L’expulsió dels rohingya de Birmània, els immigrants sense llar a Johannesburg, els rius ferits de Bangladesh o la producció massiva de menjar són quatre de les 25 exposicions de la 30a edició del Visa pour l’Image, el Festival de Fotoperiodisme que, fins al 16 de setembre, omple Perpinyà (Rosselló) de crua realitat i art. Els conflictes llunyans en escenaris exòtics per al món occidental són el plat fort del Festival, cosa que ha aixecat crítques al Visa per ignorar la crisi catalana de l’1-O -i ha impulsat diverses associacions a organitzar dues exposicions paral·leles.
Visa pour l’Image
Perpinyà (Rosselló)
De l’1 al 16 de setembre
Convent dels Mínims, Església de Sant Domènec
Caserna Gallieni, Palau de Corts, Antiga Universitat,
Théâtre de l’Archipel, L’Atelier d’Urbanisme,
Hôtel Pams, Palau de Congressos, Llibreria La Poudrière
Institut Jean Vigo
Només dues exposicions –El mon dels famosos de Stephan Vanfleteren i les granges i conreus monstruosos del Big food de George Steinmetz– s’aparten del drama humà en països llunyans. El primer és una col·lecció de retrats en blanc i negre dels assistens al Festival de Cannes durant les tres últimes edicions i el segon una hipnòtica col·lecció d’imatges de la producció a gran escala, tant agrícola com ramadera, amb escorxadors industrials de dimensions inabastables, monstruoses granges de camells i vistes aèries de camps de conreu inconcebibles.
La primera es pot veure al Théâtre de l’Archipel; la segona, en un dels escenaris imperdibles d’aquesta cita, el convent dels Mínims, que acull 14 de les exposicions del Visa pour l’Image. Les dues plantes d’aquest edifici esdevenen un museu del fotoperiodisme actual. Apàtrides, abandonats i expulsats: la crisi dels rohingya és una esfereïdora mostra de Paula Bronstein sobre els refugiats. Els 700.000 que van sortir de Birmània a finals d’agost de 2017 «en allò que es convertiria en l’èxode transfronterer més ràpid de la història», segons explica un text de Bronstein que encapçala la mostra. Totes les exposicions tenen una breu explicació dels fotògrafs en anglès, francès i català. També hi ha catàlegs del Festival en català a totes les sales d’exposició.
La de Bronstein no és l’única col·lecció dedicada als rohingya. L’altra, de Kevin Frayer, és en blanc i negre i es pot veure a l’Església de Sant Domènec, l’espai número 2 de Visa pour l’Image. El viatge de la desesperació: l’èxode dels rohingya recull una selecció d’imatges que aquest fotògraf de Getty Images va fer en dues estades a Bangladesh -país receptor dels exiliats- la tardor de 2017.
Un altre èxode recollit en les sales del Convent dels Mínims és Esperança, desesperació i la promesa llunyana d’Amèrica, un testimoni d’una caravana d’emigrants sudamericans al seu pas per Mèxic i amb destinació als EUA. El mexicà Edgard Garrido va seguir aquest grup de mil persones procedents de Guatemala, El Salvador i Honduras.
De l’Amèrica Llatina arriben dos dels reportatges més originals de la trentena edició del Visa. El primer, que s’exposa a L’atelier d’urbanisme -davant mateix del Convent dels Mínims- es diu Colòmbia: (Re)Néixer, i retrata la maternitat de les dones que eren en campaments de la guerrilla de les FARC. «Durant els cinc decennis de combats i supervivència a la jugla colombiana -explica la fotògrafa Catalina Martín-Chico a la introducció-, se’ls prohibia tenir fills». Després de la firma de l’acord de pau, centenars d’aquestes dones han decidit tenir-ne. Martín-Chico deixa testimoni de les condicions en què viuen, com s’han transformat alguns dels antics camps de la guerrilla en nous pobles o la migració a les ciutats d’antigues guerrilleres i els seus companys.
L’altre gran reportatge arribat de Sudamèrica i se situa la ciutat minera més mítica, Potosí. Bolívia: Vale un Potosí viatja a les alçades dels Andes i a les profunditats de la mina. En aquest reportatge de Miquel Deweber-Plana, la foscor terrible contrasta amb la lluminositat de l’exterior, amb els treballadors a tocar dels núvols. Tot això amanit amb la devoció dels miners al Tío, una divinitat de fang, al qual es fan ofrenes d’animals a canvi de protecció. Tota una paret del Convent dels Mínims està ocupada per un gran muntatge amb els retrats de tots els miners i una altra, amb les imatges de les mineres que, a l’exterior, transporten i seleccionen els materials. Potser la sala més colpidora del Visa.
Si els èxodes protagonitzen diverses històries del Festival, el tràgic resultat final queda recollit a Els ostatges del centre de Johannesburg per Jonathan Torgovnik. El reportatge se centra en els edificis del centre de la ciutat sudafricana, okupats per milers d’immigrants arribats de diversos països veïns. Una migració oblidada que malviu en condicions deplorables.
L’altra cara de la ciutat l’ofereix Els formigues vermelles, un reportatge sobre una empresa de seguretat encarregada de desnonar famílies «dels residents il·legals de les propietats privades». Els treballadors d’aquesta empresa són coneguts com formigues vermelles perquè van vestits amb granota i casc vermell i treballen en grups nombrosos. Les imatges dels formigues vermelles carregant a pes els nens desnonats es fixen a la retina del visitant per dècades.
Els 30 anys del Visa pour l’Image se celebren amb una exposició de luxe, amb les imatges d’aquestes 30 edicions que han impactat els seus organitzadors per una o altra raó. Les obres són, per elles mateixes, obres d’art i testimonis històrics. Un homenatge més al fotoperiodisme que omple els carrers de Perpinyà any rere any. Un regal per a la vista i un cop a les consciències.
