Si Catalunya fos un país independent es convertiria en un dels meus ateus d’Europa. Una de les hipòtesis que tinc – la hipòtesi és d’un arquitecte que aprecio molt però que intueixo que vol romandre en l’anonimat- per a explicar aquest fet l’explica a partir del teixit associatiu català.
S’objectarà que aquest teixit associatiu és de base cristiana, però, igual que la manera de viure el cristianisme a Sevilla ha portat a una espècie de cisma encobert amb l’Església més ortodoxa, l’associacionisme català ha superat també la religió i l’ha suplantat pel mer plaer de l’aplec amb un punt més protestant i nòrdic que, si es combina amb un cert mediterraneïtat, ens pot ubicar al sud del nord, que és més o menys on som. L’associacionisme ha creat, a partir del seu hardware, és a dir, dels locals necessaris per a la seva pràctica, una manera de funcionar en les ciutats mitjanes catalanes que, amb matisos, és vigent. El centre de no pocs pobles és el Casino, un bar que és més que un bar i que ha motivat tantes històries locals pintoresques com pobles hi hagi al país. Aquest teixit associatiu bàsic es va deformant, més que transformant, per adaptar-se a les particularitats de cada poble i ciutat per a formar una xarxa de ciutats tan diverses en una solució particular que mai és estàndard com homogènies si considerem que aquest estàndard no és un model clarament identificable, sinó una forquilla de solucions ad hoc que en el fons s’assemblen.
Molins de Rei és una ciutat del Baix Llobregat que entre 1930 i 1940 oscil·lava entre els 6000 i els 6500 habitants. La base de la seva economia era triple: tèxtil, agrícola i una indústria incipient, base que actualment ha muntat en un teixit bàsicament residencial i industrial. El creixement i la transformació del seu teixit ha deixat el centre històric relativament intacte. No tant en els seus edificis, però Déu n’hi do. Si considerem Molins respecte d’aquest teixit associatiu que acabo d’esmentar trobarem ràpidament una particularitat que torna aquesta ciutat en única: aquests 6000 habitants tenien en aquests feliços 30 tres teatres de bona mida perfectament equipats, tres teatres destinats a tres tipus diferents de col·lectiu que, vist en perspectiva, funcionaven en xarxa d’una manera eficaç. Aquests teatres, de la mateixa manera que tants d’altres equipaments en molts altres pobles, no funcionaven, ni funcionen, només com a teatre: eren veritables centres cívics que estructuraven la vida social de la ciutat.
Els menestrals catòlics tenien com a teatre de referència el Centre Catòlic. Ubicat al cim d’un pujol que té la base perforada pel túnel de ferrocarril que travessa el centre de la població, el Centre Catòlic disposava un teatret al frons d’una petita plaça sense gaire formalització amb un local social que s’estén sobre una galeria que arriba fins a l’extrem del pujol i, mirant sobre les vies del tren, ofereix una vista fantàstica del Baix Llobregat.
Els senyors tenien el Foment, obert sobre el Passeig del Terraplè que cobreix el Canal de la Infanta, una via representativa, assolellada, que es prestava a la confraternització. Com el Centre Catòlic, el Foment disposa els seus locals socials, que prenen força més superfície que el teatre, en planta baixa, fugint de la més urbana configuració del teatre sobre el cafè més pròpia d’altres ciutats. Ja van dues excepcions a la norma. El local social del Foment és un ferm candidat a ser un dels bars més bonics de Catalunya. Però és que el mateix teatre, que, després d’una fabulosa (per invisible) restauració als noranta, conserva bona part dels seus elements originals, cel-ras al fresc inclòs, més un cafè-teatre que un teatre amb un escenari relativament petit un dels patis de butaques més preciosos que conec.
… i els anarquistes tenien la Federació. La Federació Obrera Anarquista, és clar, que, constituïts en promotors, van aconseguir acabar el seu propi teatre a 1922, l’únic realitzat per un arquitecte conegut, o molt conegut: en Cèsar Martinell. Sí: en Martinell. Un catòlic de dretes va regalar als anarquistes de Molins una de les construccions que més els honrava, en aquest cas un teatre més clàssic on una primera crugia d’escales mena al teatre mentre condueix per l’arrancada de l’escala imperial al bar. Aquesta Federació va ser (òbviament) expropiada pel franquisme… i mai retornada per la democràcia. La infàmia es va consumar quan l’edifici va ser rehabilitat per l’Ajuntament per a ser convertit en una sala polivalent que aplana la seva història i la anul·la identificant-la amb la memòria dels totxos en una mena de tic recurrent que ja comença ser tan freqüent i injust que cansa. I més: en temps del quilòmetre zero, i aprofitant que l’autor d’aquesta reforma és el molt celebrat arquitecte Jordi Garcés (ara més conegut per ser el pare de na Marina), un senyor d’aquells de modals exquisits, educat, refinat, magnífic conversador, que té en aquest edifici l’error més gran de tota la seva carrera, un error que taca una carrera que no mereixeria ser tacada perquè és prou digna, un error que, en els temps del quilòmetre zero, s’ha fet més o menys cèlebre recolzat per una crítica (o per la seva inexistència) més aviat de quilòmetre tres mil que semblava feta (bé, que està feta) per gent que no tan sols ignorava el magnífic estat de conservació de les sales originals, sinó que ho menysprea en un exercici que només valora l’aquí i ara independentment de les causes que l’han originat mentre tenen els sants dallonses de parlar de context sense tenir realment idea de què vol dir aquesta paraula. En fi. Seguim.
La polivalència era el segell de totes aquestes intervencions. A excepció del Centre Catòlic, els dos altres teatres, l’enderrocada Federació i el Foment, tenen una platea plana que no és la millor per a fer espectacles però sí per a flexibilitzar els espais. En el cas de la Federació el que sí estava inclinat (i amb un bon deu per cent d’inclinació, la meitat que una rampa d’aparcament) era l’escenari per tal que el segon pla estigués gairebé a sobre del primer en una mena de perspectiva medieval que pal·liava parcialment les limitacions de la platea. Això era així, és així en el cas dels dos teatres supervivents, perquè no estem parlant d’un patrimoni mort. No. La gràcia és que es tracta d’un patrimoni viscut, usat, desgastat. El Foment és el bar de referència de Molins. Els dos teatres són àmpliament usats. Però és clar, quan passa això el patrimoni deixa de ser considerat patrimoni i deixa de ser vist i apreciat com a tal.
Necessites una lectura externa per a aconseguir que aquest patrimoni passi a ser considerat novament paisatge, per a recordar el molt valor que té com arquitectura. Per a recordar que té sentit i que aquesta configuració de tres sales, ara ja només dues perquè n’hem perdut una de la manera més baixa i miserable, i recordar-ho d’alguna manera que permeti compatibilitzar-ho amb l’ús i el desgast i les pintures i les textures i l’amor de la gent però que no sigui un amor que les mati ni una preservació que en mati l’ús. Molins de Rei, mentrestant, seguirà amb aquesta vida cultural pròpia tan particular que mereix ser preservada com a patrimoni immaterial al mateix temps que hauríem de vetllar per que tampoc se’ns escapi el patrimoni material que ha creat.
