Hi ha indrets que, per la seva potència natural (paisatge, geografia, arquitectura, llum, atmosfera), atreuen artistes per viure-hi i treballar, i que, d’una manera o altra, condicionen la seva obra. Un d’aquests llocs és Cadaqués.
És ben conegut com va tenir una influència cabdal en l’obra de Salvador Dalí, el qual deia que no es pot entendre la seva pintura sense conèixer Portlligat (la tranquil·la badia a tocar de Cadaqués). El poble empordanès compta amb una llarga tradició d’artistes que hi han passat temporades més o menys llargues i més o menys productives. Des dels pintors de cavallet de finals del XIX i principis del XX com Eliseu Meifrèn, Rafael Llimona i Ramon Casas, els cubistes Pablo Picasso i André Derain, i més tard, de la mà de Dalí, els surrealistes René Magritte, Paul Éluard, Max Ernst. Posteriorment, entre els anys cinquanta i setanta del segle XX, Cadaqués atragué artistes de primer nivell internacional com Duchamp, Man Ray, Hamilton, Roth, Cage… i de nacionals com Corberó, Rafols Casamada, Tharrats, entre d’altres. Tots ells han forjat la merescuda fama de Cadaqués com a poble d’artistes.
Un altre cas similarment paradigmàtic, però menys conegut, és el de la localitat americana d’East Hampton. Aquest poble està situat en l’allargada illa —de més de 160 km de longitud— de Long Island, just davant de Manhattan. En la seva part més occidental es troben els barris de Brooklyn i Queens, de la ciutat de Nova York; mentre que en la part més oriental de l’illa és on està situada la petita població d’East Hampton, que, en els anys quaranta, era un indret natural amb l’omnipresència del potent oceà Atlàntic, llargues platges verges, econòmic —el turisme encara no hi havia arribat— i lluny dels excessos de Nova York.
Aquí hi van viure i treballar a partir del final de la Segona Guerra Mundial els surrealistes europeus que fugiren d’aquella guerra: Max Ernst i André Breton i dos dels membres més importants de l’expressionisme abstracte: Jackson Pollock i Robert Motherwell.
El primer dels pintors americans a establir-se a East Hampton va ser Jackson Pollock el 1945, seguit per Motherwell el 1947.
“És aquest el pintor més gran dels Estats Units?”
La revista conservadora Life amb aquest títol publicava el 1949 un article sobre Jackson Pollock (1912-1956). En aquell moment, aquesta revista era la més venuda als Estats Units amb uns cinc milions de lectors setmanals. Life va dedicar l’article a qui era un dels artistes més controvertits del moment en ple debat sobre el paper de l’art contemporani en aquell país. L’article el va acompanyar una sèrie de fotografies de Pollock al seu estudi, realitzades per Arnold Newman i Martha Holmes. Van ser la potència d’aquestes fotografies les que van empènyer la revista a tirar endavant amb l’article davant els dubtes del seu editor. Les fotografies mostraven Pollock pintant d’una manera mai vista fins al moment. Una tela de grans dimensions i sense bastidor estava estesa a terra i no vertical sobre un cavallet. L’artista feia voltes al voltant de la tela, quasi com un ballarí, mentre deixava caure pintura amb el pinzell sense mai tocar el quadre. L’article amb les fotografies van ser el detonant de la fama de Pollock, després d’haver passat per moltes crisis artístiques que l’abocarien a un alcoholisme extrem. Juntament amb la “coreografia” de Pollock, l’altre protagonista de les fotografies era l’estudi i en segon terme la casa de l’artista a East Hampton.
Quatre anys abans de l’article de Life, el 1945 Pollock contragué matrimoni amb Lee Krasner (1908-1984), també pintora, i els va apadrinar la col·leccionista i galerista Peggy Guggenheim. La parella d’artistes adquiriren a East Hampton, davant de la sorpresa dels seus col·legues, una granja i un graner del 1879, tots dos edificis de fusta. Van començar a viure en aquesta nova casa uns anys de calma i felicitat durant els quals Krasner aconseguí que Pollock s’allunyés de l’alcohol.
La casa no tenia d’aigua corrent ni calefacció, i ni tan sols tenia bany. Era una humil granja americana sense cap pretensió, mancada de les comoditats bàsiques que demanem a l’arquitectura. Tanmateix allunyava el matrimoni d’artistes del soroll, de les interferències i distraccions —a vegades supèrflues— de la gran ciutat. En aquell indret aïllat, en un entorn natural i a tocar del mar, Pollock i Krasner buscaven l’essencialitat en la vida i en l’art, igual que van fer la parella Gala i Dalí a Portlligat als anys trenta, quan van reformar una sèrie de petites i senzilles construccions destinades a guardar els estris de la pesca dels pescadors de la zona. Escriuria magníficament el mateix Dalí:
“Va ser allà on vaig aprendre a empobrir-me, a llimar el pensament per tal que adquirís l’eficiència d’una destral, on la sang tenia sabor a sang i la mel sabor de mel. Una vida que era dura sense metàfora ni vi, una vida amb la llum de l’eternitat. Les elucubracions de París, les llums de la ciutat i les joies de la Rue de Paix, no podrien resistir aquesta altra llum, total, centenària, pobre, serena i intrèpida com el front concís de Minerva”
A pocs metres de la granja dels Pollock hi havia un modest graner amb un petit afegitó que era el magatzem dels estris de la pesca dels antics propietaris que vivien dels recursos de la terra i el mar. Pollock hi situà allà el seu estudi, ja que el petit edifici era ideal per les seves dimensions i perquè tenia un gran finestral per on entrava molta llum natural. L’estudi tampoc disposava d’instal·lació elèctrica, per la qual cosa Pollock treballava sempre de dia. Les parets de fusta tenien nombroses esquerdes i forats per on entrava el vent, el fred i la humitat de l’hivern, i permetien a Pollock notar la força del lloc i de la natura.
Fou en aquest graner que el 1947 Pollock pintà el primer dels degoteigs que el consolidarien com el “pintor més gran dels Estats Units”. Hauria pogut fer aquesta pintura tan potent en el seu confortable estudi de Nova York, sense viure en cos propi la força de la natura?
Val la pena apuntar que a la localitat veïna de Haptington —també al voltant del 1947— Mies van der Rohe va reformar un tradicional graner de fusta semblant al de Pollock per convertir-lo en l’habitatge de l’escultora Mary Callery (vegeu l’article “Mies van der Rohe: The Barn, l’obra perduda”, publicat en aquest portal).
Precisament aquell mateix any 1947 el també expressionista abstracte Robert Motherwell (1915-1991) comprà un terreny a East Hampton, a prop de la granja dels Pollock i Krasner, per construir-hi casa seva.
Robert Motherwell fou el més jove del grup d’artistes de l’Escola de Nova York (de fet aquest terme el va crear el mateix Motherwell). En els inicis de la seva carrera, exposaria juntament amb Jackson Pollock, Clyfford Still, Mark Rothko i Willem de Kooning a la recentment inaugurada galeria Art of This Century de Peggy Guggenheim a Nova York. La rica col·leccionista i ara galerista —assessorada entre d’altres per Duchamp i Mondrian— fou la descobridora de Pollock i qui apostà pels joves artistes de l’Escola de Nova York.
De la mateixa manera que Pollock pintà al graner d’East Hampton els seus primers degoteigs, Motherwell, a la seva nova casa, faria la primera d’una llarga sèrie (al voltant de 200), de les elegies per a la República Espanyola. Quadres que el consolidarien com un dels grans artistes americans del moment.
Motherwell decidí encarregar la casa a l’arquitecte i dissenyador francès Pierre Chareau (1883-1950).
L’artista, abans d’estudiar pintura a la California School of Fine Arts de San Francisco, cursà els estudis de filosofia i literatura francesa a la Universitat de Stanford. Molt impregnat per la cultura francesa i després d’un viatge per Europa —va ser l’únic dels seus companys de l’Escola de Nova York a viatjar a aquest continent—, va conèixer l’arquitecte idoni per projectar casa seva: el francès Pierre Chareau.
El pintor va conèixer Chareau el 1944 i de seguida van fer-se amics. El 1946, Motherwell encarregaria al francès la secció d’arquitectura de la revista Possibilities, que coeditava amb el music John Cage i el crític Harold Rosemberg.
Pierre Chareau és l’autor de la conegudíssima casa construïda a París entre els anys 1928 i 1932: la Maison Verre. Sens dubte és un dels paradigmes de l’arquitectura moderna i un manifest construït. Manifest de llibertat compositiva i constructiva elaborada amb materials industrialitzats, estructura d’acer i tancaments de vidre, de planta lliure i composició lliure. Tota una lliçó d’arquitectura impartida per un arquitecte sense pràcticament cap altra obra construïda més.
Maison Verre (1928-1932) a París, obra de Pierre Chareau, paradigma de l’arquitectura moderna. Fotografia: Marc Lyon.
Com que Motherwell disposava d’un pressupost molt limitat per construir la casa, proposà a l’arquitecte utilitzar una cabana prefabricada Quonset, que l’exèrcit dels Estats Units durant la Segona Guerra Mundial muntava ràpidament sense mà d’obra especialitzada allà on calgués —per formar campaments militars, hospitals de campanya, dormitoris per a soldats, oficines, magatzems… Quonset era un edifici prefabricat d’acer galvanitzat de secció semicilíndrica i proporcions allargades. En acabar la guerra, l’exèrcit americà va vendre’n els excedents a la població civil i se’n construïren unes 160.000 unitats. En la majoria dels casos, el seu ús va ajudar a empobrir el paisatge arquitectònic de les poblacions americanes amb una arquitectura pobre pensada des de l’efímer i sense lloc —garatges, trasters, botigues de tot tipus…
Conjunt de cabanes Quonset, construïdes per l’exercit dels Estats Units d’Amèrica durant la Segona Guerra Mundial. 
Cabana Quonset, modificada afegint obertures en els laterals.
Per a Chareau reformar la cabana va resultar un repte atractiu. Tot i que a la Maison Verre ja havia treballat amb sistemes prefabricats i materials industrialitzats, ara havia de convertir una mena de fred hangar en una llar. Primer de tot identificà els aspectes positius de la cabana: era un espai diàfan; per contra, l’edifici era molt baix, de superfície insuficient i fosc, ja que només tenia unes petites obertures als testers.
La proposta de Chareau va ser extremadament senzilla i intel·ligent: disposar la carcassa semicilíndrica sobre uns econòmics murs de bloc de formigó, que li permeten guanyar alçada lliure interior i alhora fan de murs de contenció de terres pel fet d’estar semisoterrats. El volum que es guanya prové parcialment del subsol, per no elevar excessivament la casa respecte del terreny natural i adaptar-se a la topografia existent.
Interior de la casa de Motherwell. Vista de la doble alçada al fons l’escala i a la dreta la nova obertura en la façana. 
La cabana Quonset, modificada per Chareau per a Motherwell.
El fet d’haver guanyat alçada permet disposar d’un altell que ofereix la superfície necessària a la cabana. A la façana l’arquitecte retalla la coberta semicircular per obrir un gran finestral amb un tancament de vidre recuperat d’un hivernacle desmantellat a prop del solar. Gràcies a aquest gran finestral, la llum natural pot inundar pràcticament tot l’espai interior.
Planta baixa i planta altell de la casa Motherwell de Chareau. 
Seccions de la casa Motherwell de Chareau.
A la planta baixa s’ubica la sala d’estar amb llar de foc, el menjador, un magatzem, el rebost i la cuina; a la planta superior, l’habitació del matrimoni Motherwell, amb un vestidor, un bany i un estudi. Chareau reforça la idea de crear un espai diàfan construint el mínim de divisòries. La cabana Quonset es converteix, doncs, en la llar desitjada pel pintor.
Motherwell, influenciat per artistes surrealistes com Max Ernst, se sentí atret per l’automatisme i espontaneïtat davant de la geometria de l’art europeu. Segons Motherwell, “Totes les meves obres es basen en una dialèctica entre la consciència (línies rectes, formes dissenyades, colors sospesats, llenguatge abstracte) i la inconsciència (línies suaus, formes obscures, automatisme).” Segurament, la seva casa està entre la consciència de línies rectes dels elements interiors i la inconsciència de les línies suaus de l’envolupant.
Sens dubte, tant la granja com la reforma de la cabana Quonset van influir, en diferent mesura, en la vida i en l’obra tant de Pollock com de Motherwell. Tanmateix, la vida tranquil·la i feliç dedicada a la pintura va durar poc per a la parella Pollock-Krasner. Una vegada aconseguit el reconeixement i la fama, Pollock se sumí en una crisi creativa que l’abocà de nou a l’alcohol. Després de divuit mesos sense pràcticament pintar res, el 1956 Pollock moria en una carretera de Long Island en un accident de cotxe quan conduïa ebri.
A la modesta granja d’East Hapton Pollock va elaborar l’obra que el convertí en un dels grans pintors del segle XX i Lee Kasner hi visqué i hi treballà fins a la seva mort el 1985. Ara el conjunt —casa i graner— és monument nacional.
El cas de Motherwell, però, és molt diferent: tot i que a la casa d’East Hampton pintà la primera de les seves famoses elegies i definiria la seva obra dient: “D’alguna manera tots els meus quadres són com capes extretes d’un contínuum la duració del qual és la meva vida”. Aquest contínuum va tenir un moment breu a la casa projectada per Chareau, ja que, al cap de pocs anys, Motherwell travessaria una crisi de parella que acabà en divorci i en la venda de la casa.
Malauradament, la casa, després de passar per diversos propietaris, va ser enderrocada el 1985. Altres edificis moderns han patit la mateixa sort (o mala sort) fruit de la fragilitat d’aquesta arquitectura, moltes vegades incompresa i que no compta massa sovint amb cap protecció per part de l’Administració pública —que ha de vetllar per la preservació del patrimoni arquitectònic.
Tant la parella d’artistes Pollock-Krasner com Matherwell, igual que Dalí i Gala, van trobar un indret allunyat del soroll i de les distraccions de la gran ciutat, un entorn natural amb unes arquitectures singulars, el lloc ideal per viure i treballar. Dalí i Gala, però, van apostar per una arquitectura tradicional del lloc, amb una mínima intervenció com Pollock i Krasner; Motherwell, per la seva banda, va preferir la industrialització moderna de la postguerra, adaptada per un arquitecte amb una mirada oberta i contemporània.
Tot i la llunyania —no només física sinó cultural i històrica— entre East Hampton i Cadaqués, els dos indrets van actuar de catalitzadors d’una sèrie d’artistes quasi contemporanis molt rellevants. Així, a East Hampton arribaren, després que ho fessin Pollock i Motherwell per instal·lar-s’hi, Willem de Kooning i Franz Kline, dos importants membres de l’expressionisme abstracte. La fama d’aquesta localitat va anar creixent entre l’elit del món de l’art, la qual cosa va fer que, a principis dels anys seixanta, s’hi traslladaren els artistes pop Roy Lichtenstein, James Rosenquist i Andy Warhol.
Poques localitats d’una mida tan reduïda com Cadaqués i East Hampton han reunit un elenc tan gran i important d’artistes. Aquests petits pobles rivalitzaren amb les capitals mundials de l’art com París i Nova York. David contra Goliat, una lluita d’extrems: gran contra petit, natura versus urbs, silenci enfront del soroll, lentitud contra rapidesa, l’ultralocal contra el global, perquè és des del més local i petit indret on l’home pot assolir la universalitat allà “on la sang tenia sabor a sang i la mel sabor de mel”.
