Arquitectura
A RECER

“Villa Algira”, l’escriptura a plein air de George Sand

Al llarg dels temps, la funció d’una casa ha estat la d’aixoplugar els seus habitants durant les hores de descans i protegir-los dels perills naturals. Les llars no havien de ser belles o singulars, bastava amb què podessin preservar el foc ancestral. Aquesta missió originària de salvaguarda s’ha mantingut com un paradigma perdut dels nostres avantpassats, fins que una pandèmia ha tornat a identificar el perill amb l’abandonament del niu. Això m’ha fet pensar en George Sand (1804-1876) i la seva chaumière de Gargilesse, una caseta com la dels set nans on es passava les nits escrivint i que li agradava pel fet “d’être pareille a toutes les autres” –paraules idèntiques a les que, en català, empra Carles Riba per descriure la seva casa de Cadaqués.

L’existència de “Villa Algira” –el nom de la casa prové de la “disgonia algira”,  papallona nocturna nativa de l’Africa i descoberta als voltants de Gargilesse– s’inicia una vetllada de juny del 1857, en ple Segon Imperi francès, mentre Amandine Aurore Lucile, baronessa Dudevant, més coneguda pel seu pseudònim masculí George Sand, passeja per la vora del riu Creuse amb el gravador Alexander Manceau. Tan bon punt aquella dona d’ulls negres i metre cinquanta-quatre descobreix Gargilesse il·luminat pel capvespre, s’enamora i desitja comprar-s’hi una casa. Un mes després, Manceau, l’home que havia conegut quan ella tenia quaranta-sis anys i ell trenta-tres, adquireix una petita construcció de parets de pedra seca i teulada de rajoles locals, allunyada de la carretera i del castell. El 20 de gener de 1858, l’estrenen després de diversos mesos de treballs en què la parella acorda l’arranjament de cada centímetre per a proporcionar a cadascú “la pròpia olla, el propi lloc per posar les botes d’un mateix”.

Malgrat la llarga durada del trajecte fins a Gargilesse, les incomoditats de la casa i els estius de calor intensa propis de la zona, el regal del seu darrer amant li procura a l’escriptora una atmosfera tranquil·la que no pot obtenir a la seva mansió familiar situada a quaranta kilòmetres. A l’entorn de Nohant, el castell heretat de la seva àvia on fa vida social, i de Gargilesse, el seu racó de llibertat, George Sand no tan sols conforma el seu espai de creació literària, sinó un laboratori d’idees on portar a terme el seu compromís amb el materialisme utòpic. Això és possible gràcies a les cròniques setmanals, que publica des del 1857 al llarg de vuit setmanes i que donen lloc tot seguit al llibre “Promenades autour d’un village”. Els artistes que arriben al Berry reconstrueixen l’imaginari sandià i perpetuen la seva fusió amb el paisatge. D’aquesta manera, aquest territori de transició entre la cultura d’oc i la d’oïl catalitza una comunitat d’artistes solidària i fraternal, de la qual l’escriptora n’és plenipotenciària i “Villa Algira” el centre neuràlgic. L’atracció dels pintors paisatgistes envers Gargilesse prospera fins a fer del lloc «le rendez-vous, le Fontainebleau de quelques artistes bien avisés».

Des de la primera frase de les “Promenades”, George Sand em convida a acompanyar-la en una “mise en route” per l’antiga província del Berry. Aquest territori, avui repartit en diversos Departaments, configura un paisatge arquetípic que els francesos anomenen terroir, un terme impossible de traduir. Generalment s’aplica al conjunt de factors que defineixen la zona geogràfica on està plantada la vinya, però la paraula inclou també els lligams entre l’home i la terra, un àmbit complex que aglutina el paisatge i el paisanatge i on intervenen la història, els records, els sentiments i un determinat punt de vista moral i intel·lectual. En George Sand tot això es correspon amb el món interioritzat de la infància viscuda a Nohant, però també representa un punt d’ancoratge on rescabalar-se dels desequilibris i de les grans transformacions que sacsegen a la seva generació. 

Me’n vaig al Berry en plena tardor amb “Les promenades” sota el braç. Després de travessar una plana d’arbrats i pastura, prenc un desviament a la dreta i segueixo una recta que em porta fins a Gargilesse. La primera impressió en arribar-hi és la de ser davant d’un grup de cases escanyades per la natura. Les construccions de vàries plantes rematades amb cobertes inclinades i teules vermelles s’arremolinen sobre el riu tot seguit del castell i l’església, formant una espècie de mur de contenció que estén els seus límits entre la muntanya, el riu i el cel blau intens esquitxat de quatre núvols immaculats. Penso en els entrebancs arquitectònics i la voluntat de superar-los que va fer possible l’assentament en un indret com aquest, i immediatament apareix la imatge de les cases arrenglerades al costat de la riera de Rupit. L’estil constructiu no té res a veure, però la sensació de sotmetiment a l’orografia és la mateixa.

Tot i ser considerada una de les cent-cinquanta vuit “plus beaux villages de France”, Gargilesse no engresca a passejar-s’hi. Hi ha molts pobles així. I és que la seva raó de ser mai no ha estat el passeig. Durant segles els vilatans han abandonat les seves llars a l’alba per anar a feinejar al camp, al bosc o al riu i han retornat al vespre per a menjar una sopa de farina calenta al voltant del foc i rendir-se al descans. Igualment, George Sand i Alexandre Manceau van enamorar-se de Gargilesse en tornar d’una excursió: es trobava al final del camí i era un lloc acollidor després d’una jornada de juliol esplèndida a la riba del riu Creuse. L’estiu anterior, l’escriptora havia manifestat a un poeta amic que ella aspirava sempre a l’absència, concebuda aquesta com “el petit racó on descansar de qualsevol responsabilitat per a la meva pròpia existència”. Deu anys després, escriu: “L’anomeno sense manies el meu poble, com diem, la meva troballa o el meu somni”. En realitat, però, ella no era la propietària. Fou Alexandre Manceau, un home que mai havia posseït res, l’únic a donar-li el que més anhelava.

La història d’aquest “coup de foudre” esdevé encara més extraordinària quan agafo un trencant a la dreta del carrer principal i em topo amb l’objecte del desig sandià. Sabia que el seu emplaçament era fora del nucli d’habitatges situat a l’entorn de l’església i el castell i també que es tractava d’una casa petita de poble adossada. El que no podia imaginar és que “Villa Algira” fos una autèntica chaumière o una barraque, paraules amb què s’hi referia la pròpia Sand. Sobre un banc de pedra envoltat de matolls, un rètol de ferro colat amb grans lletres majúscules de color blanc maldestrament pintades fa saber als visitants: “Maison de George Sand”. Malgrat el temps passat, el petit habitatge que va comprar i arranjar Alexandre Manceau per a complaure George Sand encara sembla l’annex de l’altra casa veïna, de major entitat, on s’havien hostatjat la primera vegada que van fer nit a Gargilesse. Amb tot, en aquesta caseta de conte a la qual s’hi accedeix mitjançant vuit esglaons empinats de pedra, George Sand va escriure de valent durant vuit anys.

Al peu de l’escala de carreus irregulars florits d’herbes, un cartell recolzat a la paret mitjanera que separa els dos habitatges em dóna la benvinguda. A sota, llegeixo: “Ouvert du: 1er Avril au 1er Octobre”. Avui és dissabte, 2 de novembre, l’endemà de Tots Sants. Les visites que s’esperen acudiran al “Cimetiére aux violetes” carregades de flors. Després d’haver travessat mitja França, no cal dir que la decepció és gran. Intento voltejar la casa per fora i imaginar-me les dues habitacions a partir de l’estructura i els elements exteriors. Sens dubte l’únic detall rellevant és el pont que forma l’edifici sobre el rierol. La supeditació al pas de l’aigua transmet al conjunt un aire lleuger i provisional com si flotés per damunt del temps i l’espai. Pujo l’escala fins al petit porxo de l’entrada rematat amb bigues de fusta i protegit amb una catifa verda de plàstic. Vull pensar que l’atrotinament general es fruit de la situació de tancament.

Tot d’una, les traces imaginatives de George Sand prenen forma en un corrent d’excursionistes que m’avancen proveïts de bastons i gorres a ritme de randonneurs experts. I jo les segueixo, com els pintors de Barbizon. Per la carretera D-39 no passen cotxes i el grup d’excursionistes ha desaparegut de l’horitzó. El camí sembla fet tan sols per a mi. El balanceig parsimoniós i extravagant de les fulles que cauen dels arbres posa una música suau als meus passos fins arribar al punt on les aigües del riu Gargilesse s’ajunten amb la Creuse (Cruesa en llatí i en occità). Observo amb deteniment l’indret que va portar uns joves Camile Corot, Théodore Rousseau i Jules Dupré a dur a terme una revolució pictòrica. Està clar que el riu fou la clau de volta que sostingué la reflexió i l’experiència estètica indispensables per al naixement d’un nou paisatgisme.

Han passat gairebé dues hores des que he cedit a l’impuls esbojarrat de seguir uns excursionistes. Fins ara la bellesa del paisatge ha premiat la meva decisió, però ja fa estona que no veig cap caminant endarrerit a qui pugui perseguir. Sóc a punt de caure en la desesperació. Al poc d’iniciar el camí en solitari, la vista del riu m’ha fet pensar que en qualsevol moment podria tornar a Gargilesse pel meu compte. Tanmateix, un rètol m’avisa que el marge de la Creuse no es transitable en aquell tram. No tinc altra alternativa que tornar sobre els meus passos o bé pujar per un camí que no sé on va a parar. Se m’ha obert la set i la gana, i, el que és pitjor, temo que a partir d’ara la cosa vagi a pitjor. És aquest l’edèn rousseaunià? Era sincer l’entusiasme de George Sand per caminar a l’atzar, fer el camí tres vegades més del que calia o passar-se una nit sota un ginebre?

Arribo a un poble de quatre cases maleint en silenci “Villa Algira”, les “Promenades” i George Sand. És l’hora de dinar i no se sent ni una mosca. Avanço fins una esplanada on hi ha un autobús escolar abandonat. El desemparament que sento és infinit. Sense saber què fer, m’assec en un banc de pedra que hi ha sota un gran arbre. De forma impensada, carretera enllà apareix una bicicleta que avança cap a mi. El noi de la bici em pregunta a quin poble som i, en veure que no ho sé, marxa esperitat com si tots dos fóssim una aparició. No ha pogut adonar-se que, mentre parlàvem, a la casa del davant un home ha sortit al jardí i una dona ha obert la finestra. És la meva oportunitat. L’home s’ofereix a portar-me en cotxe fins a Gargilesse.

Mentre em prenc el plat du jour a l’ “Auberge des Artistes”, tracto de fer les paus amb “Promenades autor d’un village”. George Sand, que admira i comparteix les idees de Jean-Jacques Rousseau, camina com Diderot amb ulls de pintor: “Els pintors que entenen el que és veritable són poetes feliços. Ho copsen tot a la vegada, el conjunt i els detalls, i resumeixen en cinc minuts allò que l’escriptor diu en moltes pàgines”.

Glòria Soler Cera
Glòria Soler Cera: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca