General
DIDÀCTICA DEL PENSAMENT

Zenit

La Gran Exposició de Londres del 1851 ha arribat a ser àmpliament vista com el zenit de la cultura occidental. Gran Bretanya era l’imperi més gran del món, tenia una democràcia parlamentària moderna, sobresortia en exploració, arts liberals, indústria i comerç, i no tenia una disputa seriosa amb cap altra potència important. L’exposició va presentar els resultats més audaços i avançats en tecnologia, ciència, producció en massa i confort humà. La interacció amb la natura, com en la vegetació del Hyde Park i els hàbitats humans, com en l’enorme Palau de Vidre que contenia grans arbres del parc sense molestar-los, va ser també un monument a l’humanisme modern; esforç humà conquistant la natura sense altre propòsit que enlairar el poder del seu esperit. La Gran Exposició va ser, en última instància, una celebració de l’home en la seva més alta noblesa, el principal agent de Déu a La Gran Obra; fer del món un nou Jardí de l’Edèn. El paradís es va recuperar.

Amb això, The Great Exhibition també va mostrar l’excel·lència de la cultura occidental i el seu lloc legítim en la història. Mostrava físicament el que es canta al Messies de Händel: Bona voluntat per a tots els homes. El 1851 aquesta cultura estava en el seu apogeu. On i com va començar? Conté una bogeria inherent? Per què i quan morirà? Ja està morta però no ho sap? S’ha trencat la seva columna vertebral? Hi ha una altra cultura en procés de prendre el seu lloc?

Entrada del Crystal Palace en un gravat antic del segle XIX.
Entrada del Crystal Palace en un gravat antic del segle XIX.

Avui, la paraula “cultura” és opaca i inflada. Sovint sona a quelcom negatiu. La majoria de nosaltres coneix el breu comentari atribuït a Joseph Goebbels, llançat originalment en una obra teatral alemanya: “Quan sento la paraula ‘cultura’ instintivament agafo la meva pistola”. La procedència d’aquesta noció val un llibre en si mateix, però fem una breu recapitulació de l’etimologia de la paraula. Va començar amb Ciceró usant un terme agrari (conrear la terra) com una metàfora per ennoblir la regió més alta de l’ànima i, amb això, dur a l’ésser humà a la realització del seu potencial. A l’igual que moltes de les paraules antigues, no va començar com un substantiu sinó com un verb que es dirigia a l’adverbi-adjectiu (conreat).

En l’època romana, aquest era un treball sobre la pròpia persona, presentat com a pràctica de les set arts liberals: astronomia, gramàtica (lectura / escriptura), retòrica (parlar bé), dialèctica (discussió i argument), música, aritmètica i geometria. Avui, seria considerat en el marc d’una educació general, com en els currículums de les escoles públiques.

Cornelis van Haarlem, Adam i Eva, expulsats del Paradís. Wikipèdia/Domini públic.

La religió Abrahàmica ho engolí, principalment a través del drama conegut com La caiguda de l’home, on els primers humans acaben exiliats del Jardí de l’Edèn. Les oracions del Gènesi “la terra serà maleïda per culpa teva”, “la terra et produirà cards i espines”, “et guanyaràs el pa amb la suor del teu front” va introduir el cultiu del camp com un càstig; temps després en  versió jueva, seria “fins que Déu us perdoni”. A partir d’això, la noció de treball humà es va expandir a les visions de Sant Agustí i Tomàs de Kempis: a través de la imitació de Crist, la terra es va convertir en un temple digne del Senyor i es preparà un nou jardí: La Ciutat de Déu, en el que Ell es delectaria i on acceptaria els humans novament sota la seva presència lluminosa.

Amb això com a referència, es podria dir que crear i practicar la cultura era fer l’Obra de Déu fins a la Gran Exposició de Londres de 1851. No obstant això, ja hi havia núvols foscos a l’horitzó. Només dos anys després, la Gran Bretanya i la França es van trobar portant a terme una guerra de poder amb la Rússia imperial a la península de Crimea. Entre 1866 i 1871, els estats alemanys es van unificar en un Imperi Alemany, desaprofitant França – recordem el setge de París pel Regne de Prússia (1870-71) amb la caiguda del II Imperi Francès i la proclamació del II Imperi Alemany –  i convertint-se cada vegada més en un cucut al niu europeu. Una guerra europea a gran escala finalment va esclatar el 1914, fins esdevenir un assumpte global que inclogué els Estats Units. Com que no es va completar adequadament, una segona guerra va seguir en 1939, deixant-nos amb la bomba atòmica i la consegüent situació de dissuasió nuclear.

Com va afectar aquesta esllavissada de rocs a la cultura occidental?

Traducció: Pilar Parcerisas

*Aquest article és un capítol de La columna vertebral de la cultura occidental, traducció del llibre de Carlos Wiggen The Spine of Western Cutlure (2017).

Carlos Wiggen

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close