Arts visuals

Veure el món amb ulls de gat

La mirada incisiva i esmolada del periodista-ninotaire Jaume Perich (Barcelona, 1941 – Mataró, 1995) torna a estar d’actualitat amb l’aparició del llibre Un abric verd penicil·lina i amb l’exposició Perich (1941-1995). Humor amb ulls de gat que es pot veure a El Born Centre de Cultura i Memòria, de Barcelona.

Perich (1941-1995). Humor amb ulls de gat. El Born Centre de Cultura i Memòria, Plaça Comercial, 12, Barcelona. Fins el 10 de gener de 2021.

Jaume Perich: Un abric verd penicil·lina, (Edició i pròleg de Kap), Angle Editorial / Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2020.

L’exposició està protagonitzada i conduïda per un gran mural cronològic on es van succeint els anys mentre es barregen les portades i les pàgines dels diaris de l’època, els acudits dibuixats i les frases de Perich amb la seva habitual ironia i/o sarcasme. Es tracta d’un mural més o menys caòtic, que determina l’itinerari de la visita, on les imatges i els textos s’amunteguen, s’atropellen i es juxtaposen com ho feia i com ho fa la mateixa seqüència dels esdeveniments. Entre diaris, dibuixos i acudits hi podem trobar frases escrites com ara “un fanàtic és un senyor que té raó encara que no tingui raó” o “a vegades cal llegir entre línies perquè, lògicament, molta gent no vol llegir entre reixes”.

El comissari de l’exposició, el també ninotaire Jaume Capdevila (Kap), ha seleccionat els documents, les frases i els acudits que salpebren aquest itinerari i que, alhora, composen el llarg mural. Són documentacions que provenen del llegat que la família va dipositar a l’Arxiu Històric de Barcelona.

Vista general de l’exposició

De tant en tant hom troba també algunes sales o espais que centren l’atenció en algunes qüestions temàtiques com ara la de l’autor vist per ell mateix, la seva relació amb els gats, les col·laboracions als mitjans de comunicació, etc.

La primera d’aquestes sales està dedicada a recordar els dibuixants i caricaturistes de la gran tradició satírica catalana com ara Apel·les Mestres, García-Junceda, Valentí Castanys, Cesc, Gin, Ivà, etc.

En un altre d’aquests espais o apartats,. assenyalat amb unes lletres de neó que formen el títol “Humor amb ulls de gat”, s’exposen diversos exemples de treballs on els protagonistes de les vinyetes són els gats. A Perich li agradaven els gats i va compartir els seus espais vitals i de treball amb diversos exemplars d’aquests animals considerats domèstics –el primer va ser Mao, i després Dixi i Fritz-. Tal com resa el text de presentació d’aquesta sala, per a Perich el gat és un alter ego; fins i tot en la sèrie Aforismos del gato pardo el gat parla, pensa i posa veu directament a les reflexions de l’autor.

Al llarg del recorregut el visitant es troba també unes escenografies creades a partir de dibuixos del mateix Perich. Són ampliacions a escala humana que colonitzen les parets, els terres i els objectes amb els traços i els personatges característics del món de Perich. Són imatges que recreen un temps i un espai concrets i conformen la crònica d’un país i d’una època determinada.

El gat com a protagonista dels acudits de Perich

Des del punt de vista formal, el grafisme de Jaume Perich s’inscriu en allò que hem denominat habitualment com a “ninotaires”, els que conreen un tipus de dibuix simple, directe i planer. Perich, com deia ell mateix, era un ninotaire que a través d’aquests dibuixos senzills i esquemàtics inoculava les seves idees i opinions sobre tot allò que l’envoltava incidint sobretot en la crítica política i en el comentari sociològic.

L’exposició d’El Born coincideix amb l’aparició d’un llibre, inèdit fins ara, que Perich tenia projectat de fer. Com recorda Jaume Capdevila (Kap) en el pròleg, “aquest llibre ha evolucionat de forma paral·lela a l’exposició sobre Perich que he preparat per al Born CCM”. Es tracta d’Un abric verd penicil·lina (Angle Editorial / Ajuntament de Barcelona).

Dos acudits

Aquest projecte en el que estava treballant l’humorista, volia ser “un libro vagamente autobiográfico sobre los años de bachillerato en un colegio de curas” en paraules del mateix autor. A continuació, aclareix que és “vagamente autobiográfico porque aunque se basa en gran parte en experiencias propias, también utiliza las de mucha gente que vivió, sufrió y me comentó las suyas”. Per això també el qualifica “d’una AUTOBIOGRAFIA d’una generació”, així, en majúscules. L’anticlericalisme és una de les constants en l’obra de Perich i aquest llibre n’és una bona mostra; és una sàtira de l’educació religiosa i franquista que va haver de patir tan l’autor com la resta dels seus conciutadans.

L’època que li va tocar viure a Jaume Perich és la del franquisme, la del “nacional-catolicismo”, la de la dictadura, amb l’afegitó d’un parell de dècades d’allò que s’ha anomenat la “transició democràtica”; una transició que, vista des de la nostra perspectiva actual, no sabem fins on arriba, si ha arribat a algun lloc o si mai s’acabarà.

Un dels acudits de l’exposició

Al final de la dictadura Perich va assolir una gran popularitat i reconeixement en aquella part de la població qualificada de progressista. Podem recordar, per exemple, que el llibre Autopista va ser el més venut a l’estat espanyol l’any 1971 i el 1972. En aquella publicació tan aviat es podien trobar aforismes, com ara “benaurats els qui passen fam i set de justícia perquè, a més, passaran fam i set de l’altra”, com definicions de la religió, “la religió serveix per ajudar-nos a resoldre una sèrie de problemes que no tindríem si no existís la religió”. Algunes de les seves sèries, com les Noticias del 5º canal, van tenir també un gran ressò i una gran difusió.

Portada del llibre Un abric verd penicil·lina

Perich va ser un dels humoristes més incisius i populars del nostre país, un país que va retratar de manera lúcida, crítica i mordaç.

Dues pàgines del llibre Un abric verd penicil·lina.

Ara, 25 anys després de la seva mort, les seves frases i els seus acudits mantenen una absoluta vigència i semblen plenament actuals, potser perquè, en el fons, les qüestions estructurals, les estructures profundes, no han canviat. gaire. Els temes dels seus acudits ens parlen de l’amenaça a la llibertat d’expressió, de la corrupció, de les desigualtats socials, dels abusos dels poderosos, del control i la pressió sobre els mitjans de comunicació, etc. Són temes que semblen consubstancials de la nostra societat es mirin des d’on es mirin. Temes i qüestions que es veuen molt millor amb humor, amb una mirada felina, amb ulls de gat.

Abel Figueres

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close