Exposicions

Yan-Pei Ming, a l’ombra de Courbet

París celebra el Bicentenari de Gustave Courbet

És innegable que el realisme de Gustave Courbet  (18919-1877) ha estat un dels fonaments de la modernitat pictòrica del segle XX. Trastoca el concepte de Venus  i d’Odalisques que la iconografia del Renaixement i el barroc havien imposat, supera el  nu del Déjeuner sur l’herbe (1863) de Manet per crear un erotisme de la carn, un exhibicionisme del nu femení corpori, que culmina en les pintures eròtiques com La femme au perroquet (1866), Le sommeil (1866), amb una parella lèsbica, o pintures “vaginals” com  L’origine du monde (1866), un tors femení en escorç inclinat amb les cames obertes i exhibint impúdicament el sexe. Una pintura clau  en la inspiració del dispositiu Étant donnés (1946-1966) de Marcel Duchamp, qui rellegí aquest autor en diversos gravats de la sèrie Morceax choisis d’ après Courbet (1968).

Yan-Pei Ming / Courbet. Corps-à-corps
Petit Palais, París
Fins al 19 de gener de 2020

La gosadia i l’ inconformisme de Courbet s’imposa en el seu quefer pictòric, titllat de “realisme” perquè combat l’idealisme i els conformismes morals, polítics o estètics. Per celebrar aquest combat de Courbet contra la cursileria romàntica, s’ha encarregat una contraproposta al pintor d’origen xinès Yan-Pei Ming (Shanghai, 1960) que amb vint anys aterrà a França, la mateixa edat que tenia Courbet quan va abandonar la seva estimada terra de France-Comte, un pintor que no renúncia a les seves arrels.  Ming va tenir de mestre a Dijon l’artista català Jaume Xifra, de qui seguí sempre els consells i amb qui l’uní una gran amistat fins la seva mort el 2014.   L’exposició s’ha titulat Yan-Pei Ming / Courbet. Corps-à-corps, per indicar aquest combat de dos artistes en la distància del temps.

Imatge de sala de l’exposició Yan-Pei Ming / Courbet. Corps-à-corps al Petit Palais de París. Foto: P. Parcerisas.

Ming, pintor hàbil en el retrat de grans formats, sovint en blanc i negre, confronta el retrat de Courbet i el seu propi a l’edat de 58 anys en dues grana teles que s’enfronten en una sala del Petit Palais. Les pintures de Yan-Pei Ming recreen gairebé els mateixos temes de Courbet a la manera de Ming i es barregen amb les de Courbet a les parets. En blanc i negre, amb pinzellada ampla i grassa es diferencien de Courbet, però evoquen un passat, una memòria. Si  Courbet pinta el pare, Ming pinta el seu avi, si Courbet pinta la mare, Ming posa al costat el retrat en blanc i negre de la seva mare.  Els tigres, els cocodrils i els llops de Ming en blanc i negre es combinen amb els prats amb vaques i altres quadres d’animals pintats per Courbet.

Yan-Pei Ming s’apropa a l’humanisme de Courbet  confrontant amb ell la seva pròpia biografia, els seus arrels xinesos, la seva família, deixant al descobert part de la seva intimitat i alhora es valora com a pintor que ja té una edat de maduresa i una trajectòria que li marca un punt d’inflexió cap a la vellesa. Ming no vol competir amb el color de Courbet. Per això el blanc i negre és l’escut perfecte per evocar la memòria, un passat que se celebra per assenyalar el  bicentenari d’un pintor que segueix vigent i captant l’atenció de la modernitat.

Imatge de sala de l’exposició Yan-Pei Ming / Courbet. Corps-à-corps al Petit Palais de París. Foto: P. Parcerisas.

Amb humilitat, Ming es disposa a trencar la seva gran habilitat realista amb pinzellades inconnexes, llargues i grasses, que pentina gairebé amb desdeny per construir una mena d'”alter ego” de Courbet a l’ombra.  Acostumat als grans formats, les parets del Petit Palais de gran altura són el suport perfecte per construir aquest diàleg Courbet-Ming, que il·lustra dos episodis de la modernitat a dos-cents anys de distància i posa de relleu la intemporalitat i vigència d’un pintor que pot ser rellegit avui per les generacions del segle XXI.

Per encàrrec del Museu d’ Ornans, Yan-Pei Ming ha tingut el privilegi de treballar durant la primavera del 2019 al taller del mateix Courbet, que generà un dels temes més coneguts de Courbet: L’Atelier du peintre (1855), actualment al Musée d’Orsay de París, un quadre enigmàtic i de complexa interpretació, el títol complet del qual és: El taller del pintor: al·legoria real que resumeix una fase de set anys de la meva vida artística (i moral), una obra que va ser refusada a l’Exposició Universal de 1885 i la mostrà  a la seva exposició personal al Pavelló del Realisme on tingué el suport de Delacroix.

Sobre el llenç desfila la societat de l’època, persones influents en la seva carrera artística, però també altres que mostren els diferents nivells de la societat. Tothom volia ser retratat per Courbet i en aquest sentit, el retrat social del taller podria ser interpretat com una crítica social, on a la dreta hi ha els que l’aprecien i estimen l’art i, a l’esquerra, com ha deixat escrit ell mateix,  “l’altre món, la vida quotidiana, el poble, la misèria, la riquesa, la pobresa, els explotadors i els explotats, la gent que viu de la mort”. El pintor pinta assegut un paisatge sobre un cavallet que mostra una cascada i un petit molí.   L’enigma és la dama nua que l’acompanya, cobrint-se en part amb un llençol, que sembla la continuació  de la cascada,  i a la seva  esquerra, un pastoret. En aquest quadre hi esmerçà deu anys de la seva vida i és un compendi dels gèneres de la pintura:  retrat, natura morta i paisatge.

Ming ha tingut el goig de treballar en un espai tan emblemàtic com aquest taller en el què Courbet va pintar una mena de Judici Final tot fent un retrat realista a la societat del seu temps. L’artista ha trobat la distància correcta amb aquest gegant de la pintura del segle XIX que encara mereix ser rellegit en la contemporaneïtat.

Pilar Parcerisas

Crítica d'art i curadora d'exposicions independent. Doctora en Història de l'Art i llicenciada en Ciències de la Informació. Membre fundadora del diari Regió 7. Ha comissariat més de cinquanta exposicions, entre elles: Idees i Actituds. Entorn de l'art conceptual a Catalunya, 1964-1980 (1992), Dalí. Afinitats Electives (2004), Man Ray, llums i somnis (2008), Vienna Actionism (2008), Il·luminacions. Catalunya visionària (2009), Dalí, Duchamp,Man Ray. A Chess game (2014-2916), Joan Ponç. Diàbolo (2017-2018), Adolf Loos. Private spaces (2018). Ha publicat Art & Co. La màquina de l'art (2003), Barcelona Art-Zona (2007) Conceptualismo(s). Poético, políticos y periféricos. En torno al arte conceptual en España, 1964-1980 (2007) i Duchamp en España (2009). Crítica d'art del diari Avui i Elpuntavui (1982-2017). Ha escrit guions per al cinema, entre ells destaca el llarg L’última frontera (1992). Ha estat presidenta de l’Associació Catalana de Crítics d’Art i membre del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts.
Pilar Parcerisas

Pilar Parcerisas: darrers articles (Veure-ho tot )

Articles relacionats amb Paris

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca