Cultivar és el que ha fet Huc Malla, el galerista, col·leccionista i restaurador, aquests dies de confinament, en la doble accepció d’una mateixa acció: conrear la terra dels avis i recol·lectar l’art nou, seguidor de l’avantguarda, de l’art concret i del pop neodadà fins avui. És doncs una persona “culta”, perquè als tres aliments de la mediterrània -el pa, el vi i l’oli- suma la seva passió pantagruèlica per la cultura i l’art. Cadascú de nosaltres som l’Ungit que empassa paraules com pans, xucla imatges èbries i balla amb els sons de la transubstanciació.
Quan una persona conrea una vinya, anhela de beure la substància sublim, el líquid graciós, que es combustiona en una plantació d’escultures a l’aire lliure amb els alambins naturals, com són els ceps i els grans de raïm. Ens hem retrobat amb Huc Malla, en plena desescalada del conflicte, a dalt la falda de la muntanya del Pení, sota les boles dels americans, en una refundada i esglaonada vinya vella, de pendent pronunciada, que havia mort quan la fil·loxera; i hem quedat de nou, com fem des de fa vint anys, a baix al poble, o al bar El Marítim, que és tancat, o davant la mítica galeria Cadaqués, en el seu buit d’ara, tancada també i plena de la memòria de les obres d’art que l’habitaren i d’històries de llegenda.
Som sols, rere les màscares, davant d’un retrat ferit que contrasta amb el lluminós blau cadaqués a la porta de la galeria i el vermell fúcsia i vivent de les buguenvíl·lees. El silenci mil·lenari d’una natura rodant, deshumanitzat, s’ha imposat en un Cadaqués anòmal, inquiet i alarmat, que aviat retornarà a l’esclat mundà i el soroll de carrer que vindrà amb l’estiu. El nostre cervell, en canvi, bull poblat d’imatges i escriptures gràcies a una cultura callada, que com l’art i els llibres s’expressa dins un sistema de silenci interior no contaminat. El mar, aquests dies és la meva taula d’escriptura, de vidre transparent.
S’han plantat els esqueixos d’on creixeran les arrels terra endins, cap a la tradició; i els ceps, un cop crescuts amunt, obriran els braços d’on penjaran petits globus de vidre els quals, per l’efecte de la temperatura del sol i la serena, del vent i de la sal humida del mar, posaran a prova els líquids d’un futur vi en creixença. Caldrà esperar, si més no, tres o quatre anys. No serà pas dels triganers. Veure replantar la vinya m’ha porta al jardí natal, al Vallès rural, quan els infants aixafàvem i premsàvem el raïm de la verema, que havíem traslladat amb el mateix cove amb el qual tapàvem el cap dels porcs fins a l’escorxador. Un mediterrani de nou realisme que el racionalisme higiènic substituí per la superproducció. El treball que, ara i aquí, s’ha fet en aquest petit laboratori regat amb aigua de ferro, perfecciona i endolceix el paisatge brusc i tallant de Cadaqués, i ens retorna a un sentit mític de conciliació humana amb la natura. La humida beguda del raïm cura la sequedat i ens desperta a l’entusiasme, la transgressió i el coneixement -com és propi de l’art d’avançada.
Fa uns anys, quan l’incendi del 2002, vaig pujar rere la scoopy del jove Huc fins a aquestes contrades, a cops de sotracs. La terra de pedruscalls i la vegetació baixa de punxes i plantes remeieres s’havia convertit en un excepcional dibuix en blanc i negre, al carbó. La nuesa abstracta, després del foc que ho abrusà tot, ens descobrí tota l’arquitectura de la vinya. Un món colgat per la fil·loxera i la gelada i per l’abandó espontani, tapat per una mena de pintura figurativa desendreçada, de verd d’angoixa eixuta, maquillada a la primavera i pintoresca. Va ser aleshores que vam poder reconèixer la lluita humana per extreure el suc de la terra en aquell oliverar perdut, ara remuntat de bell nou en vinya i afany. Ens cal el foc.
“L’enòloga Carme Casacuberta, de l’Empordà, ha dissenyat la plantació” -m’explica l’Huc amb casc de motorista com un gegant del cap de Creus amb ulleres de sol enfilat damunt un tumult de pedra seca-. “Amb el Ricard dels caves Rimarts, del Penedès, i el Juane, de la fonda Marina de Cadaqués, gran afeccionat al bon peix a la brasa propi de la cuina senzilla i pràctica, ja que tenim els negocis aturats a causa de la pandèmia i amb el temps mort, hi hem plantat garnatxa blanca i lledoner roig, varietats autòctones.” Partidari com sóc del vi negre, i a fi de agermanar la cultura de la vinya amb la cultura dels clàssics llatins, li he explicat d’haver tret una recepta de capçalera de com fer vi blanc del vi negre. M’ha arribat sota els escrits d’un autor famós per les seves dèries i disbauxes gastronòmiques anomenat Apici -que vinc de llegir: “Poses a l’ampolla farina de faves o bé tres clares d’ou i ho remenes una bona estona. L’endemà el vi serà blanc”. Hem rigut pels secrets de transformació que sembla que venen de lluny, de quan els grecs del golf de Roses deurien haver trepitjat l’altra banda, els munts que s’esllavissen i creen Cadaqués.
Som en un baixant del Pení, una muntanya despoblada i comparable per alçada i abast al Tibidabo, i coronada pel que fou la base americana aixecada en plena Guerra Freda, entre el rec d’En Melus i el rec des Vultó. “La badia de Cadaqués -escriu Josep Pla– és una creació del Pení, que li ha donat la forma que actualment presenta en el curs de dotzenes de segles”. D’aquí estant i cap a sota la muntanya Negre, es divisa una altra vinya naixent, la de Ton Mata, el fill dels caves Recaredo; i a l’altiplà, entrant a la península de Cadaqués, la vinya consolidada, pionera, de Martin Faixó, al Perafita, que ja ha posat a prova les possibilitats infinites d’aquesta terra de llicorella. De les lloses planes, de gris blau de mig dol i d’aigua de mar a l’ombra, es fan parets seques, a prova de pluges i de tramuntanades, i de plagues, com quan arrenglerem en vertical la col·lecció de llibres i pintures.
El paisatge es transforma, com les persones que l’habiten i que creen nous cicles històrics. Ara som en plena oportunitat de la consolidació definitiva ecològica i digital; i és un moment de renovació generacional per a la cultura que vindrà després del Reset Global. Al costat del treball a la terra, Huc Malla i Erika Prüfert han digitalitzat més de 500 edicions gràfiques procedents de tot el treball monumental que l’arquitecte i galerista Lanfranco Bombelli va fer a Cadaqués durant els anys setanta fins al període olímpic. Van ser uns anys d’una convivència excepcional entre la por del “nós amb nós” a veure venir gent estranya i l’obertura cap a un món informal i cosmopolita, que arribà amb l’arquitectura de renovació racional i de’arrel local dels anys setanta, i amb els nous costums que no estaven tancats en els llibres d’ordre i tanta reglamentació. Magistris meis, sine quibus no.
“Sobreviuran els grans” -sentencia Huc Malla, quan li demano què passarà en art després del llarg reset-. “Seria una injustícia molt gran que el sotrac on som s’emportés per davant l’obra de tants artistes del moment culturalment excepcional, com van ser els anys vuitanta en la història de l’art, on es va creuar una generació en plena maduresa i una d’emergent molt ben preparada. La història és molt cruel perquè ho és el mercat de l’art. Molts d’aquells artistes que van assolir una gran plenitud, avui ja no són ningú. La globalització va destruir molts referents de proximitat”. L’Huc Malla sempre ha sostingut que el col·leccionisme no actua per una pretesa llei de mercat, de fer-se ric amb la revenda d’obres comprades a baix preu d’artistes joves prometedors, sinó de la dèria, d’una passió cega que et corseca per dins quan has descobert una obra i vols tenir-la amb tu. “No especuleu -li dic a peu dret, que no em sent ningú-, no convertiu el sagrat en indústria cultural”. El col·leccionisme té a veure amb la passió i amb l’hàbit de fer-se una biblioteca personal, una casa de llibres subratllats, rosegats i mastegats, i deglotits.
“Jo vaig néixer amb el cuc dins. El meu besavi patern, valencià, era amic del pintor Sorolla i del novel·lista Blasco Ibánez i el pare, interiorista a l’època de la Gauche divine, sempre ha col·leccionat amb la febre de l’antiquari. De petit, a Londres, el meu pare em va contagiar fent-me comprar amb els meus diners un tap de radiador de cotxe”. La col·lecció és fabulosa. Hi distingim la cigonya d’Hispano Suiza, uns centaures i l’esperit de l’èxtasi, una figura femenina amb els peus tocant a terra i que, inclinada cap endavant, a gran risc, s’aguanta dreta per la força de la velocitat. “És la car mascot d’un Rolls Royce, datada el 6 de gener de 1911″ -precisa Huc Malla que coneix la història de cor. Allà, entre reflexos de metall dur, sobresurt l’elefant dels Bugatti. És una col·lecció esplèndida art decó, que s’hauria de posar en línia recta com els ceps de les vinyes.
Cadaqués és un lloc de vasos comunicants, de salts artístics en cadena. Va ser per Dalí que Duchamp, de viatge de lluna de mel en segones núpcies a Cadaqués, s’hi instal·là amb la Teeny el 1958 durant deu estius llargs i seguits. Va ser per Duchamp que Hamilton, el seu traductor monolingüe, el vingué a visitar el 64 després de la mort de la seva dona, i acabà tenint-hi casa comptal. Va ser per Hamilton que “Diter Rot“, que “si no fos Diterrot, vull ser Hamilton”, també vingué a casa de l’amic tot sovint i on van produir una col·laboració infatigable, de dos i de tres (amb el gos). Va ser a la galeria Cadaqués on Hamilton, Roth i Chispas Luis (el gos) van fer una exposició per a gossos. L’esperit lliure d’ambdós, en el Cadaqués de portes tancades, va ser memorable i enregistrat, amb cants ebris, cops de guitarra i lladrucs, en un doble vinil amb cançons de Cadaqués.
Hem recollit l’esperit creatiu d’aquells anys i Huc Malla ha unit la línia de la galeria Cadaqués, a la que n’ha donat continuïtat, amb el Marítim bar, de propietat familiar, que fa de pavelló d’art. Cada època té el seu noms i ara s’escriu amb una renovació artística multicromàtica: el color ombra del cineasta Albert Serra i el vermelló andergraun de la productora Montse Triola, el color de fum de cigar havà del director de cinema Joaquim Sapinho, el color guspira de soldar de l’artista Jordi Mitjà, el color translúcid de medusa de Rosa Tharrats i el color groc fluorescent del banyador del poeta Gabriel Ventura, el color blanc que menja els colors de l’artista Anna Malagrida i el color núvol de la destrucció de la memòria de l’artista aventurer Mathieu Pernot, el color vermell litogràfic de Marine Hugonnier, el color roig carmí de la directora d’El Temps de les Arts Ariadna Mas, el color vermell coca-cola d’Oliver Chanarin, el color vermell de l’èxit de l’art i la música del pintor de poetes Jordi Pagès, el color vermell menstrual del punk per excel·lència Jordi Valls, els colors blanc i negre yin yang del poeta i editor poncià Jordi Carulla Ruiz, el color negre d’oxímoron del fotògraf Jordi Barón, el color blanc nevera de l’artista d’arquitectures Jordi Colomer, el color vermell saturat de Carolina Olivares, el color blau texà de Mario Eskenazi, el color blanc tennis de Josep Bagà, el color groc de la filosofia cinematogràfica de Sébastien Planas i el color del Pantone 1837 de Nadine, el color gris de pedra seca de l’editor Joan Sala de Comanegra, el color blau bombelli de l’arquitecte Marc Arnal, el color blanc de llum ataronjada de l’arquitecta Anna Llimona, el color groc d’ou de les revistes de tendència d’art i moda Ashley Heath i el color groc d’ivori de Stephanie SaPorta, el color blau cian ideal de llum reflectida d’Erika Prüfert, el color vermell de la jaqueta creuada de l’àngel de l’infern de la dissenyadora Mireya Ruiz, el color negre de tinta de l’editor Cucu, el color vermell fosfor llampant de Peter Fhillighan, i així tant més colors que se’n van com el color blanc crema d’afaitar de l’editor i llibreter Joan Tharrats o el color ros del fotògraf Albert Heras, o altres que arriben com el color gel àrtic de l’artista i escriptora Alicia Kopf, el color blau campari de l’escriptor Jordi Cabré, el color taronja panotxa d’Steph Lynch i el color groc vintage Pac Man d’Huc Malla, i així tants colors més. Aquesta colla d’artistes, escriptors i editors perpetuen i renoven el mite d’un Cadaqués de cultura que motiva l’esperit de vi que destil·lem al nostre cervell.
El col·leccionista ho guarda tot i tot té un valor documental indescriptible, de llegenda, xocant: del recordatori de la primera comunió del menjacapellans Joan Brossa Cuervo, al cartell del “Nu baixant l’escala” que Marcel Duchamp va dedicar “En record dels memorables anys a Cadaqués” al doctor Vergara, que el cuidà l’estiu del 68 poc abans de morir. De l’alfabet de Jasper Johns a l’escriptura illegible de Bruno Munari. El col·leccionista Huc Malla em mostra un plat petitori d’almoïnes del segle XVI, amb una petita figura de cabells llargs en flames, una pecadora a l’infern, i em confessa: “A voltes les obres antigues em semblen més modernes que mortes, més vives que molt art contemporani mort. Torno sempre a l’art sacre i a l’art d’avantguarda. També sóc col·leccionista de les anècdotes que les obres d’art van perdent pel pas del temps, la pàtina.” I sentencia: “El col·leccionista vol saber; el marxant vol promoure; i el galerista vol vendre.” Ells mateixos són un, i es posen en contradicció. Quan un galerista està posseït per la febre del col·leccionista, entra en conflicte quan un client manifesta el desig per una de les seves preses. Un col·leccionista no ha de tenir preocupacions.
Tinc assegut Huc Malla al davant, tot i que mai no li he vist reposar la mirada damunt de les coses. L’escolto quan cobreix d’esplendor la vida efímera de les coses de l’art. En ell, hi ha una ètica que voldria de l’acció, del treball digne de glòria i de fruits. Rere l’orella seva hi percebeixo l’energia no visible d’una capella de Gaudí damunt un un dibuix metahistòric de Jordi Benito en una església interpretada amb fils de violí. Només en veig el perfil del marc. A l’altra extrem, al costat del cartell del film performàtic Roi Soleil, d’Albert Serra, s’eleva un vas de gran alçada amb el ribet de dues serps que fan de nansa, una obra art decó de Jean Dunand, afectada per la moda egipcia després del descobriment de la tomba de Tutankamon. La procedència de les obres acaba sent impersonal, però les fonts d’informació espurnegen en la cultura memorística, fotogràfica, de dates i d’anècdotes. Tot el que tinc a l’ull com una escriptura, ell ho té al cap i recita de memòria cap on se’n va la vista del client o de l’encuriosit. “Arcàngel andalús del s. XVII”, “Dibuix original del cartell que no es va editar per a l’exposició Dog life de Dieter Roth, que es va fer a Cadaqués l’estiu del 77.” Meravellat els ulls se’m centren. “Retrat de Roth amb barnús, pintat per Koyama“. “Has vist el meu gos?” – i sorprès veig que és la pregunta que Roth es posà a l’època que en seixanta segons podia fer 100 speedy drawings de gossos. “Crec recordar -li detallo- que Roth va anar a sopar a la Venta, al Tibidabo, i es va passar tot l’àpat escoltant lladrucs dels gossos perduts de la ciutat, tancats a la gossera. Quan Roth va saber que eren el menjar dels animals del zoo, els va enregistrar durant 24 hores i va fer-ne una edició amb una capsa amb 24 cassettes. L’Huc, de cop sobtat, s’aixeca i em fa escoltar les cançons de Cadaqués, entonades per Hamilton, Roth i un tercer personatge que és el gos; mentre, amb una velocitat inaudita, plega i desplega un “Interfaces” pintat per ambdós. Aquí en teniu l’instant d’una mirada que balla en 11 segons.
L’art ho lliga tot i es dona una unitat de sentit en la tria que no ha de ser considerada només per la classificació d’ordre de l’acadèmia ni dels curators, sinó per la transformació que l’art fa en les persones que en són amadores. Al capdavall, el col·leccionista destil·la les tempestes de la ira del mon, les riuades dels canvis dels cicle històrics, el vent que eleva i sossega masses de mar per vaporitzar una fotografia, la picadura de minerals per obtenir els colors sagrats, la mel dels insectes, la distorsió de l’ull… tot ha d’acabar en una terra que ens dona a beure, a mirar.
