Disrupcions

Vols i entranyes

Per decidir on s’havia de fundar una ciutat, els romans es fixaven en el vol dels ocells i el fetge d’una ovella sacrificada, és a dir, en els costums de les aus —com es relacionen amb el lloc, la intuïció animal—, i en la lectura de les entranyes —la interpretació, el vaticini, la manifestació de la divinitat. Entre la terra i el cel, entre animals i déus, trobar el lloc idoni per a l’home. Hem de suposar que així va passar amb Barcino.

L’Oriol ven catifes però és fotògraf. O a l’inrevés: l’Oriol és fotògraf però ven catifes. O sense l’adversativa, perquè de fet, no hi fa cap falta: l’Oriol ven catifes i és fotògraf. A l’hora de dinar, aprofitava per recórrer el Raval i fer fotos i així va néixer Welcome to the Barrio un llibre punyent i preciós, que et serveix, en safata de plata, retalls inoblidables de carn i carrer com ràfegues de metralleta que et commocionen. Cada pàgina recorda el lloc precís on la mirada s’aparta. Cada fotografia fa palès el que provoca fàstic. Cada fotografia t’hipnotitza amb el rebot bestial que captura: la violència que foragita la mirada. Això retrata l’Oriol Miñarro i permet que t’ho miris tranquil·lament, sense cap perill més que l’impacte d’unes vides viscudes arran, per això és una benvinguda al barri, una entrada amb catifa vermella on mai no n’hi ha hagut —com si el llom roig de l’edició ens volgués fer passar bou per bèstia grossa. Malgrat que es tracta de material explícit i sense embuts, no hi ha ni unça de voyeurisme: Miñarro no passa per allà i s’ho mira, és allà de la mateixa manera que les persones que retrata. L’exactitud, la franquesa, la manca de vergonya i de moralisme de les seves fotografies ho evidencia. Tot queda a un mateix pla d’impressió significativa: un vòmit, uns cabells ensabonats, uns peus tatuats. Tot compta. Una llauna buida de sardines, un ram de flors gegant, una polla pel camal. Tot juga. No hi ha jerarquies, ni judicis, ni mitificació: tot té la potència plena del real; tot, trobat i endreçat per Miñarro, reverbera de sentit, embadaleix i trastoca. 

Oriol Miñarro

Mentre el fotògraf es passava els migdies disparant entranyes perquè poguéssim llegir el barri, a la Fundació Joan Brossa l’Eduard Escoffet estudiava la volada d’unes aus molt particulars a l’exposició i llibre La xarxa al bosc, una exploració minuciosa i fenomenal pel que fa la descoberta i la potència de les obres i artistes que caça: una antologia de poesia visual experimental del 1946 al 1980 a partir de Joan Brossa. L’Escoffet fa anys i panys que para ulls i orelles per fer xarxa i al bosc que acull tot són troballes: el capgirament sarcàstic de la publicitat d’Antonio Caro, la clarividència de Felipe Boso, els girs visuals de Tim Ulrichs, el clam de Clemente Padín, el lirisme concret d’Haroldo de Campos, la sembrada de lletres de Carlfriedrich Claus i moltes obres més que són pura sorpresa i gosadia creativa. Si no vau poder veure l’exposició, si us agrada la poesia i l’art contemporani, regaleu-vos aquest llibre (amb un disseny exquisit de Todojunto): hi trobareu la mateixa excel·lència curatorial de l’exposició, aterrada en 79+1 poemes visuals que en conjunt, tan ben articulats formalment, composen una panoràmica de referència que val la pena tenir i no s’esgota amb un sola lectura. Hi tornareu. 

Felipe Boso, A de àguila

Què més funda un lloc? Quina és l’energia inicial i necessària? D’on ve l’impuls primordial? És el verb, el que fou al principi? Amb l’excusa d’uns dibuixos poc coneguts de Marià Fortuny, l’artista Èlia Llach proposa un Croquis inconcret que es pot veure al Museu Nacional d’Art de Catalunya fins el gener que ve. Es tracta d’una impressionant seqüència de traços revelats, tot moviment i acceleració, despresos de la càrrega feixuga del llenguatge, salvats de la concreció de la paraula, amb tota l’obertura que dona néixer —«todo es revelación, todo lo sería de ser acogido en estado naciente», segons la plana del llibre penjat de la María Zambrano que hi trobem al costat. No hi ha referencialitat, en aquest croquis. La paraula —que tant estima l’Èlia, gran lectora de poesia i assaig— queda en altres parets: a banda del text de Zambrano, hi ha un poema de Wallace Stevens i unes notes de la mateixa artista. La paraula, que potser ve abans del croquis o després, el llenguatge amb tot el seu pes, vibren per la seva absència en el cúmul vertiginós de traços de l’Èlia: el seu croquis és concretíssim, és el croquis del big bang, de l’esquinçament primigeni, de la potència quan es desplega just abans de ser-ho tot. Concretar aquesta força: aquest és el prodigi que aconsegueix l’Èlia Llach, una experiència d’una gran intensitat, on cos i cervell se senten igualment tocats. Per acabar-ho de reblar, si pugeu a la sala cinquanta-u del museu, a la secció d’art modern, trobareu un Fortuny girat amb un darrere a llapis que va ser catalogat com a “croquis inconcret”: d’aquí el títol de l’exposició i l’abast conceptual i artístic de la proposta.

*Agraeixo de cor al gran fotògraf i amic Joan Teixidor la descoberta d’Oriol Miñarro i la connexió entre la seva obra i les entranyes fundadores.

Martí Sales
Martí Sales: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close