Exposicions

William Kentridge: Traces en moviment

Per poc que es pugui, cal visitar la gran retrospectiva de William Kentridge al CCCB de Barcelona. O revisitar-la. No deixa de ser una recomanació estranya per a una mostra que consisteix principalment en vídeos que es poden veure on-line. Però l’experiència física de la dimensió, de desplaçar-se d’una sala a una altra, i de trobar-se una altra mena d’obra de Kentridge pel camí, fa la visita insubstituïble. Ni que sigui tan sols per gaudir de la magnífica instal·lació audiovisual “More Sweetly Play the Dance”, que només hi serà fins mitjans de gener del 2021, abans de ser resituada a PLANTA-Fundació Sorigué, a Balaguer.

William Kentridge. El que no està dibuixat.
CCCB
Montalegre, 5. Barcelona.
Fins al 21 de febrer de 2020

L’obra de Kentridge és feta de capes que no es cancel·len l’una a l’altra sinó que deixen entreveure un passat, una història, un precedent que d’alguna manera les suporta i els dóna sentit. I s’arrapen a la pell, a la terra, a l’ànima, insistint en trobar profunditat a la superfície de les coses. Insistint en què la profunditat de les coses és precisament la seva superfície, i que no s’aconsegueix res ocultant-la o ignorant-la. El més profund de la persona és la seva pell”,  feia dir Paul Valéry a Monsieur Teste, i sembla que Kentridge ho comparteixi.

És per això que els seus dibuixos, els seus tapissos, les seves filmacions, són tan contundentment bidimensionals. Si hi ha alguna fuga visual o alguna tridimensionalitat esbossada, només serveix per destacar la superfície de les coses. Malgrat el títol de la mostra, El que no està dibuixat, no hi ha un darrera, no s’intueix un altre món, ni tampoc un fora de camp: tot passa al pla de l’obra, a la vista, a la superfície. Un pla que és explícitament un paper en blanc sobre el que passa tot el que ha de passar. Les imatges de Kentridge no són enquadraments seleccionats d’una realitat infinita, sinó que són l’única realitat que existeix, finita, en el pla blanc del paper.

Sobre aquest paper Kentridge hi dibuixa al carbó, successivament, una imatge sobre l’anterior. Els diferents fotogrames de les seves pel·lícules es fan per esborrat i per acumulació. De cada imatge prèvia i substituïda en queda una traça mig present, mig esvaida. Les seves figures, a lanimació final, es belluguen deixant rastres, com qui camina per la neu. Però més enllà de ser una tècnica singular, les traces de Kentridge són, també, els rastres de les emocions i les commocions de les seves imatges. Eadweard Muybridge va ser capaç d’extreure del moviment continu la imatge congelada d’un instant, però Kentridge aconsegueix, inversament, que una sola imatge tingui la calidesa de tots els moviments.

Les seves animacions no volen ser polides, sinó que aspiren a representar la imperfecció de la realitat, sempre imperfecta. Als papers de Kentridge són visibles les marques deixades pels esborrats successius i insistents. Són erosions físiques, desgastos del paper que li deixen ferides. Però són un altre cop ferides bidimensionals, apenes aixequen unes poques fibres de cel·lulosa, una marca imperceptible. El que domina és el contrast de la línia negra i imprecisa, tacada a vegades d’un blanc afegit gairebé amb penediment. I les traces fugisseres d’una imatge prèvia.

Kentridge es mou amb tot el cos, dibuixa amb tot el cos. En una videoconferència, s’aixeca de la cadira, ens ensenya el seu estudi, gesticula omplint l’espai i la pantalla. No para de moure’s amb el seu cos corpulent i els seus cabells blancs i les seves celles tupides i blanques, vestit amb camisa blanca impol·luta sobre samarreta blanca. Ell és com els seus dibuixos, o potser viceversa, i la connexió d’internet més aviat deficient deixa de tant en tant rastres a la imatge que es projecta, com als seus films. És fàcil imaginar aquesta persona esborrant amb energia els seus dibuixos, buscant el gruix de la superfície.

La profunditat de Kentridge, allò que no està dibuixat, no és visual, sinó d’una altra mena. Correspon al pou insondable de la memòria. Les seves imatges esdevenen atàviques no per la utilització de mitjans senzills, la tosquedat de la seva factura, o per la simplificació extrema dels seus escenaris i les seves figures, sinó perquè remeten a un imaginari acumulat al llarg de segles, universal i compartit. Gairebé com als senyals de trànsit, un llit dhospital és tots els llits de tots els hospitals; una oficina, totes les oficines; un carrer, qualsevol carrer. Un signe de fúria és totes les fúries, una carícia és aquella carícia. I són nostres, de tots.

Aquestes imatges, que podrien arribar-nos directament dels temps antiquíssims de les pintures rupestres, parlen de les angoixes del món modern, tal vegada de la de tots els móns: de les pors, la violència, la injustícia, la discriminació. I de l’amor. De la lluminositat en clarobscur de l’ànima humana. De la transcendència dels actes fútils, de la ressonància entre totes les coses. De la ressonància entre tots els records, també. Parteixen d’una experiència personal, local i temporal, i se sublimen en una experiència col·lectiva, transversal i atemporal, capaç d’apel·lar-nos i d’emocionar-nos.

Enric Massip-Bosch
Enric Massip-Bosch: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close