Arts visuals

William Klein, una aproximació al carrer a travès de la fotografia

William Klein. Manifest
Comissaria: Raphaëlle Stopin
Fundació Catalunya La Pedrera
Passeig de Gràcia, 92 Barcelona
Fins al 30 de setembre 2020

El 6 de març es va inaugurar a la Fundació Catalunya La Pedrera l’antològica William Klein, Manifest d’un dels millors fotògrafs contemporanis, però tot seguit es va haver de suspendre per la pandèmia del Covid19. El juliol es va tornar a reobrir l’exposició, i per això ara tenim l’oportunitat de poder comentar-la.

Es tracta d’una mostra de més de 200 obres, entre fotografies, pintures, documents, pel·lícules, figurins i maquetes de llibres, que l’any passat es va poder veure a Madrid, concretament a l’ Espacio Fundación Telefónica, sent la primera vegada que el seu treball es presentava a l’Estat espanyol. El que sap greu és que s’hagin hagut de suspendre les activitats que es desenvolupaven juntament amb l’exposició, com per exemple un seguit de conferències i pel·lícules que servien per donar a conèixer el seu treball cinematogràfic, com les projeccions dels films Qui êtes-vous Polly Magoo? (1966) en versió restaurada, i Mode in France (1986), a més de diverses conferències i taules rodones sobre les pel·lícules , el món de la moda i del propi artista. El primer film va ser un dels més aclamats per la crítica del moment, on el món del pop i les tendències d’avantguarda dels 60 hi eren presents. Feia referència al món de la moda des d’una perspectiva satírica a partir d’una jove novaiorquesa, que era una reconeguda model a París. L’altre film és ben diferent, ja que mostra el món de l’alta costura de la dècada dels 80, a través d’una dotzena d’ambients diversos d’alguns dels dissenyadors emergents com Karl Lagerfeld i Jean-Paul Gaultier.

Willem Klein. Gun1. Broadway 103rd St. New York. 1954

Segons la seva comissaria, la crítica d’art i comissària independent, la francesa Raphäelle Stopin, es tracta d’una exposició “molt particular que estableix un diàleg entre arquitectura i fotografia”. Stopin la divideix en diversos àmbits: Un inici pictòric; Abstraccions fotogràfiques; Ciutats: Nova York, Roma, Moscou, Tòquio i Paris; La pintura lletrista; El cinema i La fotografia de moda. Klein és un artista polifacètic, referent de la fotografia contemporània, que “va revolucionar la història de la fotografia i va posar les bases d’una estètica moderna que segueix sent actual”.

La Fundació Catalunya La Pedrera fa temps que aposta per la fotografia, ja que de manera regular hem pogut contemplar diverses exposicions de grans artistes nacionals: Colita, Leopold Pomés, Toni Catany, Xavier Miserachs i Gabriel Cualladó i ara ho fa amb un fotògraf estranger. Hi ha altres espais a Barcelona que també senten el mateix interès per mostrar el treball dels millors i més consolidats mestres d’aquesta disciplina: Fundació MAPFRE, Palau Robert, Foto Colectania, Caixaforum , Fundació Vila Casas o els diferents museus de la ciutat.

Abans d’entrar a comentar en detall l’exposició de La Pedrera, creiem convenient centrar-nos en la trajectòria creativa de Klein per adonar-nos que no tan sols es mou dins del terreny de la fotografia, sinó que també destaca en altres camps, sobretot el cinematogràfic, així com també que s’interessa per la pintura, el grafisme i la fotografia de moda. La seva formació és variada, ja que va estudiar Sociologia al City College de Nova York –va entrar a l’ Universitat quan només tenia 14 anys – i Història de l’Art a la Sorbona de Paris. Va freqüentar els tallers dels pintors André Lhote i Fernand Léger.

Willem Klein. Tramway. Rome. 1956

Una vida dedicada a la creació artística

Williiam Klein (Nova York. 1928) és fill d’emigrants jueus pobres, en canvi la resta de la família tenia una posició benestant, on n’hi havia fins i tot advocats. El seu pare es va arruïnar durant el Crac del 29. Quan tenia 12 anys ja anava a visitar els museus de la seva ciutat, sobretot el MOMA. Als 18 anys es va allistar a l’exèrcit i va ser destinat a Alemanya i França on va desenvolupar la tasca d’operador de radio. Això succeïa a l’any 1945, a punt d’acabar la II Guerra Mundial. Quan va tornar va fer diversos treballs, entre ells el de dibuixant gràfic i il·lustrador de revistes. Tres anys després se’n va a França a estudiar a La Sorbona, on rep la influència de La Bahaus, Piet Mondrian i Max Bill.

Als anys 50 treballa a Itàlia, realitzant diversos murals abstractes i exposa al Teatre Piccolo de Milà. Col·labora a la revista d’arquitectura Domus de Milà, de la que es mostren alguns exemplars a La Pedrera. El 1954 torna als Estats Units perquè rep l’encàrrec de fer un diari fotogràfic de la ciutat de Nova York. La revista Vogue, que dirigeix Alexander Liberman, li finança el projecte que, de fet, era una manera especial de mostrar la moda. De totes maneres, aquest treball no va aconseguir l’ acceptació desitjada, però en canvi va tenir la possibilitat de publicar les fotografies en el llibre New York 1954-55 quan va arribar a Paris el 1956. El mateix any es va publicar també a Itàlia.

Willem Klein. Biquini. Moscou. 1959. © William Klein. 2020

En canvi el director de cinema Federico Fellini sí que va confiar en ell i el va contractar com a ajudant de direcció a la pel·lícula Les nits de Caviria. Ha dirigit un gran nombre de llargmetratges. Va intervenir a la sèrie documental Contacts produïda per Canal Arte i després va publicar el llibre Roma, Moscou i Tòquio durant la dècada dels 60. Entre 1955 i 1965 va treballar a Vogue, realitzant fotografies de moda, però amb la particularitat que feia instantànies de les models al carrer en lloc de l’estudi. A partir d’aquest moment deixa d’interessar-se per la fotografia i es dedica principalment al món del cinema. Als anys 80 agafa de nou la càmera i se centra en emprar el gran angular, així com els primers plans. Entre altres premis ha obtingut el Premi Nador (1956), Premi de Cultura de l’Associació Alemanya de Fotografia (1988), Premi Hasselblad (1990) i Premi Photo España (2015). L’any 2003 va publicar el llibre Paris-Klein, i més tard Celebration, que va presentar durant l’exposició a la Fundación Telefònica.

A Klein se’l considera el pioner de la fotografia al carrer. La seva primera càmera la va aconseguir jugant al pòquer. Per això, “no va trigar a comprendre que en l’art, com en el pòquer, de poc serveixen les regles. Així, la intuïció, l’anticipació, l’espontaneïtat, la irreverència i la seva inesgotable vitalitat, es van convertir en les seves millors armes”.

Recorregut per l’exposició “Manifest”

Respecte de Manifest, es divideix en diversos apartats que omplen totes les sales de La Pedrera. En primer lloc el seu interès per la pintura, després per les abstraccions fotogràfiques. La ciutat de Nova York passa a ser la protagonista, com després ho seran Roma, Moscou, Tòquio i París. La pintura lletrista i la imatge de moda són els següents àmbits que el públic es trobarà i finalment el Klein cineasta.

A Un inici pictòric, s’hi exhibeixen una sèrie de pintures realitzades en un curt espai de temps, concretament entre el 1949 i el 1951, la majoria natures mortes, que en el transcurs del temps es van convertir en objectes geomètrics, on la influència de l’Escola de la Bahaus era ben evident. Klein pretenia “una pràctica artística que comprengués la pintura, l’arquitectura, el disseny, la fotografia i la tipografia”, com més endavant podrem comprovar.

Willem Klein. Antonia + Simone + Barberia. Nova York. 1962. © William Klein. 2020

Al poc temps s’endinsa en el terreny fotogràfic, tal com veiem a Abstraccions fotogràfiques, on s’observa el seu interès per un altre component de la Bahaus, com és Lázló Moholy-Nagy, a través d’incorporar algunes de les seves idees sobre la relació entre la pintura i la fotografia. Klein fotografia els seus plafons pintats i redescobreix les diferents variacions que dóna la llum, sorgint composicions abstractes d’una gran bellesa estètica. Aquestes imatges apareixeran a la revista italiana Domus, dedicada plenament al món del disseny. Hi col·labora durant els anys 1953 a 1961.

A l’àmbit Nova York: Un llibre fonamental, s’hi exposen una sèrie d’imatges d’aquesta ciutat nord-americana, on Klein ha passat moltes hores recorrent-la, captant amb la seva càmera rèflex i una lent gran angular de 28 mm, com viu la gent, com passeja o simplement observant els seus moviments. Apareixen els barris més populars, com el Bronx i Harlem, o els més sofisticats, cas de la Cinquena Avinguda al centre de Manhattan.

Una de les característiques de les seves fotografies és que s’aproxima tant a l’objecte o persona que vol fotografiar que la imatge es deforma, desenfocant-la. Aquests “accidents visuals passen a formar part del vocabulari d’un llenguatge fotogràfic original i expressionista”. Totes aquestes imatges quedaran reflectides en un llibre, com una mena de dietari que, com hem comentat abans, no es va publicar fins que torna a Paris uns anys més tard. Aquest llibre forma part de la història de la fotografia, ja que se’l considera com molt innovador. Ell mateix manifesta que el llibre és “una historieta il·lustrada de la fotografia, amb les fotografies enganxades les unes a les altres”.

William Klein. Backstage, Qui êtes-vous Polly Magoo. 1966

A Ciutats modernes: Roma, Moscou, Tòquio i Paris, també observem un grup de fotografies, que posteriorment plasmarà en un altre llibre, del període 1956-1961. La capital italiana li va resultar molt atractiva pel seu passat i per la gent que hi viu que, de fet, va coincidir amb la seva estada durant el rodatge de Les nits de Cabíria, dirigida per Fellini, ja que disposava de temps per poder moure’s per la ciutat amb total llibertat .

L’any 1959 se’n va a Moscou i busca escenes que li puguin aportar interès. Apareixen multituds, desfilades o grups de gent als parcs. Les manifestacions del Primer de Maig, per exemple, són un excel·lent motiu per mostrar multituds, encara que ell va a la recerca d’uns rostres concrets que serveixin per adonar-nos de com és la gent en realitat, dins del seu habitat natural o bé senzillament parlant entre ells, però sempre sol haver-hi una persona que mira a la càmera, o sigui a nosaltres, que passa a ser la protagonista anònima.

A principis dels seixanta viatja a Tòquio, una ciutat ben diferent de les anteriors, amb altres costums, cultures i arquitectures que li produeixen un gran impacte. Ara bé, les multituds segueixen sent les mateixes a tots els llocs, almenys pel nombre de persones que omplen els carrers i les avingudes. Klein senyala que “fotografiava sense entendre res. A Nova York ho tractava tot com si fos una primícia informativa, mentre que a Tòquio feia com si cada situació fos una cerimònia ritual”.

El següent apartat fa referència a la pintura lletrista, a través d’uns grans plafons pintats amb una tipografia molt singular, en què la lletra és com un signe. Possiblement el temps que va viure a la capital japonesa l’hi devia influir, ja que l’escriptura oriental amb els seus ideogrames sempre han fascinat als pintors occidentals. També s’endevina una certa influència pel “nou realisme” imperant en aquell moment a Paris i creat pel seu homònim Yves Klein i pel crític Pierre Restany. La paraula “lletrista” prové del moviment fundat per l’artista romanès Isidore Isou.

El món de la moda també hi és present a l’exposició, ja que s’hi va dedicar molt de temps, concretament a la revista Vogue. Ho fa des d’una perspectiva diferent a la resta de fotògrafs de moda, ja que ell mostra un llenguatge visual nou, com és el fet de que les models surten al carrer en lloc dels estudis, i per això veiem imatges d’elles pels carrers de París, Roma o Nova York, caminant per les voreres, els passos zebra, els ponts o les avingudes. Hi ha una fotografia on es veu a dues models a la porta d’una barberia i a l’aparador hi ha un mariner negre assegut. Aquesta imatge tenia que aparèixer a la revista Vogue, però degut a la censura va ser retallada.

A Klein cineasta podem comprovar la seva dedicació al setè art. Filma tal com fotografia, “enmig de la gent, en una promiscuïtat volguda i buscada”. En conjunt va fer una vintena de curtmetratges, migmetratges i llargmetratges de ficció i documentals, així com uns dos-cents cinquanta anuncis publicitaris. L’acció i el moviment són dues de les característiques principals que veiem en aquests films i anuncis.

Finalment, a Contactes pintats s’exposen una sèrie d’imatges, que es mouen entre la fotografia i la pintura, corresponents als anys 1990 a 2005, ja que al revisar el seu arxiu fotogràfic va extreure els fulls de contacte, o sigui, que “servien per veure juntes totes les fotografies d’una mateixa pel·lícula”. Avui en dia no es sol usar pels professionals de la fotografia. S’encerclaven les fotografies elegides amb un dibuix pintat de vermell o incloent-hi una creu. Klein pinta amb colors vius aquestes imatges.

El títol de l’exposició Manifest es segons la comissaria “una manera de reivindicar que el que s’hi pot veure és una mirada, una visió de l’obra de l’artista, carregada d’intencions”.

Ramon Casalé Soler
Ramon Casalé Soler: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close