Exposicions

Vicenç Altaió, a la frontera de les arts

Vicenç Altaió és un dels darrers practicants del maridatge entre les lletres i les arts. La complicitat que les avantguardes històriques havien establert entre el discurs literari i la innovació artística, com per exemple aquella íntima relació que feia que Apollinaire titulés obres de Picasso, ell l’ha mantingut amb els artistes de la seva generació. L’exposició Vicenç Altaió. Els ulls fèrtils, comissariada per Josep-Miquel García i produïda per la lleidatana Fundació Vallpalou i Arts Santa Mònica dóna testimoni del treball col·laboratiu que Altaió ha mantingut amb artistes des dels anys setanta amb una mostra de vint-i-set edicions de bibliòfil des de 1980 fins al 2018. 

Vicenç Altaió. Els ulls fèrtils
Comissari: Josep-Miquel García
Arts Santa Mònica.
Rbla. de Santa Mònica, 7. Barcelona
Fins al 12 de gener de 2020.

El títol fa l’ ullet a Les yeux fertiles, de Paul Éluard, un llibret de 1936 que el gran poeta francès dedica als ulls de Picasso, a la fertilitat d’una mirada escrutadora que transforma en art tot allò que esguarda.  Alhora, vol ser un homenatge a aquest poeta que en el context del surrealisme va ser allò que Vicenç Altaió significa per als artistes catalans del canvi de segle. I, certament, Altaió veu com Paul Éluard un món visual darrere els mots: “La paraula escrita és portadora d’imatges i les imatges que veiem, en llegir encenen la paraula, la fan visible.”

Imatge de sala de l’exposició Vicenç Altaió. Els ulls fèrtils

Altaió és un cas singular en l’àmbit cultural i artístic català i un dels darrers poetes que entronquen amb la tradició francesa. Però apart de poeta, ha estat un instigador cultural a qui devem les revistes Èczema, Àrtics, Cave Canis, la creació del KRTU, amb exposicions tan magnífiques com Literatures submergides,  Fora de camp sobre l’ àudiovisual català, científiques, com In vitro, o literàries sobre Brossa, Palau i Fabre o Perucho, a més de guiar els centenaris de Joan Miró o de Josep Pla. Els seus artistes contemporanis preferits: Tàpies, Barceló, Amat, Perejaume, Hannah Collins, Evru, Benito, Santos, Jaar; al teatre, Artaud, Beckett, Novarina; al cinema, Pere Portabella, Albert Serra.

Si J.V. Foix va ser el poeta de l’avantguarda surrealista a Catalunya, enllaçant amb Dalí i Miró; si Joan Brossa esperonà els artistes de Dau al Set, especialment Ponç i Tàpies; si Carles Hac Mor va ser el poeta textualista de la generació conceptual dels anys setanta, Vicenç Altaió, amb un arrelament de joventut als anys setanta,  ha complert el paper d’impulsor de l’avantguarda plàstica dels anys vuitanta i noranta.

Els explosius anys 80 i la fi de segle

L’exposició s’obre amb el període de les revistes Tarotdequinze (1972-1975) i Èczema (1978-1984. Els llibres exposats, Bola nocturna (poema aerostàtic) en col·laboració amb Perejaume (1980), Doblec d’ona, amb Fina Miralles (1981), Père-Lachaise, amb Antoine Laval (1981) i La dona és Mallarmé. La dona és Uclés, amb Josep Uclés (1982), són publicacions d’Èczema, un projecte editorial creatiu, dut a terme a Sabadell amb Lena Balaguer i nombrosos col·laboradors.

Els anys vuitanta Altaió, mitjançant la comissió assessora de la modernitat del Departament de Cultura de la Generalitat en temps del Conseller Joaquim Ferrer, amb la complicitat de Daniel Giralt-Miracle Cap del Servei d’Arts Plàstiques, i enfront de la política més noucentista del Conseller Max Cahner, impulsa projectes i exposicions que enllacen artistes de la generació dels setanta amb els dels anys vuitanta. El resultat són exposicions com Casino (1983), Bèstia (1984) o Extra! (1987). Fruit d’aquestes experiències nasqué el KRTU dins l’estructura de la Conselleria de Cultura.

Àfrika Josep Uclés, Vicenç Altaió i Carles Hac Mor Barcelona: Taller Barberà, 1989

Gairebé paral·lelament, Altaió impulsa la revista Àrtics (1985-1990), promoguda amb Jordi Colomer, Joaquim Pibernat i Francesca Llopis, a la qual s’afegeix Manuel Guerrero, que sorgeix amb data de caducitat: vuit números de l’1 al 8 i vuit més en sentit decreixent, del 8 al 0. Es definia com a “trimestral multilingüe de les Arts i de les Ics” i disset artistes van dissenyar cadascuna de les cobertes el dibuix dels quals s’integrava en diàleg visual amb un altre artista, en general noms de l’art internacional com John Cage, Joseph Beuys, Antoni Tàpies, Meret Oppenheim, Sol LeWitt, Joseph Kosuth, entre altres.

Les col·laboracions bibliòfiles d’Altaió amb els artistes es concreten amb Francesca Llopis, al Groc, el ventríloc o la indigestió de la veu (1984), amb Pep Duran, a Barcelona-Divina (1986), amb Miguel Rasero a La llengüa suspesa (1986), amb Uclés i Hac Mor a Àfrika (1989), amb Carles Pazos a L’amour latent (1990), a L’Art pot morir en homenatge a Joan Miró (1993) i amb Alfredo Jaar a Europa (1994).

Pep Duran i Esteva, Vicenç Altaió Barcelona: Barcelona-Divina, 1986

Els anys vuitanta són explosius, irromp una nova generació d’artistes que retorna a les disciplines tradicionals de la pintura i l’escultura amb gestualitat, figuració i expressió rotunda dels sentiments de llibertat després d’una dictadura, amb l’alegria de qui se sent lliure amb el poder a les mans. Al carrer s’han acabat les manifestacions, es construeix un país modern, donant valor a l’ arquitectura i al disseny.  La Barcelona del treballes o dissenyes? pren cos. A final de dècada neix un centre d’art com Santa Mònica que dóna aixopluc a l’art del país i l’art internacional, i al carrer apareixen les xampanyeries, els Jugolandies, els bars de moda vinculats als artistes com Barcelona Divina, l’Universal, nova estètica per a l’Otto Zutz amb la irrupció de la Fura dels Baus. Altaió s’ envolta de part dels vells artistes dels setanta amb els dels anys vuitanta, que juguen al seu entorn.

Acabades les Olimpíades, Vicenç Altaió obre un nou front poètic, al costat de Manel Guerrero, Joaquim Pibernat i Manel Sala, amb Cave Canis (1995-2000), la caixa de cartró pobra, poètica i gràfica de la mà de Claret Serrahima, a l’estil de Fluxus. Cada número aplegava materials diversos sota un sol tema  i un manifest, el darrer del qual es titulava Per una cultura crítica i radical. A la revista hi van col·laborar nombrosos artistes i poetes com Perejaume, Alfredo Jaar, Hannah Collins Carles Santos, Enric Casasses i Pascal Comelade. Les presentacions de cada número de la revista eren una festa i no hi podia faltar en el cas de Cave Canis la presentació al Canòdrom de la Meridiana en els seus darrers dies de decadència, un espai surrealista que malgrat ser l’escenari del tret de sortida d’una revista artística en aquest espai emblemàtic de Barcelona els polítics de la ciutat van impedir que finalment fos un nou centre d’art.

Coberta i elements de l’interior de la revista Cave Canis.

Un període fecund de col·laboracions de Vicenç Altaió amb artistes com Tom Carr, amb llibres com Ignis et tempus – Feuer und Zeit i Aqua et tempus, ambdós de 199, amb Frederic Amat, amb el llibre Incendis (1999) o amb Zush, amb Uroxos. Pensadors i somiadors (1999).

Altaió, traficant d’idees

Aquest és el darrer àmbit que contempla l’exposició. Sota el títol de “Tràfic d’idees” Vicenç Altaió hi veu “una autobiografia sense subjecte que té l’estètica com a moral”. Parteix del primer llibre amb el mateix títol publicat el 1986, que dispara les idees estètiques, tant les referides a les lletres com a les arts i que dóna com a resultat publicacions com: L’escriptura sense llançadora (1997), La Desconeguda (1997), La dificultat (1999), Desglossari d’un avantguardista (2000), Els germans. Retrats d’artistes (2000), El cervell i les venes (2005), La consola de Cadaqués o somnis d’un fill putatiu…(2007), Un sereno en el cementiri de l’art (2011) i Un traficant d’idees a les fronteres de l’art (2013).

Són llibres de format i tiratge editorial regulars, però que juguen amb la gràfica i la visualitat de la paraula. El treball de disseny de Daniel Ayuso i Claret Serrahima s’incorpora amb tota naturalitat al seu discurs fronterer entre les arts. Al darrer d’aquests llibres Altaió confessa que “a final dels anys vuitanta, en plena eclosió de l’art dins la cultura, vaig apartar-me de la societat literària per alimentar-me de les vicissituds de l’art”. A partir d’aquí s’expandiren les fronteres d’aquest traficant d’idees capa una diversitat de continguts, a la frontera de la ciència, de la poesia, de la fotografia, de la crítica d’art, de l’art com a ofici i no-ofici. La darrera frontera, el cinema, amb Albert Serra.

Els llibres exposats ens parlen de tot això. Amb Evaristo Benitez conclou Idea, sentit, qüestió, actitud i teoria (2001), amb Jaume Ribas Die Goldene Stund (Les hores de l’or) (2003), amb Joan Fontcuberta Déu, ciència i llibertat (2006), amb Wacca, el llibre RTP (1984) i NSEW + void (c.90), amb Mateu Morral L’extremista del silenci. El mut (2014), amb Teresa Vall Palou Sobreamor (2015), i a Miró i els poetes catalans (2016), un homenatge poètic i el darrer Per_Cromwell (2018).

Sobreamor Vall Palou, Vicenç Altaió Lleida: Fundació Vall Palou, 2015

Traficant d’idees, què vol dir? L’any 2013 ho vaig definir així: “Traficar, mercadejar, negociar, fer circular idees a l’entorn de la percepció i la sensibilitat al límit de l’estraperlo. Per què l’art és sempre al límit del que és legal o il·legal, tant li fa. O no seria il·legal avui el ready-made de Marcel Duchamp? Altaió, traficant i trafegut, un estraperlista de les idees a les fronteres de l’art.

Pilar Parcerisas

Crítica d'art i curadora d'exposicions independent. Doctora en Història de l'Art i llicenciada en Ciències de la Informació. Membre fundadora del diari Regió 7. Ha comissariat més de cinquanta exposicions, entre elles: Idees i Actituds. Entorn de l'art conceptual a Catalunya, 1964-1980 (1992), Dalí. Afinitats Electives (2004), Man Ray, llums i somnis (2008), Vienna Actionism (2008), Il·luminacions. Catalunya visionària (2009), Dalí, Duchamp,Man Ray. A Chess game (2014-2916), Joan Ponç. Diàbolo (2017-2018), Adolf Loos. Private spaces (2018). Ha publicat Art & Co. La màquina de l'art (2003), Barcelona Art-Zona (2007) Conceptualismo(s). Poético, políticos y periféricos. En torno al arte conceptual en España, 1964-1980 (2007) i Duchamp en España (2009). Crítica d'art del diari Avui i Elpuntavui (1982-2017). Ha escrit guions per al cinema, entre ells destaca el llarg L’última frontera (1992). Ha estat presidenta de l’Associació Catalana de Crítics d’Art i membre del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts.
Pilar Parcerisas

Pilar Parcerisas: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca