L’exposició Ràfols Casamada. Obres de la Col·lecció Bassat que es du a terme a la Nau Gaudí de Mataró, és la més important que se celebra dins dels actes commemoratius pel primer centenari del naixement del pintor, gravador, pedagog i poeta Albert Ràfols Casamada, que permet al públic endinsar-se en el món reflexiu, emotiu i sensible de l’artista barceloní que, des d’una visió abstracta, on l’espai i el color són els principals protagonistes de les seves composicions, captiva en tot moment l’atenció de l’espectador i també serveix per adonar-nos de la seva qualitat creativa que malauradament no ha tingut el reconeixement que mereixia.
Ràfols Casamada. Obres de la Col·lecció Bassat
Comissària: Núria Poch
Col·lecció Bassat d’Art Contemporani de Catalunya Nau Gaudí.
Carrer de la Cooperativa, 47. Mataró
Fins al 24 de setembre de 2023
Bassat i Ràfols Casamada. Admiració mútua pel treball ben fet
El govern de la Generalitat de Catalunya celebra enguany diferents homenatges a personalitats destacades del món de la cultura amb motiu del centenari del seu naixement, cas d’Antoni Tàpies, Alicia de Larrocha, Victoria de los Ángeles i Josep Vallverdú, així com de la seva mort, cas de Lluís Domènech i Montaner. En canvi, obvia el d’Albert Ràfols Casamada, la qual cosa resulta sorprenent. Per sort, una sèrie d’institucions públiques i privades sí que li han prestat prou atenció amb diverses exposicions i actes que s’aniran desenvolupant durant el període 2023-2024, entre elles el Museu del Càntir d’Argentona —on recentment s’ha pogut contemplar una excel·lent mostra dins de la Festa Major d’hivern amb obres de la Col·lecció Bassat, la Fundació Palau de Caldes d’Estrac, l’Ajuntament de Molins de Rei, la Fundació Perramon de Ventalló, la Fundació Ràfols-Casamada-Maria Girona de Capellades, la Fundació Vila Casas, l’Escola Eina i la mateixa Fundació Carmen i Lluís Bassat. A més, en coincidir amb el centenari de la pintora Maria Girona, algunes de les mostres es faran conjuntament amb obres dels dos artistes que van ser parella a la vida real.
És evident que aquest descuit no ens hauria d’estranyar, ja que també ha passat amb altres artistes importants dins del teixit creatiu català, però en el cas de Ràfols Casamada, el fet que Lluís Bassat s’hagi interessat per la seva obra des dels seus inicis com a col·leccionista ha estat essencial perquè ara tinguem l’oportunitat de contemplar una magnífica exposició a la Nau Gaudí de Mataró, mitjançant una cinquantena de pintures corresponents al període 1947-2004.
La comissaria és Núria Poch, directora del Consorci Museu d’Art Contemporani de Mataró. Col·lecció Bassat – Nau Gaudí, que anteriorment ja havia comissariat una altra exposició a Mataró, concretament a Can Palauet l’any 2008, on es va poder veure el treball de Ràfols Casamada i de Maria Girona, amb la finalitat de demostrar que “la pintura d’ambdós artistes és una pintura de llibertat. Una pintura compromesa amb els temps històrics però sobretot amb la realitat”. Més endavant, el 2012, va tornar a comissariar-ne una altra a Calella, amb obres de la col·lecció Bassat dels anys 1955-2002, i el 2016, al Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaners amb peces dels anys 80.
L’historiador de l’art Bernat Puigdollers, actual subdirector d’art de la Fundació Vila Casas, és el comissari de l’Any Ràfols Casamada i Maria Girona. L’any passat va comissariar juntament amb Francesc Fontbona, l’Any Anglada Camarasa. Anteriorment, havia format part de l’equip de direcció del Museu de Montserrat.
El primer contacte entre el col·leccionista i l’artista es va produir als anys 70 a la galeria Adrià de Barcelona. A partir d’aquell moment fou un dels artistes més ben considerats i representats de la col·lecció, amb un centenar de peces. Un altre artista important per a Bassat és Josep Guinovart, de qui també té un bon nombre d’obres. Per deixar constància de l’anhel i la il·lusió que li fa a Bassat mostrar la col·lecció fora de l’àmbit mataroní, només cal comprovar les exposicions realitzades per diferents ciutats europees i espanyoles. Precisament ara s’està exhibint al Museu Marès de Barcelona, Confluències. Escultura contemporània de la col·lecció Bassat, on mitjançant una trentena d’escultures corresponents als segles XX i XXI dialoguen amb altres del museu de diferents èpoques.
Albert Ràfols Casamada. Un humanista del segle XX
Albert Ràfols Casamada (Barcelona 1923-2009) és un dels artistes contemporanis més significatius del panorama creatiu del nostre país, conegut principalment per la seva aportació a diferents qüestions relacionades amb l’informalisme europeu dins de la tendència espacialista, al marge d’haver-se interessat també pels “ismes” apareguts a la segona meitat del segle passat, com per exemple el constructivisme, el pop-art, l’art pobre i l’expressionisme abstracte, així com per la poesia visual.
Inicialment, va formar part del grup Els Vuit, on la influència del noucentisme era ben evident, tal com també va succeir amb Maria Girona. La seva estada a París als anys cinquanta amb motiu d’una beca que li va concedir l’Institut Francès, li va servir per entrar en contacte amb el que feien els pintors neoplasticistes Nicolas de Stäel i Piet Mondrian. Més endavant, cap als anys setanta el seu treball ja es mou dins de l’abstracció espacial, tenint com a referents a Mark Rothko, Robert Motherwell i Barnett Newman.
Les exposicions més importants que s’han fet d’ell fins ara han estat les antològiques de la Fundació Miró de Barcelona (1985), Palau Solleric de Palma de Mallorca (1986), Museu Espanyol d’Art Contemporani de Madrid (1986), MACBA (2001) i IVAM de València (2001). Al marge d’aquestes retrospectives, només trobo a faltar que no se li hagi dedicat una gran exposició fora d’Espanya, com per exemple ha passat amb artistes com Tàpies, Barceló o Clavé, entre altres.
Respecte de les retrospectives del MACBA i de l’IVAM crec que hi faltaven obres corresponents als seus inicis pictòrics, ja que ambdues partien de l’any 1951 sense tenir en compte que la seva primera exposició va ser el 1946, amb motiu d’una col·lectiva del grup El Vuit a la sala Pictòria de Barcelona, amb pintures d’estil noucentista on l’essencialitat i l’harmonia eren ben evidents. Un any més tard va tornar a exposar al mateix lloc, però ja de manera individual. El període que va de mitjan anys quaranta a mitjan anys cinquanta hauria servit per conèixer millor el pas de la figuració a l’abstracció, a través de Cézanne i el fauvisme, el noucentisme, el constructivisme de Torres García, el cubisme, l’estructura geomètrica i cromàtica, el neodadaisme de Schwitters, on predominava el collage i l’assemblage i el neoplasticisme de Mondrian.
Parlar de Ràfols Casamada no només és fer-ho des de l’àmbit plàstic, sinó també des d’altres aspectes, com per exemple el de la música clàssica, una de les seves passions que l’acompanyava mentre treballava; passejar pel seu barri de Vallcarca; visitar exposicions dels seus amics o d’altres artistes que li despertaven interès; les seves estades a Calaceit, Capellades i Cadaqués -casualment les tres poblacions comencen amb la lletra “c”-; la seva dedicació al món de l’escriptura a través de les vivències personals mitjançant dietaris i llibres de poesia que permeten apropar-se al que pensava i sentia i, finalment, la gran tasca feta en l’àmbit docent a les escoles Elisava i Eina com a centres de renovació pedagògica, a l’estil de la Bahuaus, principalment. Tot això fa que el puguem considerar com un humanista, tal com s’identificaven als personatges cultes del renaixement.
Ràfols Casamada. Obres de la Col·lecció Bassat
La comissaria ha distribuït les obres cronològicament, sent la primera l’oli Natura morta de la llimona (1947). Es tracta d’un bodegó on es percep una certa influència fauvista i cubista, la qual cosa és ben òbvia a causa del seu interès per la pintura que va veure a París. D’aquella època Ràfols Casamada assenyalava que “la meva opció inicial va ser la constructiva, però hi afegeixo la constructiva mitjançant el color. El meu desig era aconseguir una síntesi de les dues conquestes que considerava fonamentals dins de l’art modern: l’alliberació de la forma i l’alliberació del color”.
Altres peces antigues són L’estudi (1955) i Casa con miradores (1957). La primera té un cert caire constructivista i la segona s’aproxima al neoplasticisme. En conjunt aquestes tres obres primerenques representen d’alguna manera les influències adquirides en aquells anys que posteriorment amb el collage i l’acrílic sobre tela Credit service (1966) es reafirmen, ja que s’endinsa en el pop-art, però ja s’albira un interès pel color i l’espai. Dos anys més tard pinta Maig 68 i Homenatge a Léger I, II i III, amb un component social ben acusat i d’admiració per un artista cabdal del cubisme, respectivament. Aquestes obres ja indicaven el camí que seguirà l’artista fins a trobar el seu propi espai creatiu que definirà la seva aportació a l’art contemporani català de la segona meitat del segle XX.
Les obres de finals dels anys setanta com Espai vertical i Espai subdividit podríem considerar-les ja part del seu ideari. Per a Bernat Puigdollers l’espai que es trobava en un segon pla, ara “es converteix en centre primordial de les seves obres, alhora que el buit pren cada vegada més protagonisme”, tal com es pot comprovar en l’acrílic de grans dimensions Espai obert central (1977), disposat en forma de creu deixant un espai en blanc al mig del quadre.
Des que s’endinsa en l’informalisme fins al 2004, data de la darrera obra que es mostra a Mataró, la seva trajectòria és plenament homogènia, que no vol dir que no hi existeixen canvis, ans al contrari, sinó que aquests són molts suaus i específics, tal com és el seu treball. L’aplicació de diferents taques cromàtiques que omplen les teles, com són els roses, els verds, els grisos, els blaus o els blancs, simbolitzen estats emocionals, situacions personals, confrontacions, viatges… Tot allò que envolta el seu món personal, a través del silenci, la serenor, l’equilibri, però també la passió mitjançant el moviment del traç, donant com a resultat una obra intimista.
Peces com Moviment d’aigua (1987-1988) i Eco (1991), on les estructures geometritzants relacionades amb la finestra, l’horitzó o l’esbós d’un objecte determinat, creen una atmosfera molt singular. Hi apareixen unes línies primes que deixen entreveure un espai dividit en el qual sorgeix des d’un paisatge a una natura morta, a través d’unes formes que semblen surar per l’espai dins d’una atmosfera molt especial.
Finalment, voldria destacar que trobo a faltar la seva obra gràfica, ja que el gravat i la litografia han estat sempre presents en el seu treball. Només cal mencionar que ja l’any 1951 havia guanyat el primer premi de gravat Rosa Vera. Al llarg dels anys publicava de manera periòdica una sèrie de gravats a La Polígrafa.
