Exposicions

William Kentridge i les ombres que (des)dibuixen la memòria

Actualment es pot veure al CCCB, de Barcelona, una gran exposició de l’artista sud-africà William Kentridge (Johannesburg, 1955), conegut sobretot per les seves pel·lícules (des)dibuixades. I diem gran tan pel que fa a l’espai que ocupa -dues plantes senceres de l’edifici- com per la quantitat i la qualitat de l’obra exposada. Es tracta d’una adaptació i una ampliació de les exposicions comissariades per Jaap Guldemond, amb la col·laboració de Marente Bloemheuvel, que es van ser presentar a l’Eye Filmuseum, d’Amsterdam.

William Kentridge. El que no està dibuixat.
CCCB
Montalegre, 5. Barcelona.
Fins al 21 de febrer de 2020

No és aquest el primer cop que podem veure l’obra de Kentridge al nostra país. Encara recordem, per exemple, la que va tenir lloc al MACBA entre el gener i l’abril de 1999. Però ara, a més d’una espectacular videoinstal·lació del 2015, podem descobrir també alguns dels seus tapissos, repassar la sèrie completa de les seves pel·lícules i acostar-nos a les idees i les inquietuds de l’autor.

Imatge de la pel·lícula Felix in Exile (1994)

A la tercera planta, els dissenyadors del muntatge expositiu -Carles Guri i Carolina Casajuana- han ideat un itinerari que transcorre entre la foscor.  Durant el recorregut ens trobem, de manera alternada, amb la projecció de les pel·lícules, els seus Drawings for Projection, i amb la visió dels tapissos de gran format. El trajecte s’acaba amb set dibuixos originals que donen testimoni de la manera de treballar de l’autor i amb diversos documentals i entrevistes que ens ofereixen pistes sobre el seu treball, les seves idees i el seu tarannà.

Imatge de la pel·lícula Stereoscope (1999)

Drawings for Projection  és una sèrie d’onze pel·lícules d’animació que fluctuen entre els 3 minuts i escaig la més curta, Monument (1990), i els 9 minuts i 45 segons la més llarga, Other Faces (2011).  La darrere, City Deep (2020), s’ha estrenat molt recentment. L’elaboració d’aquestes pel·lícules dibuixades o de dibuixos en moviment va començar, ja fa més de trenta anys, amb Johannesburg, 2nd Greatest City After París. En aquell treball Kentridge narrava el creixement desenfrenat i desordenat de la ciutat i les conseqüències que se’n deriven en el paisatge, en l’urbanisme i en els ciutadans. Hi surten per primer cop un parell de personatges (dos alter ego?) que després apareixeran de manera reiterada en les següents filmacions. Es tracta, per una banda, del magnat i promotor immobiliari Soho Eckstein i, per una altra, del poeta Felix Teitlebaum.

Imatge de la pel·lícula Tide Table (2003)

A Monument (1990) es veu com Eckstein actua com un suposat benefactor social tot erigint un monument al treballador, un monument que, de manera cínica, representa un obrer que carrega un gran pes.  Mine (1991) presenta un dia en la vida d’Eckstein com a propietari de la mina i les imatges mostren també la situació d’explotació dels treballadors negres; el so dels martells pneumàtics dels miners és el principal protagonista de la banda sonora.

A Sobriety, obesity & growing old (Sobrietat, obesitat i fer-se gran), de 1991, apareix el declivi de l’imperi d’Eckstein i comencen a aparèixer les escasses intervencions de color que destaquen entre tants blancs, negres i grisos. Es tracta del color blau de l’aigua, element simbòlic, i d’algun vermell de les banderes o les pancartes a les manifestacions.

Imatge de la pel·lícula City Deep (2020)

Les altres pel·lícules aniran incidint en diversos aspectes de la vida dels personatges principals, de la transformació de la ciutat, de la destrucció del territori, dels conflictes socials que se’n deriven i de la memòria de tot plegat.

City Deep, la seva onzena i última pel·lícula de la sèrie, porta el nom del suburbi industrial de Johannesburg on es troba la terminal de contenidors més gran del continent africà.  La pel·lícula vol ser una mena de contrapunt a Mine (1991). Se centra en dues temàtiques principals. Per una banda, en el fenomen dels anomenats zama zama, els individus que amb estris molt primaris treballen pel seu compte a la superfície de les grans excavacions. I, per l’altra, en la decadència de la Johannesburg Art Gallery, un espai clau en l’època de formació i en la infantesa de Kentridge.

Imatge de la pel·lícula City Deep (2020)

Tot plegat ve a ser una al·legoria de l’explotació, un retaule històric, un treball sobre la memòria individual i col·lectiva, una denúncia dels abusos i de les injustícies que es cometen en nom del progrés.

La tècnica i els procés de treball de Kentridge són peculiars; es basen en la capacitat d’expressar-se dibuixant i en fer i desfer les imatges. En les seves pel·lícules són visibles les restes dels dibuixos esborrats com si es tractés d’un eco visual, com una mena de recordatori de les imatges que acaben de desaparèixer. Són dibuixos en blanc i negre realitzats amb carbó vegetal, de caràcter i tarannà expressionistes. Malgrat que hi apareixen de tant en tant algunes blaus i alguns vermells més aviat esmorteïts, no hi ha concessions al colorisme ni al plaer de la policromia.

En una època de sofisticacions tecnològiques, Kentridge sembla reivindicar la imaginació i la senzillesa del maquinari i del procés de treball amb tècniques artesanes com ara la stop-motion. D’alguna manera, les seves pel·lícules són també un homenatge a la història del cinema, al cinema mut, al blanc i negre, a la música que acompanya les imatges.

Tapís South Polar Regions, 2016

Durant els darrers vint anys, Kentridge ha dut a terme també més de quaranta tapissos; a l’exposició se’n pot veure una selecció. Son peces de grans dimensions realitzades en col·laboració amb l’Stephens Tapestry Studio, una institució que dona feina a dones de la zona que s’especialitzen com a cardadores, filadores, teixidores o tintoreres. Les imatges que s’hi veuen són siluetes negres de personatges que semblen fugir, imatges que evoquen els emigrants, els refugiats, els manifestants, els traginers, etc.  Aquestes grans siluetes se superposen a uns fons de mapes i cartografies diverses que les hi confereixen un context i una referència.

La segona planta de l’edifici està ocupada en la seva totalitat per una sola obra. More Sweetly Play the Dance (Toqueu més dolçament la dansa) és el títol d’una gran videoinstal·lació, del 2015, formada per vuit pantalles i quatre altaveus de so que componen un gran fris de 45 metres de llarg per on desfilen, caminen, salten i ballen tota mena de personatges. La desfilada té una durada aproximada de 15 minuts.

Imatge de la videoinstal·lació More Sweetly Play the Dance, 2015

El mite de la caverna de Plató planeja sobre aquesta instal·lació que ocupa tot un lateral de la gran sala. Quan ens hi endinsem, entre altres coses, també tenim la sensació d’entrar en una mena de caverna, una sensació provocada per la foscor que envaeix tot l’espai amb tan sols la il·luminació de les imatges, les ombres i les siluetes que es mouen i es desplacen pel gran mural.

Per davant dels nostres ulls desfilen en processó tota mena de personatges, músics, malalts, militars, polítics, oficinistes, abanderats, caminants, ballarins… Al final, les imatges i la música, que havien aparegut per una banda del gran mural, se’n van a poc a poc fins desaparèixer per l’altre costat. Veient aquesta processó es fa evident, un altre cop, la capacitat de la música i de la dansa per a provocar sensacions i emocions de tota mena. La música i la dansa tenen sempre un aspecte terapèutic, alguna cosa que s’acosta als rituals de sanació, al petit miracle del lliure moviment, a la utopia del ritme en llibertat.

Aquesta és una gran oportunitat per a repassar tota l’obra filmada de William Kentridge, per a gaudir del seus “dibuixos per a projectar”, per veure una bona selecció dels tapissos. És una exposició que s’ha de veure amb calma, que demana temps per a poder repassar les pel·lícules i gaudir de la videoinstal·lació. Cal deixar-se portar pel ritme, per les imatges, pel moviment, per la música i per les emocions que l’artista ens vol transmetre.

El treball de Kentridge passa de l’anècdota a la categoria, dels esdeveniments de la història de Sud-Àfrica a la història del capitalisme en general, de la transformació violenta de la ciutat de Johannesburg a l’evolució inclement de totes les grans ciutats i metròpolis de l’anomenat món desenvolupat.

La dinàmica de la contínua transformació caracteritza aquest món de Kentridge; a la seva obra tot està en constant transformació. En els seus dibuixos i en la seva manera de treballar tot és provisional. Com la vida mateixa. 

Abel Figueres

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close