Hi va haver una època, durant la primera dècada del segle XXI, que tot semblava apuntar que, per fi, el teatre català saldaria un deute pendent amb la literatura catalana. Va ser quan entre el TNC i el Lliure, amb apunts remarcables del teatre privat, van estrenar un bon grapat d’adaptacions. Parlo de La plaça del Diamant, de Mirall trencat, de Vida privada, d’El quadern gris, de Tirant lo blanc, de Pedra de tartera, de Mort de dama, de La ruta blava. Quan fins i tot es feien dramatúrgies d’autor, com Rodoreda. Retrat imaginari, de Carlota Subirós, en què la directora interpretava el conte Paràlisi de l’autora. Es va fer aleshores una bona feina al respecte. Però la cosa va morir. O gairebé.
Sovint es té la sensació justificable que hi ha un buit enorme quan parlem de teatre català, que falta teca, per parlar en plata. Sí, tenim els nostres clàssics del tombant del segle XIX al XX, com Guimerà o Rusiñol. Tenim el teatre dels poetes que van patir el franquisme, les grandíssimes obres d’Espriu, Brossa o Palau i Fabre. Però ens manca un Brecht, un Camus, un Pinter, un Beckett, un Dario Fo. I això es deu al tall bestial que va provocar la dictadura: si no es podien fer funcions en català, quin sentit tenia escriure-les? Aleshores, els autors es van dedicar o bé a formes minoritàries o bé a escriure poemes o novel·les, que no necessitaven de públic assegut en una platea. Després de la mort del dictador, hi va haver una represa, magníficament coronada per la generació que ara volta els 40 anys, la del boom, amb noms com Pau Miró, Josep Maria Miró, Esteve Soler, Cristina Clemente, Marta Buchaca o Guillem Clua, amb germans grans com Lluïsa Cunillé, Sergi Belbel o Jordi Galceran. I pares com Josep Maria Benet i Jornet o Rodolf Sirera.
Però tot i així, faltaven ‘grans’ obres. Peces canòniques. I molts directors van optar, així com s’estava fent a Europa, potser a remolc del cinema, per agafar textos narratius i adaptar-los a escena. Vam arribar a veure, a banda dels muntatges citats al principi, fins i tot coproduccions internacionals, com l’Homenatge a Catalunya (2004) realitzat entre el Teatre Romea, Northern Stage, West Yorkshire Playhouse i MC93 Bobigny. O aquell Tirant lo Blanc (2008) que es va estrenar a Berlín i que portava estampada la signatura de Calixto Bieito i Carles Santos. O aquell magnífic 2666 (2009), de Roberto Bolaño, adaptat per Àlex Rigola. O el fabulós Coral romput (2007), de Vicent Andrés Estellés, amb posada en escena de Joan Ollé. Tres casos excepcionals del nivell i fluïdesa que havia adquirit la relació teatre-literatura als nostres escenaris. I demostració empírica de la qualitat de la nostra tradició narrativa, reblat amb la versió que el mateix Rigola va executar d’Incerta glòria (2015) de Joan Sales.
Aquest últim cas, tanmateix, és un fet excepcional, ja que puja a escena en una època en què les adaptacions han gairebé desaparegut del mapa. De fet, de remarcable, en la present dècada, només tenim Adiós a la infancia (2013), d’Oriol Broggi a partir de les novel·les de Juan Marsé. I un altre Rigola-Bolaño, El policia de las ratas (2013). Res més a destacar. Només l’adaptació d’un best-seller anglès, El curiós incident del gos a mitjanit (2014), de Mark Haddon, dirigit per Julio Manrique, que aquí també va gaudir d’un èxit rotund. És com si s’hagués tancat una carpeta, com si ja haguéssim pensat que havíem fet tot el que calia fer. Res més allunyat de la realitat, perquè el deute encara resta pendent, sobretot si parlem de literatura contemporània (quan dic literatura em refereixo a la narrativa i a la poesia, tot excloent-ne volgudament el teatre, que també és literatura).
I el cas d’El curiós incident del gos a mitjanit ens ajuda a l’hora d’explicar el deute. Aquesta novel·la, publicada en anglès el 2003, va ser un gran èxit comercial, arreu del món. A Anglaterra no van dubtar a donar-li vida en un teatre, cosa que van fer amb la ploma de Simon Stephens, un dels millors dramaturgs britànics actuals. Aquí, doncs, tampoc no podia anar malament. Però estem davant d’un producte que és una rèplica, encara que el muntatge de Manrique fos diferent del de Londres, que aporta poc al context literari autòcton. I d’escassa repercussió, a diferència del que va passar amb Incerta glòria, que va generar un encès debat entre crítics, públic i estudiosos, mentre esgotava entrades dia rere dia. Ens tocava més de prop.
La qüestió és que, crec, la literatura catalana contemporània interessa ben poc els teatres i els directors locals. Ni els best-sellers, estil La pell freda o Jo confesso, traduïts arreu i amb centenars de milers de lectors. Ni obres de culte i amb molt recorregut comercial, com Maletes perdudes, Primavera, estiu, etc. o Els jugadors de whist. Ni peces exquisides com El gos cosmopolita, Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes, El dia que va morir David Bowie o Albert Serra (la novel·la, no el cineasta). Res de res. O gairebé res: fa uns anys, potser quatre o cinc, un director molt famós em va dir que volia adaptar Maletes perdudes, però no n’he sabut res més. Jordi Puntí, tampoc.
Sí sé que Rigola portarà a escena a finals de 2019 el Crematorio de Rafael Chirbes i que hi ha hagut algun projecte al voltant d’Els nois de Toni Sala. A finals de l’any passat, la companyia La Virgueria va muntar Medusa, de Ricardo Menéndez Salmón, premi Serra d’Or al millor espectacle teatral de 2017 tot i estar només quatre dies al TNC. I poca cosa més. La temporada que ve, el TNC produirà una versió d’El dolor, de Marguerite Duras, la qual, per cert, ja vam veure fa una dècada a Temporada Alta amb versió de Patrice Chéreau.
Fa unes setmanes, li preguntava a Martí Sales, autor i col·laborador habitual de molts teatres, per què hi ha tants pocs poetes pul·lulant per les platees de Barcelona. I em va dir, ras i curt, que, per una banda, molts poetes no poden permetre’s anar al teatre i, per l’altra, que consideraven el teatre català, el que es veu a Barcelona i a arreu dels Països Catalans, de baixa qualitat en comparació a la tradició poètica i narrativa. Deu ser això? La qüestió és que poetes i narradors viuen al marge del que s’estrena i això, segurament, es deu a l’escàs interès que el teatre català ha mostrat cap a ells. Els novel·listes i els poetes no senten que han d’anar al teatre, que s’hagin de perdre alguna cosa vital. Però això és un altre article…
Les adaptacions escassegen, sí. Tampoc no cal posar-se sentimentals tot recordant una altra època. Ni reclamar ‘lo nostro’, ja que ens acontentaríem veient com Pau Carrió i Pau Miró porten a escena el Guerra i pau de Tolstoi, com Iván Morales adapta la Teoria King Kong de Virginie Despentes. O algú mirant Philip Roth així com ho farà el francès Julien Gosselin amb Don DeLillo aquest estiu al festival d’Avinyó. Al teatre contemporani –no oblidem que al món no hi ha ni cap Brecht ni cap Camus, i molt menys un Txékhov– potser li falta densitat, profunditat, mirar-se el món des d’un altre punt de vista, cosa que fan molt millor els novel·listes i els poetes. Peces com Temps salvatge, en cartell al TNC, s’estrenen un cop cada cinc anys. Amb sort.
