Arts visuals

Yago Hortal: “La meva pintura parla sobre ella mateixa”

Ens reunim amb Yago Hortal (Barcelona, 1983) just el dia i l’hora en què Can Framis de la Fundació Vila Casas obre les portes al públic de la seva primera exposició institucional del pintor a la seva ciutat natal.

I és cert que és dia de portes obertes però hi ha força públic que espera per entrar i ser els primers visitants de l’exposició. Una tendència que no s’ha aturat perquè només en el seu primer cap de setmana la mostra ha tingut 640 visitants, que és una xifra molt notable per a un espai com la sala d’exposicions temporals de Can Framis i en plena pandèmia. I és que la pintura abstracta i colorista d’aquest artista, des del principi de la seva carrera, ha gaudit sempre d’una gran acollida. Són 14 anys de trajectòria d’un artista fidel a la disciplina pictòrica, que ara es repassa per primer cop en aquesta mostra titulada Allò era abans, això és ara, parafrasejant el títol d’una obra d’Ed Ruscha. L’estructura cronològica de l’exposició posa èmfasi en els diversos tallers on ha treballat Hortal al llarg d’aquests anys a Barcelona, Portugal i Berlín. L’ha comissariat Enric Juncosa i es podrà veure fins al 30 de maig.

Yago Hortal: SP37 (2013).

A Barcelona la seva obra s’ha vist regularment a la galeria Senda des del 2008 però ara és el primer cop que es reuneixen una trentena de pintures en un espai institucional. Quina sensació té?

No és ben bé el primer cop que faig una exposició institucional perquè el 2012 hi va haver una al Casal Solleric de Palma de Mallorca, però el que sí és veritat és que mai havia vist reunides obres de totes les etapes de la meva carrera. Li diuen retrospectiva però em fa una mica de vertigen la paraula perquè trobo que es correspon més per a artistes amb una trajectòria més llarga, més grans. No estic massa d’acord amb aquesta definició. Vaig tenir la sort de començar a treballar quan encara estava a la facultat i des d’aleshores no he parat d’exposar tant aquí com a fora perquè vaig fer la primera exposició individual el 2008 a l’antic Espai 2NOU2 de la galeria Senda. I ara estic molt content d’aquesta exposició i de que estigui tan a prop del meu darrer estudi, al carrer Zamora del Poblenou. Però la veritat és que se’m fa força estrany retrobar-me amb pintures que feia 15 anys que no veia perquè a la mostra s’han inclòs obres que es van vendre a col·leccionistes privats i que ara ha prestat les peces.

Yago Hortal: SP133_(2016).

Vostè va apostar per la pintura des dels inicis, quan molts companys de la seva generació s’han dedicat a d’altres disciplines i maneres d’apropar-se a l’art molt diferent a l’ofici de pintor tradicional. Ho ha tingut clar sempre?

És que no m’he plantejat mai fer una altra cosa que pintar. Mai he tingut dubtes sobre això. La pintura és natural per mi. És una feina dura, de tota manera, i molt solitària però ni que m’haguessin insistit de fer una altra cosa… Soc pintor.

El que crida més l’atenció de la seva obra, en una primera lectura i a primera vista, és la força del color, amb un ús de colors poc convencional, sobretot si tenim en compte la tradició de la pintura d’aquí. No ha tingut mai cap mania en utilitzar colors fluorescents, per exemple. És la seva obra una investigació sobre el color?

En certa manera, sí. He investigat sobre el color però no d’una manera conscient i sistemàtica. És una recerca que s’ha anat produint treballant, les barreges, els canvis en els fons, la manera com conviuen. A les primeres obres de l’exposició, els gestos de color estan sobre un fons blanc però més endavant vaig anar experimentant amb fons de color amb gradacions molt subtils i també amb el color fora del llenç central, en llistons pintats que el delimiten. Però és cert que no he tinc complexos amb el color, ni amb que hagi punts estridents. Poc a poc, però, el color s’ha anat delimitant i en algunes de les meves darreres obres només apareixen dos colors.

I després tenim la gestualitat, el moviment, i fins i tot en algunes obres la mateixa pinzellada i gruix de pintura esdevenint una peça en ella mateixa, com a tema de la pintura.

Sí, la meva és un pintura que parla sobre ella mateixa. S’ha parlat de si entronca amb el que feien els expressionistes abstractes americans però jo em sento més a prop del minimalisme. En certa manera, els meus quadres treballen sobre la pròpia aplicació de la pintura.

Yago Hortal: SP161 (2017).

La tradició pictòrica li pesa molt?

No massa, la veritat. Quan era estudiant era molt fan de Caravaggio, dels seus vermells, sobretot, però no soc molt d’influències. M’interessen molt, com deia, molts artistes a partir dels anys 50 i els minimalistes.

Moltes de les seves pintures tenen un resultat, diguem-ne, exuberant. En canvi, s’inspira en “el menys és més” del minimalisme.

Sí, m’interessa com anar reduint al màxim la pintura. La pinzellada, condensada al màxim possible. Encara que no ho sembli, moltes d’aquestes pintures estan formades per una sola pinzellada, és un únic gest. A la darrera sala de l’exposició, on s’apleguen la majoria d’obres realitzades el 2020, hi ha obres, com la titulada Z5, és a dir la cinquena obra feta a l’estudi del carrer Zamora, que és una sola pinzellada taronja sobre un fons blau. Per mi la pinzellada és un resum del dibuix.

Quin paper té l’atzar a la seva obra?

L’atzar és molt important i, evidentment, és un factor crucial a la meva pintura. Ara bé, fa poc vaig sentir que l’atzar no és tant atzar, de fet. Que tot el que diem atzar ho acabem provocant nosaltres en més o menys mesura. Un cop domines una tècnica i tens clares unes intencions a l’hora d’enfrontar-te a la tela, no sé fins a quin punt l’atzar és preponderant. Evidentment que hi és present, no nego que existeixi i que me n’aprofiti sovint però crec que l’atzar està limitat pel control.

Fins a quin punt la seva pintura és autobiogràfica o reflex del seu estat d’ànim?

És reflex del meu estat d’ànim però també a l’inrevés. Sovint la pintura acaba transformant el meu estat d’ànim. Sovint arribo a l’estudi, de mal humor o trist i al final del dia puc sortir d’allà feliç pel que he aconseguit però també a l’inrevés. L’interessant per mi, però, és el fet d’enfrontar-se a l’equívoc i ara soc molt més benvolent amb això. Estic en el procés d’acceptació de l’equívoc. Em fascina que la pintura resultant estigui entre el que penso i que el quadre vol.

Yago Hortal: SP246 (2019).

Potser és el que més pot sorprendre d’aquesta exposició és un pas endavant en la seva obra que es percep a la darrera sala de l’exposició, on es concentren les obres del 2020, molt més fosques, on els colors fluor han desaparegut del tot. Menys, diguem-ne, a l’estil Yago Hortal.

És un canvi, sí. Va començar quan encara estava al meu estudi anterior i en certa manera hi ha un cert regust de la pintura de Motherwell i Campano. El gest és important però és menys preciosista que la meva obra habitual, no crida tant l’atenció potser. La gent veu sempre la meva obra com una cosa agradable, bonica, segurament pels colors, però aquestes noves obres no estan tan allunyades de les de sempre, en el fons.

Aquesta foscor té a veure amb el confinament?

És evident que tot afecta però no ben bé en aquest cas. El confinament no m’ha canviat gaire perquè la feina a l’estudi és la mateixa que tenia abans. Segurament aquesta situació sí que ens dona a tots més temps per reflexionar. Però l’altre dia llegia unes declaracions del Miquel Barceló que deien que els pintors sempre vivim confinats, de fet. No he parat de treballar, com abans de la pandèmia, però la diferència és que potser veig les coses amb més perspectiva.

És evident, veient l’èxit de visitants d’aquesta exposició, que la seva obra connecta amb el públic.

Sí, i em sento molt afalagat però darrerament també he advertit que hi ha gent copiant i imitant la meva obra, apropiant-se de la mateixa tècnica. Hi ha 4 ó 5 casos molt descarats i hi ha quadres “meus” per aquests mons que són d’altres autors. Fins i tot algun youtuber explica com pintar “un Yago Hortal”. Entenc que si et copien és perquè alguna cosa fas bé però dol.

El 2014 ja va demandar una firma de moda per copiar exactament obres seves. És el preu que paga per l’èxit?

Sí, en aquell cas era un plagi exacte. Però el que està passant ara són persones que fan obres molt semblants a les meves.

Després d’aquesta exposició, què vindrà?

Exposaré a la galeria Senda al setembre i a Salzburg a l’octubre. També s’està preparant un llibre monogràfic sobre la meva obra.

Montse Frisach

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close