Llibres

Vides (més o menys) exemplars

Memòries, dietaris, autobiografies i biografies són alguns dels subgèneres propis del còmic de no ficció; aquestes són algunes de les novetats que -en diferents registres- s’han anat publicant en els darrers mesos.

Tal com passa en la literatura, tant les memòries (i les autobiografies) com les biografies són subgèneres que es poden incloure dins els anomenats còmics de no ficció, aquells que reconstrueixen fets reals viscuts o no en primera persona.

En les darreres dècades, les historietes autobiogràfiques d’interès divers han anat proliferant, però ja als anys setanta dos autors imprescindibles del còmic underground nord-americà -a més d’amics i col·laboradors- com Robert Crumb i Harvey Pekar van brillar convertint-se en personatges de les seves pròpies vinyetes. I fent-ho, a més, sense cap mena de misericòrdia cap a ells mateixos, amb un salvatge sentit de l’autoparòdia més sarcàstica.

Pàgina de ‘Los últimos días de Pompeo’, d’Andrea Pazienzia

Un similar esperit contracultural i provocador alimenta les pàgines de Los últimos días de Pompeo, l’obra pòstuma del desaparegut italià Andrea Pazienzia, que va ser publicada originàriament el 1987 -uns mesos després de la seva mort- i que ara edita Fulgencio Pimentel, que està recuperant algunes de les obres més destacades d’aquest nom clau del còmic italià.

Autor de creatitivat prolífica i desbordant, Pazienzia -a més de guapo, intens i maleït- es va dedicar al còmic, a la il·lustració, a la pintura, a la docència i a l’escenografia; va col·laborar amb cineastes com Federico Fellini i Roberto Benigni i va dirigir videoclips. I tot això en només 32 anys de vida: va ser addicte a l’heroïna i  la seva prematura mort per causes mai no explicades s’atribueix a una recaiguda en la droga.

Pàgina de ‘Los últimos días de Pompeo’, d’Andrea Pazienzia

Precisament aquesta addicció és el motor de Los últimos días de Pompeo, una història crua, descarnada i profètica -dedicada a la seva dona, la també dibuixant Marina Comandini-, de perfils autobiogràfics tot i que l’autor dissimula el seu nom sota un de fictici.

Andrea Pazienzia va concebre Los últimos días de Pompeo com un diari personal tan impúdic com lliure, com un poema improvisat on documenta el seu descens als inferns. La narració, desbocada i furiosa, barreja el realisme amb un registre oníric, les cites a referents de l’alta cultura amb els homenatges a la cultura popular. I, a nivell gràfic, Pazienzia desplega el seu talent inconformista en un traç propi d’esbossos urgents; algunes pàgines estan directament dibuixades sobre fulls quadriculats de quadern.

Portada d''El viaje', d'Agustina Guerrero
Portada d”El viaje’, d’Agustina Guerrero

Més amable és El viaje (Lumen), d’Agustina Guerrero, una autora acostumada a l’anecdotari autobiogràfic des que va començar a publicar les seves experiències quotidianes al blog Diario de una Volátil, esdevingut un fenomen viral. A Mamma Mia!, Érase una vez la Volátil i A calzón quitado, l’argentina va insistir en l’observació irònica i costumista a partir de la seva pròpia experiència, i ara ha publicat el que potser sigui el seu llibre més ambiciós.

En la línea de la fascinació pel Japó mostrada per alguns joves valors de la il·lustració (com Amaia Arrazola a Wabi sabi: un mes en Japón), Agustina Guerrero estructura el seu còmic com un quadern de viatge -tot i que dibuixat a posteriori- on recorda el seu periple pel país asiàtic en companyia d’una amiga seva.

Exhaustivament minuciós a l’hora de detallar tots els elements visuals del viatge -objectes, cartells, receptes, roba, edificis-, El viaje no oblida tampoc un itinerari més introspectiu: l’autora i protagonista utilitza el seu viatge com una via per exorcisar el dolor provocat pel seu avortament.

Pàgina de 'Kurosawa, el samurái caído', de Victor Santos
Pàgina de ‘Kurosawa, el samurái caído’, de Victor Santos.

La singularitat d’una altra novetat recent, Kurosawa: el samurái caído, de Victor Santos, és el que és al mateix temps un exercici memorialístic i una biografia. Amant del cinema de gènere i de la cultura japonesa, el dibuixant explica la seva personal relació amb l’obra del director Akira Kurosawa, de qui es confessa un gran admirador. Amb un grafisme expressionista que inclou un impactant domini de la llum i l’ombra i un brillant ús del color, Santos repassa les claus biogràfiques de Kurosawa, les seves pel·lícules, els trets distintius de la seva obra i la seva enorme influència en el cinema posterior. El resultat és tan atractiu per a vells coneixedors del creador de Rashomon i Els set samurais com per als qui es vulguin endinsar en el seu univers.

Pàgina de 'Saint-Exúpery', de P.-R. Saint Dizier i C. Fernandez
Pàgina de ‘Saint-Exúpery’, de P.-R. Saint Dizier i C. Fernandez

Kurosawa: el samurái caído ha estat publicat per Norma Editorial, on en els darrers mesos també han vist la llum d’altres biografies més canòniques. És el cas de Saint-Exúpery, de P.-R. Saint Dizier i C. Fernandez, una obra d’alè èpic que repassa la trajectòria de l’autor d’El petit príncep com a pilot postal, periodista i escriptor. O d’Orwell, del veterà guionista Pierre Christin i el dibuixant Sébastien Verdier, una novel·la gràfica sobre l’autor de 1984, Rebel·lió a la granja i Homenatge a Catalunya en el 70 aniversari de la seva mort.

Xavier Roca
Seguiu-lo a:
Xavier Roca: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close