Llibres

Vinyetes de sèrie negra (i groga)

Coincideixen a les llibreries les edicions integrals de tres sèries de còmic policíac nascudes als anys vuitanta: ‘Nestor Burma’, de Jacques Tardi, ‘Evaristo’, de Carlos Sampayo i Francisco Solano López, i ‘Los casos de Perro Nick’, de Miguel Gallardo.

Per a molts bibliòfils i lletraferits, trobar-se amb els colors groc i negre en la coberta d’un llibre remet de manera inevitable al gènere policíac.

Va ser el 1948 quan l’editorial francesa Gallimard va fer que aquests colors monopolitzessin les portades de la seva col·lecció Série noire, fundada tres anys abans amb la intenció de difondre els grans autors nord-americans de la literatura criminal i també de donar a conèixer escriptors francesos. Però, per a una gran majoria de lectors dels Països Catalans, l’associació mental entre aquesta tria cromàtica i la sèrie negra procedeix d’una altra col·lecció llegendària: La Cua de Palla, nascuda l’any 1963 sota la direcció de Manuel de Pedrolo i visualment caracteritzada per les inoblidables cobertes del grafista Jordi Fornas, predecessores del pop art que esclataria poc després.

Ara, les luxoses edicions integrals de dos personatges de còmic creats en diferents països piquen l’ullet al lector a partir d’unes portades en les quals predominen el groc i el negre, apel·lant a la seva complicitat i advertint-lo ja des de l’aparador de la seva fidelitat a les característiques del gènere.

Portada de ‘Nestor Burma’

Una d’elles és Nestor Burma (Norma Editorial) de Jacques Tardi, un còmic basat en la sèrie de novel·les de l’escriptor Léo Malet protagonitzades per aquest detectiu icònic adaptat també al cinema i la televisió.

Les quatre històries que reuneix aquest volum –Niebla en el puente Tolbiac, Calle de la Estación, 120, Reyerta en la feria i ¿Huele a muerto o qué?- són, doncs, de les més representatives del polar –el nom que reuneix la literatura policial francesa- fet vinyeta. S’han descartat Una resaca de cuidado –que Tardi va escriure sense adaptar cap novel·la de Malet- i també, és clar, posteriors aventures de Nestor Burma il·lustrades per altres dibuixants.

Pàgina interior del còmic de ‘Nestor Burma’

Les característiques de Nestor Burma no estan gaire allunyades d’alguns dels seus homòlegs nord-americans més cèlebres, com el Philip Marlowe de Raymond Chandler, el Sam Spade de Dashiell Hammett o el Lew Archer de Ross Macdonald: es tracta d’un investigador privat antiheroic, escèptic, sarcàstic, àcrata i expert coneixedor dels baixos fons, envoltat d’una sèrie de secundaris recurrents com la seva secretaria Hélène. Amant del fulletó -com demostra a la seva sèrie Adèle Blanc-Sec-, Tardi enllaça aquesta tradició anglosaxona amb el que es podria considerar una posta al dia dels Misteris de Paris d’Eugène Sue. I és que, més enllà de les recargolades trames de Léo Malet i del sentit de l’humor dels diàlegs, una de les grans virtuts d’aquest còmic és la versemblança amb què retrata els barris del París menys turístic i fotogènic. L’autor fa gala d’un obsessiu amor pel detall que el porta a dibuixar fins i tot la publicitat dels diaris que llegeix el seu protagonista; els mapes parisencs en què indiquen els punts on transcorren els moments claus de cada història reforcen la ingent feina documental, i l’ús dels grisos aporta una impressionant atmosfera boirosa i plomissa.

Pàgina interior del còmic de ‘Nestor Burma’

Una de les característiques de la sèrie negra és el seu recurs a les intrigues criminals com a mirall de les misèries d’una determinada societat. I, si el marc de Nestor Burma és la reconstrucció moral de la devastada Europa de postguerra, el d’Evaristo (Norma) és el convuls Buenos Aires de finals dels anys cinquanta, durant la dictadura posterior a l’enderrocament de Perón.

Pàgina interiro d’ ‘Evaristo’

Carlos Sampayo ja era el creador literari d’un dels grans personatges del còmic noir de tots els temps, Alack Sinner -dibuixat per José Muñoz- quan es va aliar amb el dibuixant Francisco Solano López (El Eternauta) en una nova incursió en el gènere, Evaristo. El punt de partida era la figura d’Evaristo Meneses, un llegendari policia a qui s’ha arribat a qualificar d’Elliot Ness argentí per la seva eficàcia en la lluita contra el crim organitzat.

Basant-se lliurement en ell, els autors van crear el seu protagonista: un comissari rude, corpulent i inflexible, tant hàbil en les deduccions com en l’ús de les armes de foc i en la boxa, que no renuncia a saltar-se determinats marges legals però també mostra una certa solidaritat cap als sectors més desfavorits.

Les d’Evaristo són històries curtes i seques, amb uns diàlegs molt hardboiled i un traç expressiu de contrastats clarobscurs, per les quals desfilen atracadors de bancs, lladres de joies, criminals de guerra nazis, predicadors, assassins en sèrie, polítics i empresaris corruptes…

Pàgina interiro d’ ‘Evaristo’

Com Nestor Burma i Evaristo, també va ser als anys vuitanta quan es van començar a publicar Los casos de Perro Nick, de Miguel Gallardo, a l’emblemàtica El Víbora. I és que en aquella dècada es va produir una veritable revifalla -entre la revisió i la nostàlgia- del gènere: algunes mostres en van ser l’efímera revista Gimlet, dirigida per Manuel Vázquez Montalbán, o la col·lecció de novel·les Seleccions de La Cua de Palla.

Portada de ‘Los casos de Perro Nick’ de Gallardo

En plena etapa d’experimentació cromàtica amb el gouache, Gallardo va plantejar les aventures de Nick Bardoni -un personatge que porta gairebé fins l’abstracció l’estereotip canònic del private eye nord-americà- com un exercici lúdic i postmodern, farcit de referències, homenatges i picades d’ullet. L’autor de Maria i jo parodia -per moments de manera hilarant- les situacions i els diàlegs de la literatura de quiosc, i ofereix un festival gràfic en una col·lecció de vinyetes que són veritables peces de pop art, i que es desenganxen de la realitat per endinsar-se del tot en el terreny de l’estilització i el somni.

Los casos de Perro Nick ja va ser objecte d’un recull en forma d’àlbum per part d’Ediciones Caset, que també incloïa d’altres historietes curtes no protagonitzades per Nick Bardoni però que compartien look i referències a la cultura popular. Ara, La Cúpula ha publicat una nova i enlluernadora edició amb nova portada, nou pròleg de Jordi Costa i la inclusió d’historietes i il·lustracions que no eren en aquell volum.

Pàgina interior del còmic ‘Los casos de Perro Nick’ de Gallardo

Llicenciat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha treballat al diari 'Avui' i a 'El Punt Avui' escrivint sobre cinema, còmic, televisió i cultura en general, en crítiques, entrevistes, reportatges, informacions... És col·laborador dels digitals 'Catorze' i 'La Llança' i també ha publicat guions de còmic i humor gràfic en revistes com 'El Jueves' i diaris com 'Avui, 'El Periódico' i 'La Vanguardia'.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close