Exposicions

XXII Biennal d’art contemporani català 2020. Quatre dècades de prolífica creativitat

22 Biennal d’Art Català Contemporani
Comissariada per Josep Canals i supervisada per Ricard Planas
Artistes participants: Sergi Barnils, Tom Carr, Lourdes Fisa, Joanpere Massana, Roser Oduber, Yurian Quintanas, Ignasi Aballí, Perejaume, Xavier Escribà, Enric Ansesa, Joan Fontcuberta i Lúa Coderch
Espai Isern Dalmau. Fundació Lluís Corominas. Barcelona
Fins al 15 de juny 2021

Orígens de la Biennal d’Art Contemporani català

L’any 1973 va iniciar el seu recorregut expositiu la Galeria d’Art del Vallès a Sant Cugat gràcies a Josep Canals. Va tenir dues etapes, una de 1973 a 1977 i una altra de 1983 a 1986. El mateix any es va obrir una nova galeria amb el nom de Canals, sent el seu propietari i director el mateix Josep Canals. Coincidint amb el final de la primera etapa de la Galeria d’Art del Vallès, es va inaugurar el 1977 la 1a Biennal Mostra d’Art Contemporani Català.

Aquesta mostra va donar un gran impuls a la difusió de l’art jove català, que de manera quasi ininterrompuda -la segona edició no es va celebrar fins al 1982- ha arribat fins als nostres dies, celebrant ja vint-i-dues edicions. Patint la problemàtica de la pandèmia, s’ha pogut desenvolupar amb normalitat i de manera presencial a l’Espai Isern Dalmau  de la Fundació Lluís Coromina de Barcelona, i posteriorment es podrà contemplar a Sant Cugat.

El motiu principal de la creació de la Biennal va ser a conseqüència del Congrés de Cultura Catalana que es va dur a terme el 1977. Va ser un moment de compromís social, cultural i polític, que marcava l’inici de la democràcia. Aquest esdeveniment va ser essencial per la recuperació de la cultura catalana. A la primera edició només van participar-hi artistes locals, professionals i aficionats, ja que la seva funció era la d’oferir diferents propostes creatives tenint, com a punt de referència, els artistes de la vila.

Joan Fontcuberta. Empremtes i temps. 2021. Vídeo

La XXII edició de la Biennal d’Art Contemporani Català

L’edició d’enguany és completament diferent de les anteriors, ja que no hi ha hagut convocatòria pública, sinó que es tracta d’un resum de les Biennals realitzades fins a l’actualitat. Per tant, és una edició especial en què s’ha seleccionat un grup d’artistes que representen el conjunt dels 591 autors que hi  han participat en aquestes quatre dècades. La curadoria ha anat a càrrec de Josep Canals i com a supervisor l’editor i crític d’art de Bonart, Ricard Planas. Les obres pertanyen al fons de la galeria Canals, Bonart Cultural i les fundacions Lluís Coromina i Vila Casas, així com dels mateixos artistes participants.

A l’Espai Isern Dalmau es mostren les obres de 12 artistes: Ignasi Aballí, Enric Ansesa, Sergi Barnils, Tom Carr, Lúa Coderch, Xavier Escribà, Lourdes Fisa, Joanpere Massana, Roser Oduber, Yurian Quintanas, Perejaume i Joan Fontcuberta. Segons els comissaris, s’han elegit obres  “que s’interrelacionen entre elles amb temes com la natura i la mateixa reflexió sobre el fet artístic”. Entre elles es presenta el vídeo Empremtes i temps  (2021) de Fontcuberta en el que apareixen els 591 autors que hi han  participat en algun moment o altre i que es pot veure en dues pantalles gegants. Per a Fontcuberta aquest homenatge és una obra “de reciclatge crític […]. Són les empremtes erosionades pel temps, i per tant un motiu per dilucidar qüestions de reconeixement i memòria”. A l’exposició que es farà més endavant a Sant Cugat, s’hi inclouran altres artistes,  com Carmen Anzano, Martín Carral, Pep Codó, Neus Colet, Carles Delclaux i Maria Fabre.

Tom Carr. Fragment d’una Kuntskammer. 2020. Pintura sobre tela

Al mig de la sala s’exhibeix l’obra Aigua (2019) de l’artista multidisciplinar Lourdes Fisa. Es tracta d’una pintura sobre fibra de vidre  penjada com si fos una banderola, que permet la visualització per les dues cares. Per a Fisa l’aigua és un tema recurrent –recordo les dues exposicions fetes a Lisboa aquests darrers anys, concretament al Museu da Agua i al Teatro Romano, respectivament,  on també hi havia obres penjades des del sostre. L’aigua tant es pot relacionar amb el Mediterrani com amb els aqüeductes que la fan circular pels diferents indrets de la ciutat.

Xavier Escriba. Ange nº 24 (VIOLET). 2019. Acrílic sobre tela

La peça més antiga és l’oli sobre tela El mirall negre (1978) de l’artista i poeta conceptual Perejaume. En ella destaca al mig de la composició una au blanca que sembla venir cap a nosaltres, mentre una pluja de llumins il·lumina el cel negre.  Aquest contrast cromàtic produeix en l’espectador una certa sensació de misteri que fa reflexionar. De 1989 es mostra Contenidor de ferro i carbó d’Ignasi Aballí, on empra pols de carbó i ferro sobre tela. L’obra consta de dues parts;  en la primera hi ha el carbó i en la segona un petit contenidor oxidat de color marró. Sembla una contradicció que el continent sigui més gran que el contenidor que l’acull.  Per a ell, tant el concepte d’espai com el de buit, o el de  l’absència,  són essencials en el seu esdevenir creatiu.

Lourdes Fisa. Aigua. 2019. Pintura sobre fibra de vidre 3-Ignasi Aballí. Contenidor de ferro i carbó. 1989. Pols de carbó i

Sergi Barnils  presenta l’obra I déu va fer aquest firmament (2020), realitzada en tècnica mixta. És d’un acusat minimalisme on apareixen un nombre il·limitat de línies entrellaçades que flueixen lliurement per l’espai. El seu treball té un fort component espiritual expressat des de l’abstracció més profunda. L’artista està realitzant actualment una exposició individual a la galeria Canals.

L’artista lleidatà Joanpere Massana, a través de la peça Cent íkars pujant (Sèrie El llibre dels silencis…i dels sorolls) (2020), ens permet contemplar una sèrie d’elements matèrics que podrien representar uns diminuts cràters  pintats  en diferents colors que descansen damunt una sanefa, encara que també cap la possibilitat que es tracti dels ícars, aquests personatges que es llancen de manera agosarada des del cel. La seva és una obra plenament poètica i vital.

-Ignasi Aballí. Contenidor de ferro i carbó. 1989.

El gironí Enric Ansesa amb Old Memory II (1997), dins d’un minimalisme molt accentuat, ofereix una amalgama de línies horitzontals inserides en un cercle que no les deixa escapolir com si estiguessin en moviment. Aquesta composició constructivista i monocroma, en què el negre  i el gris són els protagonistes, és d’una sensibilitat estètica extrema.

L’artista visual holandès criat a Banyoles  Yurian Quintana mostra el díptic Silent Rooms (2018). Són dues fotografies digitals impreses sobre paper artesanal Aquari, on es veuen unes imatges que giren entorn del surrealisme i el dadaisme, ja que evoquen peces d’un trencaclosques, com per exemple algunes creacions de Jean Arp, però en canvi Quintana inclou unes cigarretes enceses enmig d’aquestes formes ameboides. En l’altra fotografia aquests elements conviuen amb uns ous col·locats en un plat en forma de barret, que potser és un gest de complicitat amb el treball de l’artista conceptual Joan Brossa.  Tant en un cas com en l’altre, el contrast cromàtic entre el blanc i el negre permet endinsar-se en la idea de dualitat.

La jove catalana d’origen peruà Lúa Coderch, que recentment ha exposat a Domus Artium de Salamanca, sol treballar preferentment el vídeo, la instal·lació i la performance. Aquí mostra el vídeo digital  Night in a Remote Cabin Lit by a Kerosene Lamp (2015), on col·laboren diverses persones. De Xavier Escribà hi ha l’acrílic Ange nº 2 (VIOLET) (2019), que es troba penjat a la paret, encara que més aviat podria estar exposat en una peanya, ja que es tracta d’una peça tridimensional realitzada a força de superposar diverses capes de pintura damunt la tela. Amb motiu de la mostra que està  fent a la Fundació Valvi de Girona, assenyala que “el gruix de la pintura explica la memòria del procés. Hi ha més presència de la pintura, la qual esdevé una pell”.  Es dóna la particularitat que les obres d’aquesta sèrie les llançava a l’aire fins que s’estavellaven a terra, tot adquirint el format desitjat.

Rosa Oduber. Mineral i roca temps i silenci. 2020. Tècnica mixta sobre fusta

De Tom Carr els comissaris han elegit Fragment d’un Kuntskammer (2020),  que representa un marc buit on l’obra és la mateixa paret blanca. A finals de l’any passat va exposar al Museu d’Art Modern de Tarragona, on hi havia algunes peces d’aquesta sèrie, en què es mostraven cercles buits  on la llum i l’ombra eren els protagonistes. Ell mateix afirma que “a més de la llum, allò efímer, precari i l’espai i el temps estan presents en la meva obra”. L’obra Mineral i roca temps i silenci (2020) de Roser Oduber plasma fidelment la sobrietat de les seves propostes plàstiques, acusadament monocromes, on les gammes neutres sobresurten en tota la seva immensitat damunt la tela.

Llicenciat en Geografia i Història, especialitzat en Història de l’art, per la Universitat de Barcelona (1985). Màster de Museologia i Gestió de Patrimoni (1998). Diplomat en Taxació, Catalogació i Expertització d’obres d’art, per l’Escuela Superior de Anticuarios (2006). Membre de l’ACCA, AICA i ICOM. Cap de secció d’art de Las nueve musas (Madrid), crític de Arteporexcelencias (La Habana), Bonart (Girona), L’Independent de Gràcia (Barcelona, Butlletí Soc. Cat. d’arqueologia (Barcelona) i El temps de les arts (València).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close