘La ciudad de los prodigios’ o ‘Senyoria’. I si anem als temps foscos del franquisme, em pregunto per què no es torna al teatre d’Espriu, a Brossa, al ‘Mecanoscrit del segon origen‘, a ‘Bearn‘, a ‘El mar‘, a ‘El dia que va morir Marilyn‘…

Val la pena regirar el bagul de les obres perdudes? Xavier Albertí, director del TNC, sempre diu que no en tenim ni idea del que hi tenim. Segurament té raó. Els 40 anys de franquisme i els 30 següents de cosmopolitisme idiota han passat factura. I per això no hem tingut l’Antònia de la Lizaran, ni l’Antònia de la Novell, ni l’Antònia de l’Espert. Però potser seria millor no pensar-hi gaire i dedicar-nos a fer possibles obres encara més bones escrites per autors que en lloc d’una Antònia dibuixin una Marwan, una Juana o una Helena. I alhora deixar estar aquelles obres que, per boniques que siguin, no hi ha qui les faci ressuscitar.

Andreu Gomila

Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019), la novel·la 'Continents' (Empúries, 2016), l'assaig musical 'Putos himnes generacionals' (Empúries, 2015) i el poemari 'Carrer dels dies' (Proa, 2012).
Andreu Gomila

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca