Secció: Crítica

Xisco Mensua, la mirada fragmentada del món

A la sala Ferreres-Goerlich, un dels espais més amplis del Centre del Carme Cultura Contemporània de València, s’exhibeix gran part de la trajectòria de Xisco Mensua (Barcelona, 1960). 40 anys de creació artística, és a dir, 15.600 dies d’exploració biogràfica que l’artista barceloní porta a l’espai comú a través de dibuixos, pintures, collages i vídeo.

‘15.600 dies’ naix en el si de la convocatòria ‘Trajectòries’ amb què el Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana reconeix públicament la carrera d’artistes al territori valencià dins el context de l’art estatal contemporani. En un primer instant la naturalesa de la mostra ens fa pensar que ens trobem davant una retrospectiva a l’ús d’un artista de consolidat prestigi i en plena maduresa creativa. Tanmateix els seus comissaris, Nacho París i Laura Vallés Vílchez, s’esforcen en matisar que la seua tasca no s’ha regit per les pautes cronològiques de tota antologia, i si en detectar les constants en l’obra de Mensua i ordenar-les en funció dels diferents espais de la sala on s’exhibeix. Un precepte original, a la vegada que rigorós, que regeix la disposició museogràfica de la mostra conformada per 80 obres i l’ingent quantitat de quasi 600 peces.

15.6000 dies, de Xisco Mensua
Comissariada per Nacho París i Laura Vallés Vílchez
Centre del Carme Cultura Contemporània
Fins a l’1 de setembre

Xisco Mensua aborda a partir del fet artístic la representació del món. És molt probable que la solemnitat d’aquesta afirmació produeisca certa inquietud en el lector-visitant. Però lluny de convertir-se aquest sentiment en rebuig s’espera que derive en curiositat per conèixer la gesta d’un artista dedicat a pensar el temps, la imatge, la memòria o el fet artístic, entre moltes altres preocupacions. ’15.600 dies’ ens situa davant una visió de conjunt de la pràctica artística del barceloní entesa com la suma de mirades concretes sorgides de la cita, la fragmentació, el muntatge o la serialització al llarg dels anys.

De l’apropament a l’obra de Mensua s’extrauen una sèrie d’aspectes formals que necessàriament contribueixen a la seua identificació. El primer d’ells és el treball de l’oli sobre llenç esdevenint, generalment, en composicions bicolor de blanc i negre que doten les obres d’un sentit documental del que l’artista és l’autor, i els comissaris i després els espectadors els constructors de mirades, enteses com interpretacions.

En segon lloc, la repetida crida a teòrics, filòsofs i en definitiva pensadors del seu temps com Benjamin, Deleuze, Hölderin o Bataille, fonamenten el pensament de Mensua, erigint-se d’alguna manera en continuador dels relats encetats per aquestos en torn a la teoria de la imatge, els processos de coneixement o la constitució de les societats contemporànies. Apel·lacions plasmades mitjançant la reproducció de textos, o la confrontació i conjugació d’aquestos amb imatges.

En cap moment l’artista amaga els ciments metarreferencials de la seua pràctica creativa, així ho demostra a ‘Common’, 2015, sort de reunió de les personalitats més destacades del món de les lletres, l’art i la cultura en general, entre les que es troben L. Carroll, Carlos Barral o Andy Warhol. Aquest políptic revela els gusts personals de l’artista com també ocorre a ‘Carta de colores’, 2017, dedicada al cinema i la literatura, especialment. I és que Mensua entén que “El arte no es algo que haga una sola persona, sinó un proceso puesto en movimiento por muchos”.

I en tercer lloc el format del políptic, entès com un poema visual que permet a l’artista construir el seu relat sobre memòria històrica a ‘Colliure-Portbou’, 2016 o sobre el concepte de l’aprenentatge a ‘Informe per a una acadèmia’, 2008. Trobem la màxima expressió del format del políptic a la sala ‘Històries d’art i poesia’ on s’exposen setze sèries amb més de 200 tintes sobre paper recopilades per a l’ocasió en el volum del mateix nom. Una ferramenta que materialitza la voluntat del duet comissari per facilitar de totes les maneres possibles el trajecte per l’obra de Mensua, un periple per al que faciliten un full de sala -plànol amb anotacions per a ser desplegat, mena de brúixola per a endinsar-se en l’univers que Mensua ha construït aprehenent el temps com espai per pensar la història, la cultura i la vida en sí mateix.