Després de tres anys de recerca i un parell d’escriptura, recavant informació en nombrosa documentació, el poeta i escriptor Vicenç Altaió acaba de publicar “El radar americà” (Galàxia Gutenberg), un llibre de profunda investigació històrica sobre art, arquitectura i disseny construït a partir de la biografia i de l’arxiu personal de l’arquitecte, artista i galerista Lanfranco Bombelli (Milà, 1921-Cadaqués, 2008). Aquest minuciós estudi històric, porta a l’autor vers un viatge excepcional per la construcció cultural europea seguint el model del racionalisme modern i l’avantguarda artística. Estableix relacions múltiples que parteixen de l’internacional per aterrar al local: des de Milà a Zúric i de París, passant per Barcelona, a Cadaqués. Es va presentar al Teatre Art i Joia de Cadaqués el diumenge 31 de març i posteriorment, el 5 d’abril a l’Ateneu Barcelonès.
Lanfranco Bombelli (Milà, 1921-Cadaquès, 2008) va estudiar a Milà i amb l’ocupació nazi marxa cap a Zuric, on va conèixer intel·lectuals i artistes com Max Bill que promou l’art concret. Ja iniciada la Guerra Freda, des de 1950 va començar a treballar a París amb Peter Harnden per difondre el pla Marshall a través de tota mena d’exposicions, publicacions i produccions audiovisuals i com a arquitecte de pavellons comercials per al govern nord-americà. A principis dels anys seixanta, es van establir a Barcelona i Cadaqués, i van destacar en la construcció per tot Europa d’obres de modernitat elegant, austera, funcional i respectuosa amb la tradició local. A Cadaqués, un cop mort P. Harnden, decideix fundar la Galeria Cadaqués, un centre artístic que, sota la seva direcció, entre el 1973 i el 1997, celebrarà més de dues-centes exposicions, dedicades a un centenar d’artistes, tant nacionals com internacionals, sovint inèdits a l’Espanya de les dècades de 1970 i 1980. Les extenses relacions internacionals de Bombelli el van portar als anys 70 a convertir-se en una destacada figura en la promoció del nou circuit de l’art contemporani. Va participar en la fundació de la fira ARCO com a responsable de les relacions internacionals. Promotor cultural, va apadrinar diverses iniciatives avantguardistes i tothora defensava la puresa, la llei i l’ordre en l’art i l’arquitectura.
Vicenç Altaió (Santa Perpètua, Barcelona, 1954) és poeta, assagista, investigador i, com es defineix, traficant d’idees. Va ser director del centre KRTU (Cultura Recerca Tecnologia Universals), fundat el 1990 i clausurat el 2009, i després entre el 2009 i el 2013, va dirigir l’Arts Santa Mònica amb una programació que explorava la confluència i l’encreuament de diverses disciplines de la creació artística contemporània amb la ciència, el pensament i la comunicació. Actualment, és president de la Fundació Joan Brossa-Centre de les Arts Lliures, des de l’any 2017. Ha mantingut un paper impulsor de l’avantguarda plàstica dels anys vuitanta i noranta, treballant estretament amb artistes de la seva generació per establir un enriquidor diàleg entre les lletres i les arts. Acumula una extensa obra literària i assagística, de vocació interdisciplinària.
La complexitat de la investigació i la lectura del llibre enceta moltes preguntes que volem formular al seu autor.
El relat comença el 1940 a Itàlia i clou el 1982 a Cadaqués, i s’organitza en moments històrics a partir de la documentació de l’arxiu de Lanfranco Bombelli. Com vas descobrir els seus arxius inèdits?
La curiositat intel·lectual, pròpia de la gent del món de la cultura, em va portar a descobrir la Galeria Cadaqués tan bon punt vaig posar els peus al paradís. Era l’estiu del 1992 i vaig portar els fills menuts prop de la natura i lluny dels grans esdeveniments esportius. Vaig quedar meravellat de com una galeria, de fora de les grans capitals de l’art, podia haver fet una programació d’un nivell internacional de primer ordre.
Trenta anys més tard, Huc Malla, el jove galerista que dona continuïtat a la Galeria Cadaqués, vingué a veure’m amb el fill de Bombelli, un físic que es dedica a la teoria i investigació astronòmica als Estats Units, just el moment que rebia el llibre de Joan Miró i els poetes catalans. “Això s’hauria de fer amb Bombelli” —em van dir. I vaig agafar el repte: Si amb Miró portava la cultura catalana cap a l’universal, amb Bombelli podia portar la cultura internacional cap a Catalunya.
Es van obrir totes les portes: coneixia l’arxiu del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya que va propiciar l’exposició sobre l’arquitectura de Harnden i Bombelli; l’obra gràfica i la documentació valuosíssima de la Galeria Cadaqués que es va exhibir del MNCARS; l’important fons que Bombelli en vida va dipositar al MACBA. I havíem fet a l’Arts Santa Mònica l’exposició US Trade Center Graphics in Europe 1963-1977… però mai no em podia imaginar que Bombelli, tan endreçat, encara conservava un arxiu personal.
I per què el títol El radar americà?
Durant molt de temps vaig titular-lo “Sota les boles dels americans”, perquè amb aquest nom eren coneguts els dos radars esfèrics de la base americana a la muntanya del Pení de Cadaqués. L’Espanya de la dictadura franquista havia quedat aïllada del nou marc polític derivat de la fi de la Segona Guerra Mundial i no s’havia vist beneficiada per l’impuls econòmic del pla Marshall. Després a causa de la Guerra Freda, el front nacionalcatòlic guanyà un concordat amb el Vaticà i el front polític anticomunista guanyà acords amb els Estats Units per les prioritats militars. Ajudes econòmiques com a contraprestacions de lloguer de sòl espanyol.
L’amic Albert Serra, el cineasta filòleg de gran projecció internacional, va trobar que el títol era atractiu, però que no era prou universal. Poc després d’haver enllestit el llibre, vaig mostrar-lo a l’amic i artista Alfredo Jaar, que considerà que Sota les boles dels americans no era de fàcil comprensió per als que desconeixien la geopolítica i l’expressió dels nadius. Jaar l’encertà tot suggerint-me el títol definitiu. Amb Joan Tarrida, l’editor, vam fer una aposta internacional. Vaig dubtar si mantenir en català “Les boles dels americans”.
Explica’ns per què t’ha interessat construir el fil conductor de la investigació a partir d’un arxiu personal, tot perfilant la història de la modernitat artística anant del micro al macro?
Com a escriptor proper al món de l’art, crec que cada llibre ha de ser original, amb un plantejament nou i transdisciplinari. El llibre és un assaig visual i documental i, alhora, una novel·la amb llenguatge i personatges d’avui i un llibre d’història. He après de Walter Benjamin que els documents són els que parlen.
Aquest llibre es pot llegir com qui llegeix una obra d’art: la fotografia de fora de camp de George O’Keeffe asseguda en una cadira damunt un carretó d’obra perquè la seva cara s’alineï amb el bust que li fa Mary Callery parla per si sola. O la carta on Bombelli escriu a Harnden que no tenen prou diners líquids al despatx per poder pagar el transportista i l’agent de duanes per enviar els totxos als Estats Units per a la darrera obra de Duchamp.
Em plau de dir que a l’època del multisaber el mètode d’aquest llibre és anarcoacadèmic. Mira en totes les direccions: del petit al gran i del gran al petit, en línia i en ziga-zaga. I en xoc: la confrontació entre el feixisme i el comunisme o el capitalisme.
Bombelli, després de moltes vicissituds en els complicats anys de la Segona Guerra Mundial, va acabar la carrera d’arquitecte a Zúric. Posteriorment, va conèixer i es va associar amb l’arquitecte nord-americà Peter Harnden (1913- 1971), amb qui va establir un intens lligam i amb qui va treballar per al govern dels Estats Units en el disseny i l’organització de les exposicions itinerants del pla Marshall, que van portar de gira per tot Europa el model de vida americà en unes ciutats devastades per la guerra mundial. Com va influir aquesta experiència en la seva obra posterior?
Bombelli, en efecte, era arquitecte format en el nexe Milà-Zúric i sota una clara influència de l’Arquitectura Moderna Racionalista i de l’Art Concret. La Bauhaus havia estat expulsada de l’Alemanya nacional-imperialista per progressista i bona part dels seus membres es refugiaren a Zúric; com altres artistes i arquitectes, des de tot Europa, fugint de la guerra, ho farien cap als Estats Units.
Per a ells, totes les arts tenen un troc comú. I l’art concret, que ve de l’art abstracte de Kandinski i Klee, té, en la visió del seu mestre Max Bill, la idea que és un art pur, sense referent exterior realista, i humanista i científic. El surrealisme que pretenia una revolució estètica i política va ser malbaratat per l’irracionalisme polític, i el realisme social s’imposava com un art únic pedagògic des del comunisme. Bombelli sempre es mantingué com a artista de l’art concret, un art que fou superat per l’art lliure nord-americà i pel pop, i que ell aplicà en tots els projectes arquitectònics.
A partir de la teva investigació, quina és la influència que exerceix els EUA a Europa en l’àmbit cultural i les virtuts del model de liberalisme social i progressista exportat?
A causa de la guerra Amèrica acull una intel·lectualitat europea progressista en exili i alguns d’ells retornen a Europa per alliberar-la de l’imperialisme feixista i reconstruir-la. Rússia, després, temorosa del model americà, se n’aparta i crea el seu imperi. El model americà pretengué aconseguir una estabilitat política perquè l’economia creixi i es retorni el deute. El model polític és la democràcia i l’alternança entre dos partits hegemònics, l’un a la dreta, els demòcrates cristians, i l’altre a l’esquerre, els socialdemòcrates. I en el pla internacional, la cooperació entre països cosint les banderes i les llengües d’un continent plurilingüe.
En l’ordre de la producció s’aplica el model del racionalisme Bauhaus: l’arquitectura de blocs per donar casa als joves que tornen de la guerra, carrers en línies rectes perquè els nous productors es puguin desplaçar fàcilment amb autos particulars, aparells domèstics tecnificats que puguin alliberar la dona de la llar, cubs de sopa concentrada en lloc de gallines pel carrer, suc de taronja i llet empaquetada, pastilles embassades per a la salut i tabac en forma de cilindre. Tot és bell i funcional, modern. La cultura de masses s’expressa lliurement en revistes d’alt tiratge i en la nova indústria cultural com la moda, l’interiorisme, la música i el cinema.
Malauradament amb la mort de Kennedy tota la bondat del capitalisme racional i social es convertí en un capitalisme especulatiu.
Quan dirigies l’Arts Santa Mònica, ja vas programar el 2009 una exposició d’esbossos de Bombelli -artista i arquitecte- per a les exposicions als centres comercials americans a Milà, Estocolm, París i Frankfurt entre els anys 1963 al 1978, com a continuïtat del que fou el pla Marshall, fins al seu tancament. Quines són les característiques d’aquestes composicions geomètriques basades en principis matemàtics?
Quan Harnden i Bombelli es traslladen a Barcelona i Cadaqués van reeixir en el negoci de l’arquitectura unifamiliar que van implantar a Cadaqués amb gran personalitat. Alhora, mantenen via Harnden els contactes amb l’entorn nord-americà, des de l’Agència d’Informació fins a l’Organització Econòmica de Cooperació i Desenvolupament, sense oblidar els departaments de Comerç i d’Agricultura. Participen a les fires d’Osaka i Montreal.
L’altra línia és l’enorme treball que desplegaren per als Centres Comercials dels Estats Units a Europa. Les carpetes que s’han conservat són espectaculars. A partir dels originals que Bombelli feia es preparaven dos guaixos, un per l’arxiu i un altre s’enviava a l’ambaixada del país que acollia la mostra. Les mateixes empreses presentaven en exposicions temàtiques, bimestrals o trimestrals, la innovació tecnològica made in USA: de la construcció, de la indústria farmacèutica, de l’agricultura i la conservació d’aliments, de la indústria del disseny i impressió, de la refrigeració i climatització… tot presentat com a art. Del producte a l’abstracció. L’encís afecta la forma i el color i posen la mercaderia en una síntesi visual pràctica, moderna i positiva.
Des de la coneixença personal i després de submergir-te en els arxius de Bombelli, com definiries la seva cabdal aportació, tenint en compte el seu perfil pluridisciplinari (arquitecte, artista, galerista, mecenes i promotor)?
Bombelli construí la seva biografia a través de documents que testimonien el seu fer, i en tots els vessants aplica un mateix mètode: el de l’art concret. Amb els dos cognoms Bombelli Tiravanti suma la papereria i la serigrafia de la botiga paterna milanesa amb el constructor de cases de la família materna suïssa, això és l’espai tridimensional i habitable de l’arquitectura amb la impressió i el paper bidimensional.
Per caràcter, d’estudiant, ben viat s’alineà amb els fundadors d’un humanisme social científic. Durant la guerra, solidari, ajudà Elio Vittorini, referent ètic a la Itàlia progressista exiliat a Suïssa, i Giedion, secretari del CIAM, que confrontava la raó i el sentiment com a constructors d’una vida moderna tocada per la tecnologia, la ciència, l’art i els nous costums. De retorn a Milà, participà de ple en la primera iniciativa i ressorgiment de l’art concret i es convertí en l’artista més jove del nucli Zúric-Milà.
He explicat els primers passos d’un jove que aviat, de la mà de Max Bill, entrarà a treballar sota Peter Harnden de cap d’exposicions de Visual Information for US in Europe. Com a dissenyador de pavellons, com a arquitecte o com a galerista, sempre com a artista d’art concret. Treballador metòdic infatigable i viatger per feina.
L’avantguarda artística a la dècada dels setanta a la península va entrar a través d’un petit poblet costaner, franquejant la frontera: Cadaqués. I un dels espais que va assolir aquest miracle va ser la Galeria Cadaqués, fundada per Lanfranco Bombelli. Gràcies als seus contactes, mobilitza una part de la intel·lectualitat artística europea i autors com Marcel Duchamp, Richard Hamilton, Dieter Roth, Max Bill, Max Huber o John Cage estiuejaven a Cadaqués mentre exposaven a la galeria. Com valores la seva tasca galerística i la fita que va aconseguir?
La capacitat de treball de Bombelli era enorme. Quan el despatx va perdre el gran relacions públiques i el dinamisme vital i intel·lectual de Harnden, Bombelli reorienta la feina i va fer un capgirament. Sempre havia mantingut una no diferenciació entre art i arquitectura, amb la concreció tècnica dels plànols. Els anys setanta són anys de grans canvis en el panorama artístic internacional. I Bombelli assajarà des d’una illa cultural un model híbrid de cultura i modernitat, de radicalitat estètica i mercat.
Els artistes que exposen formen part del lloc: més que una galeria és una fàbrica on els internacionals del lloc fan els grans assaigs. Al llibre tracto els artistes com si fossin personatges d’una novel·la. Hi reivindico l’artista invisible Mary Callery. Hamilton actua com el caganer de Cadaqués i Roth com un gos aterrit que mossega. Convida a venir els seus amics de joventut de l’art concret, Munari el de les escriptures illegibles i Lhose practicant d’un art total model suís. Amatent al que passa, capta els més joves: Muntadas i Miralda amb noves pràctiques, del vídeo al happening, i Arranz-Bravo i Bartolozzi de les noves figuracions. Del poble, el japonès Koyama.
Per acabar, què t’ha aportat aquesta exhaustiva recerca? Quines conclusions en treus?
El paper significatiu de l’art concret com a utopia estètica. Els valors de la cooperació en democràcia. El necessari equilibri entre modernitat arquitectònica i el respecte als materials i sistemes constructius locals. La bondat del liberalisme social progressista. El model experimental crític en l’ambient artístic. Descobrir que la investigació històrica va lligada a la microhistòria i alhora a la geopolítica. Que les ideologies acaben sent autoritàries. Que la llibertat és un bé que pot canviar els costums.
